L'Hereu Riera

Déu n’hi do, l’estira-i-arronsa que hi va haver a can Barça, les últimes setmanes de l’any, arran de l’acord d’esponsorització del Futbol Club amb la Qatar Foundation, que implicava l’aportació de 165 milions d’euros en sis anys a canvi –i d’aquí venia el mullader– de posar el logotip de la fundació a la samarreta de l’equip de futbol, en el lloc que ocupa ara el de la Unicef per acord amb la junta anterior, presidida per Joan Laporta.
Xavier Sala i Martín, tresorer d’aquella junta, va defensar amb dents i ungles els seus comptes, que segons ell no solament no donaven uns resultats tan dolents com assegura (entre altres coses, per justificar l’acord amb la fundació de Qatar) la junta actual, sinó que donaven superàvit…
Johan Cruyff, per la seva banda, va defensar la seva postura contra la “taca” a la samarreta blaugrana. En un article a El Periódico de Catalunya (“El Barça ja no és ‘Més que un club’, és un club més”), deplorava l’acord tot dient que hi havia altres maneres de millorar la situació econòmica del club, i també va aprofitar una seva aparició pública com a seleccionador nacional, amb motiu de la presentació del partit Catalunya-Hondures, per justificar el seu canvi de postura en aquest sentit, ara fa cinc anys, quan va acceptar la taca del logo d’Unicef.
L’acord va tenir, doncs, molta contestació –una de les més dures (“La mentida enquadernada”) a càrrec del periodista que citava aquí fa uns dies, Miquel Roca–, i per acabar-ho d’adobar algú va fer córrer que el club estava estudiant incloure el blanc a la samarreta (clic), ja que aquest és, com es veu aquí al costat, el color del logo de Qatar…

Però, amb tot i aquest xivarri, es va deixar de banda (per variar) una discussió anterior a aquesta i molt més transcendent: la dependència dels clubs, i de l’esport en general, respecte de la publicitat, dels espònsors, és a dir, dels fabricants que inverteixen en una publicitat molt agraïda, que els dóna imatge pública i beneficis econòmics, indirectament, i amb la qual, a damunt, compren prestigi social… És un tema que no es toca mai, o perquè es dóna per descomptat o perquè incomoda. Un dia d’aquests n’hem de parlar aquí.

Mentrestant l’equip, aliè a aquestes anades i vingudes i a les intrigues de palau, va fent la seva, per sort, i oferint-nos als aficionats, setmana rere setmana (i de tant en tant entre setmana i tot, com avui, que ha fet una altra maneta de gols, aquest cop al Betis Balompié, un rival tanmateix més digne que alguns equips de primera) regals impagables de bon futbol, de pura ambrosia. I tot just abans-d’ahir els tres menuts més grans eren a Zuric a recollir la Pilota d’Or de la FIFA, que finalment va ser per a Messi, tant se val. [*]

El vídeo plantat a dalt és de l’actuació de Toni Beiro i Jordi Carles al “Primer toc” de RAC1 aquest dilluns, mentre a Zuric tenia lloc la gala dels premis de la FIFA. La peça que interpreten és una versió ad hoc de la cançó El petit més gran, dedicada a Leo Messi, que és, com diu en Pitu Abril al vídeo, de lo milloret que s’ha fet: és una passada! Aquí sota hi planto la versió original, que també es pot trobar, amb totes les seves altres creacions, al myspace d’en Toni:

Té honor i el do de la humilitat,
té allò que espera la gent,
t’arranca del seient,
tothom dret i emocionat.
Caigut del cel,
va sempre acompanyat
d’àngels que van dibuixant
camins que s’obren pas
_{a la genialitat cap a la eternitat.
És com veure jugar els déus,
tot el camp es posa en peu,
veig la màgia al meu davant
molt més ràpid que un llamp,
és el petit més gran.
Mai m’hagués imaginat
tenir la sort de contemplar
el guerrer que es va forjant
un cop cada cent anys,
és el petit més gran.
Caigut del cel…
És com veure jugar els déus…}
_________________________________

[*] (De fet, en vista de la reacció que hi va haver a les Castelles, que han
convertit la no-concessió a Xavi o Iniesta –i sobretot a aquest últim–
en un afront a Espanya, queda clar el rendiment patriòtic que
pensaven treure’n, d’aquests dos, de manera que tot això que ens hem
estalviat. Vaig sentir algú de Fuentealbilla dient que mentre hi hagi
“un francès” –referint-se a Michel Platini– que remeni les cireres a la
FIFA, no hi haurà res a fer… Fa petar de riure sentir els espanyols
traient de l’armari els vells fantasmes de l’enveja europea envers Espanya i fent-se les víctimes…, la verdad es que sí!)