Més val tard que mai, oi?
Deixa un comentariCoincidint amb el seu 130è any d’existència, el degà dels diaris que es publiquen a Catalunya ha anunciat –a bombo i plateret, amb una gira dels seus directius i figures per diverses ciutats del país– que a partir de maig traurà cada dia al carrer, juntament amb el producte de sempre, la versió catalana del diari que tots aquests anys s’ha dirigit als seus lectors exclusivament i ininterrompudament en castellà. Ja era hora!
Efectivament: constatada la longevitat del rotatiu barceloní, el primer que et ve al cap és que ja tardava, a expressar-se en la llengua del país (d’aquest país, sí, no pas del país veí).
La segona cosa que toca fer, naturalment, és felicitar-nos-en, i felicitar eventualment els que han pres la decisió d’imprimir el diari en les dues versions. Com que un servidor ho havia reclamat fa temps, i en paraules més aviat dures, a propòsit d’una campanya d’autopromoció molt insistent, ara no puc sinó sumar-me al cor dels que aplaudeixen la iniciativa. I és que es tracta, objectivament, d’una bona notícia.
Hi ha dues bones raons, a més, que ho evidencien. Una és, òbviament, que aquest pas endavant que fa La Vanguardia, “de normalitat”, com diuen ells mateixos aquests dies de presentació, normalitza una mica més –i força– el nostre maltractat idioma, a través de fer-li augmentar la seva presència al carrer, i això és un actiu indiscutible.
L’altra reflexió que convida també a l’optimisme és fer-ne la lectura contrària, de la maniobra editorial dels responsables del mitjà: si han decidit llançar-se ara a la piscina és perquè estan segurs que la piscina és plena d’aigua. És a dir, ras i curt: que el diari ha anat a remolc de la realitat social, cosa que tindria molt a veure amb l’èxit de les emissores de ràdio del Grup Godó, RAC105 i, sobretot, RAC1 (no sé si hi podríem afegir 8 TV però en tot cas en menor mesura), i s’adiria, d’altra banda, amb el tarannà del diari, del qual s’ha dit sempre que ha tingut una inveterada habilitat per surar fossin quines fossin les circumstàncies socials i polítiques de cada moment de la seva ja llarga història.
Sigui com sigui, jo em quedo, decididament, amb l’aspecte més significatiu en relació amb la salut de la nostra llengua, aquest reconeixement implícit que li fa la veterana La Vanguardia traduint-se a si mateixa, o desdoblant-se, per satisfer les seves dues parròquies, catalanoparlant l’una i castellanoparlant l’altra.
Més enllà d’aquesta consideració de tipus sociolingüístic, totalment positiva, hi ha una altra possible lectura a fer de l’operació, aquesta molt més crítica i concernent al paper que ha tingut el diari –i la seva postura acomodatícia– en relació amb la realitat diguem-ne sociològica i política del país. Els lectors d’aquest blog potser recorden que en vam parlar en aquest sentit fa uns mesos, citant l’autor del llibre El nostre heroi Josep Pla, Enric Vila. L’opinió de Vila, doncs, concorda de ple amb la d’un seu celebrat amic, Salvador Sostres, que fa pocs dies s’expressava amb aquesta contundència, tan divertida com crua, en el seu blog (cordin-se els cinturons!):
El comte de
Godó, Javier Godó, va anunciar ahir amb un article que La Vanguardia es
publicarà també en català a partir de finals del mes de maig. Per
celebrar la notícia, he volgut fer la petita aportació de ser jo qui
traduís la primera peça literària de la nova era, el sens dubte
impressionant article que ahir ens oferí don Javier. Vet aquí.
La Vanguardia, desde su lejano
nacimiento en 1881, ha avanzado del brazo de la sociedad a la que sirve e
interpreta de manera fiel, constante y rigurosa, ni más despacio ni más
deprisa de lo que espera la inmensa mayoría que se ve reflejada
pluralmente en sus páginas.
La Vanguardia,
des del seu llunyà naixement el 1881, s’ha arrossegat com una barjaula
davant del poder de torn per tal de reduir i folkloritzar la societat
contra la que ha escopit de manera fidel, constant i rigorosa, ni més a
poc a poc ni més ràpid del que espera la immensa majoria que es veu
escopida en les seves pàgines.
Al compás
de los grandes cambios locales y mundiales, nuestro diario ha ido
forjando un estilo propio que, a día de hoy, es altamente valorado por
su moderación, apertura, diversidad, proximidad y cosmopolitismo.
Al
compàs dels canvis de poder, feixistes o socialistes, el nostre diari
ha anat forjant una prostitució d’estil propi que a dia d’avui és
altament valorada per la seva submissió, la seva llenceria i la seva
varietat de postures.
Con este acreditado
estilo ofrecemos una mirada universal sobre todo aquello que sucede a
nuestro alrededor, buscando siempre la máxima complicidad y conexión con
nuestros lectores, la primera y última razón de ser de nuestra labor
profesional.
Amb aquest acreditat estil
oferim una llepada universal a tot aquell de qui podem cobrar al nostre
voltant, buscant sempre la màxima tarifa i succió als qui ens
subvencionen, la primera i darrera raó de ser de la nostra tasca
professional.
Ahora, tras más de tres
décadas de recuperación de la democracia en España y de la autonomía de
Catalunya, deseamos ofrecer la posibilidad de que La Vanguardia también
pueda ser leída en catalán, la lengua materna de muchos de nuestros
lectores, suscriptores y anunciantes, y el idioma propio y oficial de
este país junto a la lengua castellana, que es nuestro rico puente
principal hacia el exterior.
Ara, després
de més de tres dècades de treure-li el que hem pogut als governs
d’España i a l’autonomia de Catalunya, tal com vam fer tots els papers
de l’auca quan érem falangistes, desitgem oferir la possibilitat que La
Vanguardia també pugui ser llegida en català, la llengua materna del
govern que ens subvencionarà directament i indirecta perquè amb la
infame porqueria de diari que fem i les vendes cada cop més escasses
hauríem de tancar si no ens ajudessin.
La
progresiva normalización social del catalán, su pujanza en todas las
expresiones culturales contemporáneas y su presencia en la formación de
las nuevas generaciones de ciudadanos han ensanchado de manera
significativa el mercado de un idioma que forma parte del paisaje
europeo desde la época medieval.
La
desafortunada normalització social del català, la seva lamentable
puixança en totes les expressions culturals contemporànies i la seva
insofrible presència a la formació de les noves generacions de
ciutadans han eixamplat de manera irritant el mercat d’un idioma que,
per desgràcia, ni jo ni la meva família no hem pogut eliminar malgrat
que tan insistentment ho hem intentat.
Además,
en las calles, tiendas, oficinas, fábricas y hogares de Catalunya se
usan, de forma corriente, dos lenguas hermanas que constituyen un
patrimonio común de Catalunya y de España en su conjunto. Es esta una
realidad viva que La Vanguardia quiere, a partir de ahora, recoger con
la vocación de servir mejor aquienes depositan su confianza en nosotros
cada día para acceder a las claves de la compleja y palpitante
actualidad.
A més a més, als carrers,
botigues, oficines, fàbriques i llars de Catalunya s’usen, de forma
perniciosa, dues llengües germanes que constitueixen un molest
inconvenient per igualar Catalunya amb la resta d’España en el seu
conjunt. És aquesta una realitat viva que La Vanguardia ha volgut sempre
assolir, amb la vocació de servir millor els qui dipositen llur
subvenció en nosaltres cada dia per assegurar-nos la conservació de la
paradeta.
Nuestro compromiso firme y
atento con el público, con la libertad de expresión y de mercado, y con
el sentir de la sociedad en la que estamos enraizados nos conduce de
manera natural a doblar nuestra oferta. A partir del próximo mes de
mayo, La Vanguardia será también un gran diario europeo en catalán, sin
por ello dejar de serlo en castellano. Cada lector podrá escoger la
versión de La Vanguardia en el idioma que desee, tanto en papel como en
la edición digital.
El nostre compromís
ferm i atent amb el poder, amb la subvenció i la propina, i amb el
sentir franquista en el que estem arrelats, ens condueix de manera
natural a cobrar d’allà on sigui. A partir del pròxim mes de maig, La
Vanguardia serà també un gran diari convergent en català, però sense
deixar per aquest motiu de fer la puta i la Ramoneta amb el PSOE o el
PP, depenent de qui guanyi las properes eleccions generals. Cada govern
podrà escollir la versió de La Vanguardia en la postura que desitgi,
tant si es manté la democràcia com si tornem a caure en la gloriosa zona
nacional.
La Vanguardia
refleja, con su nueva oferta, la plural y tranquila normalidad
lingüística de Catalunya, algo que nos recuerda que nuestro centenario
rotativo nació precisamente cuando la Renaixença cultural, económica y
política catalan aempezaba a dar sus primeros frutos. Por otro lado,
somos plenamente conscientesde que nuestra apuesta ensancha de manera
importante la presencia de la lengua catalana en los quioscos y en la
red, extremo que sirve para incentivar, si cabe, nuestra voluntad de
elaborar un producto excelente en todos los sentidos, siempre con la
ambición de centralidad que nos define y que nos vincula a las
preocupaciones e intereses más importantes de la ciudadanía. Dos lenguas
y una única mirada.
La Vanguardia
reflecteix, amb la seva nova oferta, la plural i tranquil·la normalitat
de la nostra casa de barrets, quelcom que ens recorda que el nostre
centenari rotatiu nasqué precisament per a saquejar l’economia i la
política catalanes fins als seus últims fruits. D’altra banda, som
plenament conscients que la nostra aposta amplia de manera important la
subvenció de Convergència als quioscs i a la xarxa, extrem que serveix
per incentivar, encara més, la nostra voluntat de cobrar una subvenció
excel·lent en tots els sentits, sempre amb l’ambició de saquejar que ens
defineix i que ens vincula a les preocupacions i als interessos més
importants de la meva família. Dues llengües i una mateixa llenceria
exhibida sense vergonya i amb procacitat perquè els fets de la
realitat arribin relatats sense molèsties ni preocupacions com espera
cada govern que ens paga. Dues llengües i una única mamada.
Nuestro
compromiso es seguir haciendo lo que sabemos hacer, ahora en dos
idiomas, para estar más cerca de quienes nos compran, nos leen y nos
comentan, de acuerdo con los ejes de un mundo donde lo cercano y lo
global constituyen las dos caras de una misma moneda. Es una nueva
responsabilidad y un reto que La Vanguardia asume con satisfacción y
normalidad, como corresponde a una empresa que ocupa –por tradición,
audiencia, liderazgo y buen hacer– el centro del sistema informativo y
cultural de la sociedad catalana, influyendo a la vez en toda España y
proyectando al mundo los nombres de Catalunya y Barcelona.
El
nostre compromís és seguir fent el ridícul i el fantasma, ara en dos
idiomes, per estar més a la vora dels qui ens compren, ens subvencionen i
ens mantenen d’acord amb els eixos d’un bordell on la cosa oral i la
cosa anal constitueixen les dues cares d’una mateixa oferta. És una nova
responsabilitat i un repte que La Vanguardia assumeix amb submissió i
lubricant i com correspon a una madam que ocupa –per la nostra tradició
de misèria i indignitat– el centre del sistema fornicatiu de la
societat catalana, agenollant-nos com esclaus davant de tot Espanya i
humiliant al món sencer els noms de Catalunya i Barcelona.