Oi?

Acabo de saber que a la fi del món hi parlen català. […]

Els pares han tornat del seu periple argentí carregats de fotos i altres testimonis del viatge. Com el tríptic que ara tinc a les mans, que explica virtuts i misteris del Museo del Fin del Mundo que es pot visitar a Ushuaia.

La sorpresa, és que la llengua del tríptic (i, lògicament, una de les del web corresponent) és el català. Sense escarafalls. Com si fos el més normal tenir la gentilesa de disposar de la informació turística en els idiomes més freqüents entre els qui et vénen a visitar.

No tot està perdut, encara. A la cantonada de casa, o una mica més enllà, potser hi ha qui et mira malament si es pensa que parles català. A la fi del món, en canvi, ja ho troben natural. Per algun lloc s’ha de començar.

Una escala en territori brasiler em permet fullejar un exemplar de la Folha de Sao Paulo i començar a retrobar l’actualitat convulsa. […]
No sóc l’únic que ha estat uns dies fora, però. En una pàgina del diari, a mitja columna, al peu d’una notícia, llegim: "O colunista está em férias."

Em sembla que no ho havia vist mai en cap diari dels que corren per casa. Deu ser que el vincle entre l’articulista i els seus lectors ha arribat a ser tan estret, que cal advertir-los quan la seva signatura falta a la cita. O bé que hi ha tanta competència, que allí deixar la columna en blanc podria fer-te perdre la plaça.

Per poc que hagis tractat argentins, aviat en resumiries el caràcter dient que són fills d’italians que parlen espanyol. […]

Si hi convius una mica, tens la impressió que s’esforcen per amagar l’indi que els surt sempre en algun al·lel. Pobre de tu que ho insinuïs: una cosa és que ho diguin ells mateixos ?consideren que és la "bíblia porteña" l’autoretrat que Raúl Scalabrini va fer a El hombre que está solo y espera? i tota una altra que ho faci el forani. No els agrada admetre’n la possibilitat, doncs, i encara els fa menys gràcia que els vegis tan francesos com també són.

Això, les arrels republicanes, és potser el que més me n’ha cridat l’atenció. Hi són. En el traçat de Buenos Aires, per exemple, concebut a mig XIX. En els antics cafès d’anomenada. En el tango, és clar. I en l’ús dels símbols: diuen, per exemple, que quan van proclamar la independència del regne d’Espanya, el 25 de maig del 1810, van arrencar a cantar "La marsellesa".

I en l’omnipresència de la bandera. Que hissen i arrien cada dia amb solemnitat a la Plaza de Mayo davant la Casa Rosada. I que mantenen, polida i ben dreta fins i tot a la catedral, de bracet amb la del Vaticà, darrere l’altar.

Fer un google buscant imatges de Buenos Aires porta a ensopegar vegades i vegades amb l’Obelisco. […]
Sembla que els porteños n’estiguin ben orgullosos i que n’hagin fet tot un símbol de la ciutat. Potser no saben que, segons el parer d’alguns, l’origen del monument podria ser una burla descomunal.

Es veu que l’any 1936 es va urbanitzar la zona sota el mandat d’Agustín P. Justo, un president especialment expeditiu. Necessitava una peça vistosa per vestir la confluència entre 9 de Julio, Corrientes i la Diagonal Norte, un nus massa central per deixar-lo a mitges. I algú va suggerir de plantar-hi un obelisc. I dit i fet, en menys de seixanta dies ja hi senyorejaven els seus prop de setanta metres d’altura.

De qui havia estat la pensada? De l’arquitecte Alberto Prebisch, un dels membres del grup que girava al voltant de la revista Martín Fierro, un grup que "se caracterizaba por el ánimo festivo e iconoclasta". I aleshores "una hipótesis inquietante se abre paso: ¿y si el Obelisco hubiera sido la gran y definitiva chanza de aquella pandilla de bromistas?".

Així ho explica Álvaro Abós a Al pie de la letra. Guía literaria de Buenos Aires, una magnífica companyia per treure partit de les soles de les sabates que esmoles voltant-hi. També en provenen les referències de Saint-Exupéry i de Le Corbusier que recollia la nota d’ahir.

No és original que el visitant de Buenos Aires se sorprengui de l’extensió que té la ciutat. A més, segur que costa des d’Europa fer-se el càrrec de les dimensions d’aquesta sorpresa. […]
Hi poden ajudar les paraules d’alguns personatges il·lustres. Hi va viure, i va odiar-la, una temporada als primers anys 30 del segle passat Saint-Exupéry, que descrivia així Buenos Aires en alguna carta: "Ciutat lúgubre, com un pastís mal cuit. Gent trista i ni un mal lloc per passejar. Els arquitectes van abocar-hi el geni per privar-la de totes les perspectives."

Potser no va ser tan cru Le Corbusier, per al qual, però, "la ciutat és la suma dels cataclismes locals, una addició de coses inapropiades, un equívoc". Tant, que va titllar-la de "la ciutat més inhumana que conec".

Avui també hi trobes somriures i, ai, riuades de turistes. I, alhora, si en camines alguns bocins entens que se’n digui, sovint, que és una ciutat d’aire europeu, i que aquest la compari amb París i l’altre amb Madrid. O fins i tot amb Barcelona, si més no de Puerto Madero estant, a mig aire entre la recuperació del Port Vell i Diagonal Mar.

Una de les sortides que des de Buenos Aires semblen obligades és escapar-se fins a Tigre. […]

Agafem el tren a Retiro, un tren de rodalies ben senzillet i sense pretensions. És dissabte. Ens envolten tota mena de joves i de vells, de matrimonis amb criatures, de gent que ve de treballar o que busca esbargir-se.

De seguida, tràfec de venedors ambulants vagó amunt i vagó avall. En una hora encara no ens ofereixen llanternes, mitjons, pilotes ioió, atles de carreteres, llums portàtils de lectura, targetes de telèfon, calendaris. Tota mena d’andròmines inútils embolcallades amb una retòrica, hàbil i melosa, que les pot fer semblar imprescindibles. I algunes oportunitats de fer caritat.

Diuen que a Buenos Aires hi ha certa tradició que els taxis et facin fer turisme encara que no ho demanis. […]

O sigui que els trajectes es poden allargassar més i més, mentre el taxímetre puja i puja. Per això recomanen agafar un remís, que cobra per la distància a recórrer i et diu què et costarà a l’avançada.

De taxis n’hi ha molts. I de remisos. Bellugar-se per aquesta urbs descomunal no és fàcil. També són visiblement nombrosos els taxis que circulen amb el vidre de davant esquerdat. Potser és que aquell advertiment inicial té fonament i, aquí, cadascú fa justícia com pot?

Un tomb pel petit i turistiquíssim aeroport de Puerto Iguazú mentre arriba l’hora d’embarcar permet descobrir, entre aparadors de pedres precioses i altres d’artesania aproximadament selvàtica, un modest quiosc-llibreria. […]

Els ulls se’n van cap a la coberta de l’anuari d’una publicació cultural de nivell, que relaciona les signatures de prestigi que hi han col·laborat. Al costat, entre l’edició del dia de Clarín i de l’esportiu Olé, treu el nas una guia turística del Brasil. I un llibre sobre malalties de la fusta a la selva. I un altre sobre la crisi econòmica dels 90. I més enllà un sobre les noves orientacions de la infermeria…

Ni un best seller. Crida l’atenció. I no deu sorprendre que ningú no s’hi acosti.

Uns dies a l’Argentina donen per omplir-se els ulls d’anècdotes que potser val la pena d’explicar. […]

Per exemple, aquell dia de cada dia en hora punta que en punt ben cèntric de Buenos Aires, a la placeta que forma la cruïlla de Florida amb Diagonal, un home enfilat sobre un pedestal, amb megafonia ben moderna,
arrenca:

"Todos padecemos un cáncer, un cáncer espiritual del que ustedes
no saben el nombre", vaticina. I continua, amb un ús estudiat de les pauses: "Ustedes no saben su nombre,  y cho se lo voy a decir: el pecado."

I, sense aturar-se, ni esperar que cap llampec estripés el cel, prossegueix anunciant la seva bona nova. Els carrers eren a
vessar. Al seu voltant, es dibuixava una rotllana de buit. Ningú no l’escoltava.

Passejant entre les quatre cases de Montclar ?si mai em perdo, em sembla que és un dels pocs llocs on m’amagaria de gust? et saluda la porta del petit cementiri. […]

L’any 1912 algú la va coronar amb un pas de ferro forjat on hi ha inscrita aquesta sentència:

"Avui jo, demà tu."

Simple i inapel·lable… Ja ho diuen, que qui no es conforma és perquè no vol.

Sortim a fer una passejada per Amsterdam. El cel, naturalment, és gris, però hi ha algunes clapes de blau. Sembla, doncs, que el temps s’aguantarà. Però no.
[…]

De seguida els núvols es tanquen i cauen quatre gotes. Som prou a prop, encara, per girar cua i armar-nos de paraigües. Tornem al carrer, reprenem la passejada, obrim els paraigües. Però fem el préssec: ara no plou. El cel continua rúfol: doncs ja els tindrem quan s’hi torni a posar.

I sí senyor, una estona després torna a ploure, ara de debò. La gent camina com si res, puja i baixa dels tramvies, pedala indiferent. Nosaltres no: despleguem els paraigües i ens disposem a continuar la caminada. Per què, si el temps els és tan insegur, no duen sempre el paraigua a sobre i el fan servir, aquesta gent?

De seguida tindrem una resposta. Es gira vent, ens estiraganya els paraigües, els fa del tot inútils, l’aigua arrossegada de dreta a esquerra, de baix a dalt. El pròxim dia valdrà més que sortim amb alguna peça impermeable i amb caputxa, ni que el sol ens vulgui enredar.

Passejàvem per Bruges al vespre, havent sopat a una hora prou europea un bon estofat de conill a la cervesa, i ens sentim observats per un gat des d’una finestra a peu de carrer.
[…]

A mesura que ens hi apropem, hi havíem de passar per força per davant, el trobem sospitosament estàtic. J., amb ganes de jugar, li diu coses, li fa gestos, davant la seva indiferència li acaba fent llengotes. En efecte, és un gat dissecat.

J. pregunta què li passa i, després d’exposar-li uns rudiments sobre taxidèrmia, deixa anar, càndid:

-I per què no vam dissecar la Clara?

L’enyorament és tan intens… Somriem, ves. Ho hauríem fet, J., en pots estar segur, si hagués servit per alguna cosa.

Des de sempre, una de les imatges que associem a Holanda són els molins de vent, aquelles edificacions amb forma de tetera i unes aspes al capdamunt que giren harmòniques per pouar l’aigua que circula sense força pel país baix i pla.
[…]

Hi vaig ser fa prop de trenta anys i és una de les inevitables estampes que en conservava. Ara hi he tornat i els molins continuen marcant el relleu de les dunes, els pòlders, arreu. Però ja no són aquelles imatges de fa dos o tres segles, sinó modernes torres, altíssimes, esveltes, amb dues o tres hèlixs, que criden l’atenció aquí i allà, soles o en grup, dreçant-se majestuoses per aprofitar la força del vent.

L’home no ha deixat de modificar el paisatge dels Països Baixos, i el turista té la impressió que ho fa aconseguint un notable equilibri entre les imatges velles i els nous paisatges. Perquè cal admetre, i em sap greu per als pretesos ecologistes que es neguitegen quan es projecten parcs eòlics a casa nostra, que els moderns generadors, situats en terra plana o a la cresta d’una carena, són d’una bellesa impertorbable.

Fa un parell de dies Quim Monzó reflexionava sobre les raons que duen tants ciutadans amb volant entre les mans a intentar pagar el peatge a través del carril reservat als posseïdors de teletac.
[…]

I advertia sobre els arguments que esgrimeixen els qui miren de justificar la badada, especialment sobre aquest: "han empezado a aparecer en la prensa cartas diciendo que los conductores se equivocan y se meten en las vías T porque el cartel está sólo en catalán y debería estar también en inglés. Las cartas acaban entre apelaciones al cosmopolitismo y al plurilingüismo, y diciendo que vaya imagen que damos."

Quina imatge que donem… Hi pensava comparant l’efecte simplement estúpid que fa la retolació a les autopistes catalanes que miren cap al nord, que tenen cura d’indicar sempre "França/Francia", amb la retolació a les autopistes holandeses que miren cap al sud i escriuen "Luijk" per comptes del való "Liège" i ja t’espavilaràs.

Encara més. Sense complexos, tota la senyalització a les carreteres holandeses és només en neerlandès, i a fe que hi ha indicacions carregades de lletra. I t’espaviles, i t’orientes, i entens el que has d’entendre per conduir sense riscos i arribar a port.

La clau? Per a mi, que actuen lingüísticament sense complexos. O, podria dir algú, des d’un estat.