D’unes setmanes ençà, del carrer estant, al capdamunt de l’edifici que allotja Sopa de Lletres, es pot veure aquest paraigua.
Sobre la font de Can Gras, dessota la carretera d’Horta a Cerdanyola, a tocar del Portell de Valldaura, a la vora d’on ja fa anys hi havia un restaurant que es deia Forat del Vent, va i em trobo aquesta imatge. Poema objecte o reïficació del nom?
Fa dies, setmanes, potser mesos i tot, que en sortir del metro a Liceu els ulls se me n’hi van.
A Berlín hi ha una plaça, entre l’edifici barroc de la biblioteca de la Humboldt Universität i l’edifici de l’Òpera, famosa perquè el 10 de maig del 1933 militants nazis hi van cremar, com a moltes altres ciutats alemanyes, muntanyes de llibres. És la Bebelplatz.
S’ha escolat l’agost i, aquest any sí, he fet vacances fins i tot de bloc. Ara el reprenc amb una estampa romana. […]
Hi hem estat una setmana. I vagarejant un migdia entre el Largo de Torre Argentina i el Campo dei Fiori vam anar a dinar, i bé, en una trattoria decorada amb una pissarra on molts clients hi havien deixat els seus missatges.
Entre d’altres, seqüeles probables de la gesta blaugrana de fa tan pocs mesos, aquests que vaig retratar: Força Barça! Catalonia is not Spain i etc.
La pasta hi era bona, les postres de vici i l’ambient, ja ho veieu, com de casa…
M’agrada, quan arriba el bon temps, enfilar amb la moto, posem per cas, la carretera de l’Arrabassada. […]
Feia temps, des de molt abans de les ventades, que no hi passava. La sorpresa d’aquest dissabte eren, encara, els arbres caiguts a banda i banda de l’asfalt i bosc endins. En més d’un punt, on fins ahir només arribava llum tamisada per les fulles, ara s’obren considerables clarianes.
El paisatge comença a ser tot un altre, com si s’hagués emprès una ambiciosa obra d’eixamplament de la carretera. Als marges s’amunteguen troncs tallats i en uns pocs racons ja els han substituït només traces d’encenalls. A poc a poc s’aniran esvaint els indicis directes de la tempesta. Després, què ens dirà aquest buit d’arbres, si s’és a temps de retirar-ne tota la brossa?
Passegem per Eivissa, el cor de l’illa: […]
Sortim de Sant Antoni de Portmany i anem cap a Santa Agnès de Corona. Revolt a l’esquerra, una recta breu i al fons, a la dreta, una petita vénda envoltada d’oliveres. El
nostre guia ens adverteix que acabem de travessar la isoglossa que
separa la e oberta de la e tònica neutra.
Sentim un lleuger estremiment
d’emoció. Com si l’haguéssim trepitjada i fins i tot la poguéssim palpar…
Tenia ganes de recórrer altra vegada la Safor, com el darrer estiu fugaçment per l’autopista. […]
Recordo un pas entre muntanyes i de sobte la vall que s’obria entre la
serra i el mar, estreta i frondosa. Potser l’he idealitzat, em deia, o
potser no: en recordo unes imatges que invoquen totes soles alguns dels títols
de Josep Piera que de fa anys en llegeixen el paisatge.
El cas és que ben de matí surto d’Oliva camí de València i un espès llençol de boira ho cobreix tot: les hortes
rogenques, la costa dessota, els cingles verds. No es veu res, enllà de
la claror mat que anem penetrant. No es veu res i la llum del matí sembla cega.
La imatge no és ni vol ser cap comentari del que aquests dies s’esdevé, com és preceptiu cada any, al nostre Parlament. No: és només una casualitat. […]
Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de conèixer l’Alguer. L’experiència és aconsellable per a tots els catalans de l’oest: seria bo que hi anéssim si més no una vegada en la vida ni que només fos per salvar la llengua fent-ne valer, a la butxaca dels nadius, l’interès turístic.
Dins l’església dels franciscans sorprèn al viatger avisat un escut de la casa de Barcelona encerclat per la llegenda "[sepu]ltura de la mgna nació ca[talana]". Vaig trobar aquesta traça del nostre passat incitat pel saber de Pere Mayans. Cap element no ajuda a contextualitzar-la. La interpretació queda a la mercè de l’índex d’esperança de cadascú. Però no hauríem de voler que fos, de cap manera, una premonició.
L’escena té lloc a Cuenca. Un matrimoni que velleja ens demana si aquell carrer també porta a lloc. Parlen un castellà ben espanyol. […]
Contestem, educadament i en castellà, i quan ja ens separem i repreníem les converses amb naturalitat l’home es tomba i pregunta: "Són catalanes, no?" I nosaltres que sí, és clar. És que ha reconegut l’accent. I explica ?sempre en un to com qui diu afable? que és valencià, i que el que parlem nosaltres i el que parlen ells és prou semblant, i que és bonic parlar-ho a casa, i que a ell li agrada tant fer servir el castellà, que és una sort perquè el parlen cinc-cents milions, i se li omple la boca.
I diu encara més coses que ara deso a la memòria. I nosaltres anem fent per anar-nos-en, que l’afabilitat no es torcés. Però quan aboca i repeteix allò dels cinc-cents milions ?ho repeteix més d’una vegada, bé que durant aquesta estona la xifra almenys no creix? no ho puc evitar:
?Sí, són tants que no mos necessiten ?faig, també afable, també somrient, en el meu valencià del nord. I fem camí.
Més tard coincidirem en un altre indret de Cuenca. I saludarà, afable una vegada més, però ara en el seu català del sud…
No recordo haver vist cap processó abans de la d’aquest Dijous Sant a Àvila. Va ser un viatge en el temps, modestíssim i intranscendent, fins i tot amb algun aspecte còmic. […]
Per la porta de la Casa de las Carnicerías van entrar un rere l’altre, amb to solemne, mitja dotzena de passos, acompanyats per tres o quatre bandes, metall i percussió, fins al llindar de la catedral. Integraven les confraries, on era visible aquí o allí encara alguna dona amb mantellina, uniformes de tota gamma: guàrdia urbana, guàrdia civil, policia nacional espanyola, protecció civil, cada cos amb els seus blasons, el seu portaestendard, els seus galons i un cap de colla gairebé sempre de rictus sever, cellajunt i vigilant.
Feia fred. Havia plogut durant el dia i, ara que ja era ben fosc, queien a estones volves de neu. Flanquejava cada pas una colla de natzarens, cadascun amb la seva atxa (ara ja una pràctica i asèptica llanterna disfressada de ciri), la caputxa tenebrosa i la túnica llarga fins als peus, gairebé totes de color de dol. No hi havia pas que no anés acompanyat d’algunes criatures de sis, de vuit, de deu anys, abillades igualment d’aital faiçó. I, és clar, dels corresponents penitents, un o dos pel cap baix, que feien la ruta descalços.
Dur els peus nus amb aquell fred de neu que, en aquell punt gairebé final de la processó, ja els havia tornat blavissos devia tenir el seu mèrit. Però en veure’ls el dubte era si admirar-los per aquella humil penitència o malfiar-se’n pel que el gest tenia d’ostentació orgullosa d’una suposada capacitat de sacrifici.
Perquè els que de debò semblaven sacrificar-se calladament eren bona part dels trompetes, corentins i clarinets, que avançaven serrant els dits sobre l’instrument, petant de dents mentre no el tocaven, arronsant el coll dins l’uniforme poc preparat per abrigar-los en aquella nit encara hivernenca.
Als que vivim vora mar, avui veure nius de cigonya té encara un punt d’experiència exòtica. […]
Però encara ha estat més sorprenent, aquells dies de l’escapada per Castella, veure-les volar. Bèsties grosses i d’aspecte tan poc gràcil, penses que no se’n sortiran, enfilades dalt de campanars estàtiques com ninots, fent anar el cap i aquell bec llarg a dreta i esquerra molt de tant en tant.
Però sí: quin tràfic de cigonyes amunt i avall, amb branques al bec, d’espadanya en espadanya, dintre les muralles d’Àvila.
Si elles, maldestres com semblen, se’n surten així, què no devem gosar poder nosaltres, si ens ha estat donada alguna gràcia…
Tres dies per Castella donen per moltes notes de paisatge. A favor dels tòpics i contra els tòpics. Ancha es Castilla, diuen. […]
I sí. Des d’aquesta ciutat o des d’aquella altra la línia de l’horitzó és sempre, a dreta i esquerra, davant i darrere, una estesa d’ondulacions sense límit visible. Sempre, o gairebé: fent carretera des del Burgo de Osma fins a Segòvia, mentre els camps s’estenen a l’oest, a l’est s’imposa la carena suau i inesquivable de les serres d’Ayllón, Somosierra i Guadarrama. Cobertes de neu, són un regal per a la vista.