Oi?

Camino pel carrer Princesa. Un negre alt com un sant Pau amb un ull mirant contra el govern se m’adreça, com ho deu fer a tots els passavolants.

Em parla en un català més que correcte, tot i que és segur que res no li ha permès identificar de quina mena sóc, i em diu:

—Bon dia, perdoni…

Jo, que vaig amb un dimoni darrere cada orella, com sempre, li dic, sense afluixar el pas:

—Ho sento, no tinc temps!

No m’he aturat, ni he reduït la marxa ni he acabat de mirar-lo als ulls…

M’adono que sóc el conill de l’Alícia. I ves, ara em reca no saber quina història hi ha darrere d’aquell personatge.