Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Memòria personal

La casa és al darrera, amagada

Publicat el 5 d'agost de 2008 per rginer

En aquesta fotografia només podem veure una vegetació esplèndida tot just al costat de la platja i per un caminet entre matolls de sobte ens apareix la casa.

Per veure-la heu d’anar a l’arxiu.
La casa va ser dissenyada i construïda entre 1953 i 1963 a El Prat de Llobregat – Antoni Bonet i Castellana ( 1913-1989), arquitecte.
‘Un edifici és com un moble i un moble pot ser també, o semblar un edifici’.
‘Sé perfectament que l’àmbit de l’ésser humà comença per el control de l’entorn natural o urbà, l’espai de la comunicació i continúa amb l’arquitectura, fins una intimitat que es concreta amb els objectes d’ús quotidià, en cada casa, en cada habitació, en cada cadira’.
Paraules d’un arquitecte, exiliat, i novament a casa seva on obre estudi d’arquitectura l’any 1963.
Sense els coneixements, evidents i clars, del nostre amic Blesa, és el meu petit homenatge a un gran arquitecte.

Matí de cuina

Publicat el 2 d'agost de 2008 per rginer

Parlem de cuina i de bons vins. Primer cal pensar què cuinar i què trobem a la peixateria. Ja tinc a casa una escòrpora ( cap roig ) lluenta i fresca i tallada a troços.

El mes d’agost no dona per gaires entusiasmes per estar a la cuina molt de temps. – Ja ho sé -; un all cremat. Ràpid de cuinar i molt bò per menjar. Cassola, oli, alls tallats a làmines, treure’ls una vegada hagin enrossit; afegir tomàquet passat per la ratlladora, ben sofregit i remullar amb aigua. Ara és el torn de les patates tallades a daus. A mitja cocció afegim els talls del cap roig i els alls que hem picat abans al morter. Un punt de sal i amb el xup-xup clàssic esperar que la cocció arribi al seu punt.
Seguim amb el mes d’agost, i no menges gaire cosa més, si de cas, una bona amanida ben fresqueta i alguna llauneta d’escopinyes o seitó amb oli.
He trobat unes bresquilles madurades a l’arbre, grosses i petites, sucoses i amb una flaire que et porta a records d’infantesa…… i ja tinc el postre. Això sí que és un luxe, ja que habitualment no en trobes i els préssecs ja fa temps són als congeladors dels distribuïdors.
Els amics del celler Can Fufluns del Montseny,  m’han recomanat els vins i el cava. He trobat un cafè deliciós del Yemen i potser, com sempre ens diu en Josep Pla, un dit de whisky de malta per acabar.
Perfecte; tot està llest. Ja puc començar a dinar i sopar, perque no m’ho menjaré tot en un àpat i repetiré.

1952 : Matí a la platja del Carregador

Publicat el 8 de juliol de 2008 per rginer

Arxivant fotografíes m’he trobat davant d’una de l’any 1952. Avui fa calor, i voldríes anar a la platja i remullar-te i nedar. Com en aquell estiu de 1952 on podeu veure a la meva àvia Àntonia amb els seus nets i nebots tots junts i contents a la platja del Carregador a Alcossebre, Baix Maestrat.

És veritablement curiós veure la meva àvia absolutament vestida; crec que no sabia nedar i només es mullava els peus. Per aquest motiu va voler que vingués el seu cunyat, el tio Nelo – el siscanyo-,  gran nedador, perque ens vigilés, mentres disfrutàvem d’uns matins de platja inoblidables. A més el tio Nelo ens ensenyava com agafar crancs, barretets, pops, caixetes, al roquer, que separa la platja del Carregador amb la de la Romana. El recordo perfectament, alt i prim, sentat a les roques, amb el seu barret, pantaló de pana, faixa, espardenyes i seguint amb la seva mirada dels seus ulls blavíssims tots els nostres moviments dins l’aigua. 

Ens tenia prohibit banyar-nos a la platja de la Romana, ja que deia hi havíen corrents perilloses. La roca del Moro és davant mateix d’aquesta platja. Ell se la coneixia bé; anava a cercar el ‘contrabando’ que deixàven, nedant de nit, en la foscor, per no ser vist per la guàrdia civil.

Es modelets dels banyadors són també autèntics ! La pilota, regal del pare, era la  més gran de la platja i la nostra joguina més preuada. El parasol, que no es veu a la fotografía,  el feiem nosaltres amb troncs de pins i les branques.
A la casa on erem, ‘Ca Cola’, no hi havia llum i l’aigua era del pou i de la cisterna.
Cuinàvem amb llenya i carbó d’alsina.
Quan era nit de lluna plena jugàven a ‘lluneta’, que no era res més que un de nosaltres comptava fins a vint i tots ens amagàvem on podíem, darrera els bancals, els amelers, les vinyes. En aquells temps no existíen ni les urbanitzacions, ni els hotels, ni els apartaments, ni les segones residències.
Per les tardes anàvem a caminar i a veure les amigues de l’àvia. La Sara,  tenia vaques i ja teníem llet, però al costat mateix hi havía una altra casa on compràvem també  la llet de cabra. Sota la figuera i el parral o emparrat de la casa, i al costat de la sènia, l’àvia i la Sara xerràven i xerràven de la seva joventut, del poble, de la vida.
Quan plovía, sortíem a córrer per la muntanya de Santa Llúcia i cercàvem cargols, ‘baquetes’, que només podíes trobar en llocs secs on creixía la farigola. No he menjat mai més un arròs tant bò com el que ens feia la iaia amb baquetes, garrofons, pollastre i bajoques.
El que més m’emociona és que la meva àvia Antònia va tornar al seu poble a ‘estiuejar’ amb els seus nets, després d’haver marxat a la gran Ciutat l’any 1925, perque no teníen res per posar al plat. No li vaig preguntar mai les seves emocions en tornar al seu poble, (va morir l’any 1954), però estic segura que per a ella va ser una felicitat immensa que mai s’hagués pogut imaginar. La pobresa i els patiments no li van impedir poder viure una felicitat somiada.

Matí de Sant Joan

Publicat el 24 de juny de 2008 per rginer

Crec que és la primera nit de Sant Joan que he estat sola. He fet un exercici de memòria recordant tantes i tantes revetlles; les del terrat de casa amb música dels discs de vinil esperant que algún xicot ens demanés per ballar …. fer volar globus de paper amb l’enrenou d’encendre el cotó fluix amb ‘esprit de ví’ i veure’ls com s’enlairaven o es cremàven; llençar piules, bombetes, trons, correcames, coets màgics; fer la foguera a la cruïlla dels carrers de casa; patir alguna que altra cremada; estar envoltada de gent estimada; menjar les coques del forn del costat de casa; beure les primeres copes de xampagne; menjar musclos, molts; sentir la olor de la pòlvora; veure les falles baixant per les muntanyes del Pallars; ensenyar a amics de la costa andalusa a beure xampagne, que no sidra, i a menjar ‘coca’ que no droga; anar a la platja, els primes banys de l’any; la calor, el foc, una nit curta, recollir les herbes per la resta de l’any per la muntanya.
No ha estat una nit nostàlgica, més aviat tranquil.la i a més en Joan del bar de la placeta ens ha regalat als veïns uns focs artificials magnífics que tothom ha pogut veure desde casa, això sí, amb molts coets i molt soroll ( ai…. en Monty que malament s’ho ha passat ! Encara està ben amagat sota el llit. )

Ha estat una nit ‘diferent’, però no han faltat els musclos, un trocet de coca de llardons i un parell de copes de bon cava. També he anat escoltant música amb el so dels trons i coets, que n’hi han hagut, i molts, aquesta nit.
La merla ja ha començat a cantar fa una estona; encara sento coets en la llunyania i les orenetes comencen a despertar-se. Un grup de gavines molt emprenyades volen per sobre de casa fent molt de soroll, ara és el seu torn.
Un ventet de mar fresquet entra per les finestres i el balconet. És hora doncs de fer els meus exercicis matinals, caminar una mica amb el Monty que encara té ulls d’espantat, després beure un bon cafè ( el que tinc ara és del Yemen, molt bò i recomanable del tot ), llegir El Punt, esmorzar i comença un nou dia amb sol i molta llum; és Sant Joan i aquest sentiment tant nostre ningú ens el pot furtar.
La fotografia correspòn al poble de Saint Aventin amb una falla ja preparada per encendre i il.luminar tota la Vall de Larboust,  quasi quasi fins a Oô.

Matí de diumenge: Després d’una lluna plena.

Publicat el 20 d'abril de 2008 per rginer

Ja va començar ahir vespre, amb una festa sorpresa a una molt bon amiga meva. Va celebrar el seu 60è aniversari i es pensava que ahir nit seríem com unes deu o vint persones, i quan va entrar i va veure la gernació de gent, la seva mirada, els seus ulls, tota ella, es va trasbalsar en un garbuix d’emocions. Vam ser més de cinquanta persones, moltes. El dia de Sant Jordi li tinc un libre ja preparat, perque, sí, he trobat un segon exemplar de ‘El Canvi’ de Miquel Bauçà, i ella com a gran lectora que és, segur que també el tindrà de llibre de capçalera.

A les cinc del matí m’he aixecat i per tot el passadís de casa hi havia una llum sorprenent. La lluna plena amb tota la seva esplendor il.luminava el meu petit piset; tot el menjador, el racó del Mac i dels llibres i el passadís fins al fons. 
Immediatament vaig agafar la meva petita càmera i vaig fer una fotografía.
En aquests moments es quan notes que li falten ‘pixels’, però n’estic satisfeta.
Núvols, xemenies de les cases, antenes, ciutat.

Pel matí i després de donar una ullada al Vilaweb, ja més tard, escoltant la música que m’agrada, he anat fent els exercicis de cada día i de sobte he escoltat els crits d’una gavina. Encara que no tinc la mar davant meu, la Ciutat mira al Mediterrani i les gavines sovintegen per el barri. Obro el balcó i escolto una conversa intrigant entre una gavina molt gran i una garsa, totes dues pujades cadascuna en una antena de televisió diferent. Vaig corrent a cercar la càmera, però en tornar al balcó, la gavina i la garsa ja havíen acabat la seva conversa i havien continuat el seu vol.

He sortit amb en Monty ( el meu gos ‘pataner’ que un dia el meu fill ens va dur a casa de petit; fets consumats; ara fa deu anys ) a comprar el diari i sempre trobo algú, veï o amic/amiga per petar una xerradeta.

He continuat amb el meu esmorzar ( encara tinc sobrassada i un mica de mató amb comfitura de figues i per acabar un cafè de Sant’Eustacchio ).
Llegeixo El Punt per estar una mica al día i passo pàgina quan no és del meu interès. M’interesso per les ‘novetats’ literàries de Sant Jordi i torno al Mac per llegir les informacions internacionals.
Amb preocupació llegeixo les notícies del problema de la pujada de preus del blat i l’arròs. Ja tinc un post a mig fer sobre aquest tema, indignant i cruel.
I ara si em permeteu vaig a continuar a cuinar un arròs de diumenge. El fumet ja està llest i les verdures, carxofes, pèsols, mongeta verda, pebrot verd, all, tomàquet, julivert, safrà i una sèpia, femella, perque m’agraden molt els ous, tot és a punt per ser cuinat. L’arròs de la classe ‘bomba’ de Calasparra, on les aigües encara són netes i no hi ha indústries.
Bon diumenge a tothom !

Retorn

Publicat el 6 d'abril de 2008 per rginer

Abans de pujar a  l’hidroavió per volar i tornar a casa,  hem passejat vora la mar. El tamarell florit meravellós ens ha desitjat un molt bon viatge de retorn i fins aviat !

Ja ho crec que tornarem ! Ha estat una trobada intensa, curta, d’emocions i sorpreses que ens ha permès eixamplar nous horitzons. La miniblocosfera s’ha convertit en una veritable gastrosfera.cat; d’un convit virtual a un convit real i unes amistats per cuidar-les i estimar-les. 
Ja el sol no ens enlluerna i el cansament ens pot. Bona nit !

Convalescent

Publicat el 4 de març de 2008 per rginer

Aquests últims díes el meu inseparable Mac ha patit una cirurgia estètica. Encara està convalescent, però poc a poc puc demanar-li que treballi novament, sense presses.

Li han canviat el sisterma operatiu, i ara es diu Mac Os X Leopard. Ha patit, és la veritat. És un Mac vell, un G4 i és clar davant de totes les noves tecnologíes, les seves queixes eren justificades. Acció social de la llar on viu, es va posar en marxa, i ara està més content que un gínjol amb el Leopard.
Acció social de la llar no té gaire pressupost i a més els bons serveis del G4 mereix una nova oportunitat i amb unes intervencions puntuals, tots contents.
Ha perdut pes, i ha guanyat espai. Les milers de fotografíes ja no estàn tant apretades i se’n poden arxivar moltes més.
No he tingut més remei que ajornar la caminada a peu per Tasmània, posar els meus apunts en llista d’espera, però aquest G4 durant tota la intervenció d’estètica i la seva convalescència, ha estat benevolent amb mí i m’ha permés seguir llegint els blocs de les amigues i els amics.

Els comentaris de ‘lo montseny’ plens de poesia; na Marieta, també convalescent, va tenir la brillant idea de reveure ‘Novecento’ i ens regala un petit video de la gran Anna Magnani i en Aldo Fabrizi ( genial ), na Xesca amb un catering de luxe; una greixonera que és pura mel i els seus Via Crucis que vaig imprimint, i ja tinc un  nou llibre per llegir quan vagi al Pirineu a finals d’abril; na  Victòria explicant com un núvol de polen vola i vola per damunt de les muntanyes i els petits plaers de la vida, i com la piuladissa dels ocells t’enamora quan ja comença la posta de sol; na Carme-Laura seguint sense esma amb les seves denúncies del ‘forat negre’ ( he denunciat el nou crim amb retard amb una nova flor ) i els seus escrits que no et deixen mai indiferent; en Josep i els seus somnis hibernats, amb poesíes sorprenents; en Josep Blesa de qui aprenc, i molt de tot, en cadascún del seus posts; les bellíssimes poesíes de les ‘anotacions rizomàtiques’; del mestre i la seva Plaqueta de Bord; de’n Saül, i així tinc una informacióm més fiable; en Raül i les seves cròniques del què passa al Parlament Europeu; ‘pols d’estels’ per mirar el cel cada nit amb visions diferents; del ‘boss’ en Vicent Partal , el pare d’aquesta blocosfera d’amigues i amics; i molts més que vaig llegint i de vegades comentant.

El meu estimat G4 encara no està prou bé; està en període de proves, però de ben segur que en els propers díes podré ja començar el primer dia de caminada per un terreny desconegut de les muntanyes de Tasmània.
La fotografia és una ‘mica’ íntima, però el meu Mac G4 m’ha dit que sí.
Bon vespre !

Convit virtual

La musclada als vivers del port de Barcelona ha tingut ressó, i no m’ho esperava. 

Som de família que els agrada més el peix que la carn i a casa no hi falta mai; desde lluernes, raons, dèntols, cap roig, molleres, servioles, llucet, pelaies, corvall, congre, rogers, bruixes, mabre, escopinyes, tallarines, rajada, pagell, sard, alguna llampuga que s’ha perdut …. i més i més.
Demà cuinaré una sípia amb pèsols i patates, estofada, però també un bon poal de musclos per a tots els blocaires.
És un convit virtual, diferent, però imagino el menjador de casa plè com un ou de gent de la blocosfera, menjant els musclos que podeu veure en aquesta fotografia i cadascú parlant de les seves afeccions, preocupacions, idees, de la vida, en definitiva.

Me’ls van servir a Hobart, Tasmània. Haig de confessar que són tant bons o  més que els dels vivers del port de Barcelona i vaig haver de discutir molt amb el restaurant perque els cuinéssin al vapor, sense salses, perque són molt i molt gustosos.

Si us els acabeu, no hi problema, tornaré a penjar la fotografía i farem un altre convit virtual. A les costes verges de Tasmània n’hi ha per a tothom.


”””null”””

La musclada

Avui pel matí llegint els diaris digitals, m’ha cridat l’atenció al diari The Guardian un article en l’apartat de viatges, en el que ens recomanen els millors llocs del món per assaborir una bona menjada de marisc. Desde Ciutat del Cap, passant per la Bretanya, Irlanda, Vancouver, Sydney …. cap indret de la nostra costa o les illes.

Bé, tot és opinable, però en els meus viatges, encara no he menjat cap marisc que sigui millor que el de les nostres costes i de les illes.
Però, la memòria sempre apareix, i he recordat les musclades que menjàvem als vivers de musclos del port de Barcelona.
Remenant en els calaixos de casa, he trobat la fotografia que he penjat en aquest post. Tot un referent de la meva memòria històrica. Una gran majoria ja no són amb nosaltres. Els meus pares, cosins, oncles, tietes, germà, amics i amigues; tots plegats a dalt del viver de musclos, davant mateix del ‘rompeolas’ o trencaones del port de Barcelona.

”””””’Era tota una aventura ! El meu pare tenia molts companys de feina que vivíen a la Barceloneta i cada estiu organitzava una musclada. Amb una barca salpàvem de Colom, al costat de Les Golondrines i enfilàvem rumb al ‘rompeolas’. La pujada al viver ja era tot una prova. A dalt podiem ser entre 20 a 30 persones. Una gran taula;  ví i ‘xampany’ comprat del celler del costat de casa; cerveses; gasosa o ‘litines’ per els petits. Uns bidons plens de llenya i després carbó d’alzina eren ja a punt.

Els homes estiràven de les cordes on eren els musclos. Les dones amb l’ajut dels nens i nenes treiem els musclos, enganxats a la corda, i els posàvem dins unes olles enormes per coure’ls al vapor.
El meu pare s’encarregava de fer una salsa amb tomàquets escalivats, all i oli.
Els mes petits se’ls emportava un company de feina del meu pare a donar voltes amb la barqueta per el moll.
Un dels meus oncles va caure a l’aigua a l’intentar pujar una corda amb els musclos;
‘ home a l’aigua’ !!! Salvament ! Tothom a riure, menys el meu oncle, és clar !

Tots plegats, al voltant de la gran taula, menjàvem uns musclos carnosos i bons, i avui en dia encara em pregunto; com és que mai vam agafar cap infecció ?
Les aigües del port no eren netes, diguem-ho clar, els musclos no passàven per cap depuradora. De fet, mai es pensava si havíen passat per tots els controls.

Quan arribava l’estiu, la canalla ja pensava en el diumenge de la ‘gran musclada’.
Agafar el metro, embarcar en una barqueta, passar el dia a dalt del viver, veure passar ‘les golondrines’ a vessar de gent, saludar, cridar, xerrar, jugar, agafar crancs. Tots plegats, avis, àvies, pares, mares, fills, filles, oncles, tietes, cosins, cosines, amics, companys de feina experimentàvem un plaer molt gran aquells diumenges d’estiu dels anys 1954 a 1958, aproximadament. 
I per damunt de tot, els musclos eren deliciosos i el dinar molt especial. No faltava una bona amanida, un bon pà per sucar, la salsa dins els morters. De postre el tortell i el cafè que el meu pare ja havia torrat el dia abans.
No he tornat a menjar uns musclos tant bons com els dels vivers de les aigües del port de Barcelona.
.


”””””’

”Estraperlo’ ben entés

F. la filla gran de l’Antònia i en Francisco, tornarà a un poble del Baix Llobregat, on ja havia estat amb la seva mare, fa més de 70 anys.

M’explica que en els temps difícils de la guerra, anàven caminant fins a Sants i allí agafàven uns carros que transportàven menjar per el bestiar de les masies del Baix Llobregat. Elles anàven carregades amb oli que el cosí Fresquet els portava, i quan arribàven a les poblacions d’El Prat, Gavà o Castelldefels, feien el canvi de l’oli per verdures i fruites. Moltes vegades havíen de tornar a casa caminant.
En aquells anys els intercanvis eren freqüents per poder menjar i seguir mirant el futur amb una miqueta d’alegria. Podríem dir que era un ‘estraperlo’ ben entés.

F. es va casar amb en R. i van anar a viure a un pis al costat d’on es troba ara el MNAC, però l’Antònia va demanar a la seva filla gran i al gendre, de tornar a casa, perque ningú tenia feina i no podia donar de menjar a la família; el seu home, Francisco, treballava de mosso en un Bolsín republicà que van tancar definitivament; el fill havia de fer un servei militar obligatori durant més de cinc anys i les dues filles eren molt petites per treballar.
Els únics que teníen feina era la filla gran, camisera i cosint d’una a dues dotzenes de camises al dia i el seu espòs, bastaix al moll de Barcelona.
Així que els nuvis van anar a viure amb tota la família per seguir subsistint. Van néixer els petits i el nombre de persones, en un pis no gaire gran però amb un  gran terrat, va anar augmentant, sense comptar amb els familiars que veníen a la gran Ciutat a cercar feina o com un punt de partida per anar a llocs més llunyans.

””La filla gran és a punt de canviar novament de domicili i tornarà al Baix Llobregat.

En preguntar-li on aniría, immediatament va contestar que ja ho coneix i tot dubtant li vaig dir si sabia veritablement on es trobava la població del seu nou domicili i amb la seva mirada molt aclaridora davant la filla ignorant, va contestar que més enllà d’El Prat i abans d’arribar a Castelldefels.
Els horts i les masíes quasi no existeixen i de ben segur que difícilment podrà recordar el camí que feien aquells carros plens de ferratge on ella viatjava amb la seva mare.
La fotografia és novament el terrat; el paradís per els dos nets de l’Antònia i en Francisco. En aquest terrat es van anar dibuixant els destins de tots dos on els jocs eren part fonamental.

””

Nadal – Têt

Nadal sempre ha estat el dia en que la família erem tots a taula, a casa, reunits.

I ho passàvem bé i ho passem bé ara també. I feiem uns ‘extres’ que al llarg de l’any eren impensables.
El pollastre era de categoria, els entrants amb les ostres de ‘El Cantábrico’, l’escudella i carn d’olla, el xampany, les neules, els torrons.
Tots erem a taula, i no crec que sigui un dia trist, ens el contrari. Recordem i molt els que falten i per tots ells també es feien aquestes sentades llarguíssimes al voltant de la taula, i a sota, segurament, el braser ens proporcionava calor o la cuina ‘econòmica’ de llenya o carbó, que era tot just al costat del menjador.
La nostra veïna ens deixava cadires, com sempre hem fet al llarg de molts i molts anys. El ‘bufet’ plè de torrons, xampany, pinya, escopinyes, cloïsses, ostres. Però cada any hi han menys cadires, però el record sí que hi és i en parlem i molt dels moments passats i ens ho passem bé.
Ens desitgem que l’any vinent sigui igual o millor i que ens tornem a veure, tots, els absents i els que vindràn.
Si fa no fa, aquestes díes ténen una certa semblança amb les festes del Têt de Vièt Nam que serà pel mes de febrer 2008.

El Dr Nhan de l’Hospital de Hue m’ha enviat un felicitació ‘occidental’ i jo l’he enviat un correu en el que li agraeixo el gest i el mes de febrer enviaré el meu desig per aquests infants, i si pot ser, amb lletra vermella, com ells escriuen els seus desitjos.

Aquest diumenge, llegint El Punt, en Manuel Cuyàs en la contraportada l’encerta i molt parlant del Nadal i escriu aquest fragment del llibre ‘Tradicionari del Nadal Català’ de Joan Soler i Amigó ( Pòrtic ):
‘ La nit de Nadal era dedicada a commemorar els difunts de la família; a l’entorn de la llar se celebrava una litúrgia domèstica a la seva memòria i, en el seu record. 
I l’àpat sacrifical nadalenc es convertia en ritu de comunió’.
A Viêt Nam, no deixen tot el menjar davant les fotografíes dels seus ancestres abans de començar amb el seu àpat en les festes del Têt ?

A casa el dia de Nadal serem dues persones, i el dia de Sant Esteve, quatre, però la nostra litúrgia domèstica continuarà, com sempre s’ha fet.

Aquesta fotografia del circ de Gavarnie em recorda molt uns díes passats, de primavera. Ja sé que no té res a veure ni amb el Nadal ni amb l’hivern, però alguna referència sí que es pot veure, neu, cel blau, avet … i sobretot recordar l’absència present en aquests díes.

Bon Nadal a tots els blocaires !

‘null’

Matí de diumenge – El primer cafè

El primer que faig pel matí és fer cafè. A casa sempre hem estat cafeters, encara que ara a  mí també m’agrada molt el tè, no el de bossetes, de diferents llocs.

Però tants i tants anys prenent un cafè torrat per el meu pare, dalt del terrat de casa, això no s’oblida. Encara guardem la torradora de ferro colat i el pot on guardo el cafè, un pot gran on s’hi guardàven els ‘caldets’ Maggi i que el meu pare va portar buit.

Ara tasto café d’arreu del món; en aquest moment de Nova Guinea; estic esperant rebre cafè del Viêt Nam; de les cooperatives de Nicaragua; de Kènia o Ethiòpia.

””Sempre tinc un plaer especial quan m’aixeco; obrir el pot del caldets Maggi, treure el cafè, de vegades en grà i amb un molinet elèctric deixar-lo a punt per fer la infusió correcte. Amb la tassa ‘especial’ del cafè dels matins, obro la finestra, i a glopets me’l prenc tot mirant les estrelles que encara són al firmament o escoltant els crits de les cotorres que volen en grup, o les tórtores.


El meu pare sempre ens deia que la millor barreja era; Colòmbia sempre i barrejat amb Nicaragua. Quan pujava al terrat per torrar el cafè era veritablement tot un cerimonial; uns draps de cotó extesos al terra; tallar la llenya en petites tiges; una mica de carbó comprat al carboner del carrer de casa; encendre el foc; fer brasa i posar el cafè cru dins la cavitat i anar donant voltes i més voltes sobre el foc encés; obrir la finestreta i veure com està, remenar i tornem-hi, fins que el meu pare ja sabía que el torrat era perfecte.
Aleshores extenia el cafè torrat sobre els draps de cotó per refredar-lo.

No us puc dir la flaire que s’extenia per tot el barri !! ‘ En Ramón ja està torrant cafè ‘ deient tots els veïns, i amb enveja, perque seguidament pujàvem a cercar-lo per fer uns cafès sols o amb llet que ens llepàvem els dits.

Ara el cafè el compro ja torrat, però les memòries sempre hi són i pels matins un cafè saborós, acabat de fer, sempre és un dels petits plaers de la vida.

I aquest matí de diumenge, 2 de desembre 2007, el plaer ha estat encara més gran …. ja m’enteneu, oi ?



””

Segon aniversari

Publicat el 19 d'agost de 2007 per rginer

En aquest diumenge, 19 d’agost, celebro un aniversari; el segon. La fotografia no pot ser una altra que Halong.

El celebraré amb una fotografia, incens, flors i m’acompanyarà per dinar, un arròs que tant li agradava. I seguiré preparant el meu nou viatge per aquesta tardor, a un altre continent molt diferent de Viêt Nam.

És més dur aquest segon aniversari d’absència física que el primer, però torno a la meva infantesa, i penso que està dormint i es despertarà si pensem en ell. És un secret que els adults no ens el creiem.

”””null”””

El meu mestre

Publicat el 23 de gener de 2007 per rginer

Dues persones han estat importants en aquest el meu viatge per Viêt Nam. El meu espòs que em va fer aquest regal i el meu mestre que em va ensenyar a viatjar desde les aules de l’escola. Tots dos avui ja no hi són. El meu espòs va marxar el 19 d’agost de 2005 i el meu mestre acaba de començar el seu últim viatge avui 22 de gener de 2007.

El professor Dr. Bruno Erhardt va ser mestre a l’Escola Suïssa de Barcelona i posteriorment director entre els anys 1954 i 1973.
‘Deixeu-me doncs que en aquest bloc li retri el meu més gran record i homenatge a una persona de parla no catalana, però amb unes conviccions molt i molt profondes del que vol dir la nostra terra. Durant els anys difícils, ell va saber transmetre als seus alumnes un amor absolut a la nostra terra; ell ens va ensenyar com és d’important la història d’un país; ell ens va formar com a persones; ell ens va ensenyar a estimar la natura, la nostra ciutat,el nostre país, la música, la literatura, la història mundial, el dibuix.
Ell va ser la persona que em va transmetre la curiositat de saber més i més, de compartir les experiències i les confidències amb els amics. D’escoltar i aprendre.
El mes de juliol de 2004 un grup d’alumnes vam anar a Suïssa a casa seva a veure’l. Ens vam retrobar després de més de 40 anys venint de diferents països i ciutats.
A casa seva ens va donar la seva última lliçó magistral, envoltat dels seus llibres i pintures.
Herr Erhardt mai l’oblidarem.’

Calma i tranquilitat

Publicat el 3 d'octubre de 2005 per rginer

Tornar a Ciutat.
‘Ja he tornat a la Ciutat. Els dies a Pollença van ser tranquils. A la platja de Formentor vaig gaudir d’una atmosfera única i cal llegir o recordar el poema de Mossen Alcover ‘El pi de Formentor’. És un racó idíl.lic. El meu espos estava ben amagat dins l’aigua. Ell sempre em deia ‘quines ganes d’anar a viatjar a platges llunyanes quan tens aquest Formentor tant a prop nostre’ ….. i tenia raó.Vaig poder veure també per televisió el debat al Parlament, i la veritat és que em va emocionar i crec que tots van estar correctes. Ara ens toca armar-nos de molta paciència i deixar passar els díes i no endevinar el que passarà. No fer ni cas de les manifestacions. Ja es veurà a las Cortes españolas ……. si tornarem a patir un pessimisme i decensís total o si ens trobarem amb una sorpresa. De moment els medis informatius del centre tiren fort, molt fort i amb indignació. Paciència i que cridin.Però agafo la frase del President Maragall: Bon vent i barca nova.La pesca a Pollença va anar molt bé. En total es vàren pescar més d’una tona de tonyines; una de 40 kilos, i moltes més entre 20 i 35 kilos. La pesca va a la llotja i es ven, i els diners van a associacions de malalts d’Alzheimer o altres entitats.Quan es pesca alguna llampuga o una tonyina petita, es tornen a llençar al mar.Però la veritat és que s’ha de saber molt per enganyar les tonyines i fer-les pujar fins que trobin les canyes.Això sí, ben lluny a alta mar, pots veure molts dofins, uns salts espectaculars dels peixos agulla i fins i tot una balena !Cal anar tant lluny del Mediterrani ?????Gràcies pels comentaris que he rebut .’