Chào ông Viêt Nam

En aquesta fotografia només podem veure una vegetació esplèndida tot just al costat de la platja i per un caminet entre matolls de sobte ens apareix la casa.

Parlem de cuina i de bons vins. Primer cal pensar què cuinar i què trobem a la peixateria. Ja tinc a casa una escòrpora ( cap roig ) lluenta i fresca i tallada a troços.

Arxivant fotografíes m’he trobat davant d’una de l’any 1952. Avui fa calor, i voldríes anar a la platja i remullar-te i nedar. Com en aquell estiu de 1952 on podeu veure a la meva àvia Àntonia amb els seus nets i nebots tots junts i contents a la platja del Carregador a Alcossebre, Baix Maestrat.

Ens tenia prohibit banyar-nos a la platja de la Romana, ja que deia hi havíen corrents perilloses. La roca del Moro és davant mateix d’aquesta platja. Ell se la coneixia bé; anava a cercar el ‘contrabando’ que deixàven, nedant de nit, en la foscor, per no ser vist per la guàrdia civil.

Crec que és la primera nit de Sant Joan que he estat sola. He fet un exercici de memòria recordant tantes i tantes revetlles; les del terrat de casa amb música dels discs de vinil esperant que algún xicot ens demanés per ballar …. fer volar globus de paper amb l’enrenou d’encendre el cotó fluix amb ‘esprit de ví’ i veure’ls com s’enlairaven o es cremàven; llençar piules, bombetes, trons, correcames, coets màgics; fer la foguera a la cruïlla dels carrers de casa; patir alguna que altra cremada; estar envoltada de gent estimada; menjar les coques del forn del costat de casa; beure les primeres copes de xampagne; menjar musclos, molts; sentir la olor de la pòlvora; veure les falles baixant per les muntanyes del Pallars; ensenyar a amics de la costa andalusa a beure xampagne, que no sidra, i a menjar ‘coca’ que no droga; anar a la platja, els primes banys de l’any; la calor, el foc, una nit curta, recollir les herbes per la resta de l’any per la muntanya.
No ha estat una nit nostàlgica, més aviat tranquil.la i a més en Joan del bar de la placeta ens ha regalat als veïns uns focs artificials magnífics que tothom ha pogut veure desde casa, això sí, amb molts coets i molt soroll ( ai…. en Monty que malament s’ho ha passat ! Encara està ben amagat sota el llit. )

Ja va començar ahir vespre, amb una festa sorpresa a una molt bon amiga meva. Va celebrar el seu 60è aniversari i es pensava que ahir nit seríem com unes deu o vint persones, i quan va entrar i va veure la gernació de gent, la seva mirada, els seus ulls, tota ella, es va trasbalsar en un garbuix d’emocions. Vam ser més de cinquanta persones, moltes. El dia de Sant Jordi li tinc un libre ja preparat, perque, sí, he trobat un segon exemplar de ‘El Canvi’ de Miquel Bauçà, i ella com a gran lectora que és, segur que també el tindrà de llibre de capçalera.

Pel matí i després de donar una ullada al Vilaweb, ja més tard, escoltant la música que m’agrada, he anat fent els exercicis de cada día i de sobte he escoltat els crits d’una gavina. Encara que no tinc la mar davant meu, la Ciutat mira al Mediterrani i les gavines sovintegen per el barri. Obro el balcó i escolto una conversa intrigant entre una gavina molt gran i una garsa, totes dues pujades cadascuna en una antena de televisió diferent. Vaig corrent a cercar la càmera, però en tornar al balcó, la gavina i la garsa ja havíen acabat la seva conversa i havien continuat el seu vol.

Abans de pujar a  l’hidroavió per volar i tornar a casa,  hem passejat vora la mar. El tamarell florit meravellós ens ha desitjat un molt bon viatge de retorn i fins aviat !

Aquests últims díes el meu inseparable Mac ha patit una cirurgia estètica. Encara està convalescent, però poc a poc puc demanar-li que treballi novament, sense presses.

Els comentaris de ‘lo montseny’ plens de poesia; na Marieta, també convalescent, va tenir la brillant idea de reveure ‘Novecento’ i ens regala un petit video de la gran Anna Magnani i en Aldo Fabrizi ( genial ), na Xesca amb un catering de luxe; una greixonera que és pura mel i els seus Via Crucis que vaig imprimint, i ja tinc un  nou llibre per llegir quan vagi al Pirineu a finals d’abril; na  Victòria explicant com un núvol de polen vola i vola per damunt de les muntanyes i els petits plaers de la vida, i com la piuladissa dels ocells t’enamora quan ja comença la posta de sol; na Carme-Laura seguint sense esma amb les seves denúncies del ‘forat negre’ ( he denunciat el nou crim amb retard amb una nova flor ) i els seus escrits que no et deixen mai indiferent; en Josep i els seus somnis hibernats, amb poesíes sorprenents; en Josep Blesa de qui aprenc, i molt de tot, en cadascún del seus posts; les bellíssimes poesíes de les ‘anotacions rizomàtiques’; del mestre i la seva Plaqueta de Bord; de’n Saül, i així tinc una informacióm més fiable; en Raül i les seves cròniques del què passa al Parlament Europeu; ‘pols d’estels’ per mirar el cel cada nit amb visions diferents; del ‘boss’ en Vicent Partal , el pare d’aquesta blocosfera d’amigues i amics; i molts més que vaig llegint i de vegades comentant.

La musclada als vivers del port de Barcelona ha tingut ressó, i no m’ho esperava. 

”””null”””

Avui pel matí llegint els diaris digitals, m’ha cridat l’atenció al diari The Guardian un article en l’apartat de viatges, en el que ens recomanen els millors llocs del món per assaborir una bona menjada de marisc. Desde Ciutat del Cap, passant per la Bretanya, Irlanda, Vancouver, Sydney …. cap indret de la nostra costa o les illes.

”””””’Era tota una aventura ! El meu pare tenia molts companys de feina que vivíen a la Barceloneta i cada estiu organitzava una musclada. Amb una barca salpàvem de Colom, al costat de Les Golondrines i enfilàvem rumb al ‘rompeolas’. La pujada al viver ja era tot una prova. A dalt podiem ser entre 20 a 30 persones. Una gran taula;  ví i ‘xampany’ comprat del celler del costat de casa; cerveses; gasosa o ‘litines’ per els petits. Uns bidons plens de llenya i després carbó d’alzina eren ja a punt.

”””””’

F. la filla gran de l’Antònia i en Francisco, tornarà a un poble del Baix Llobregat, on ja havia estat amb la seva mare, fa més de 70 anys.

””La filla gran és a punt de canviar novament de domicili i tornarà al Baix Llobregat.

””

Nadal sempre ha estat el dia en que la família erem tots a taula, a casa, reunits.

‘null’

El primer que faig pel matí és fer cafè. A casa sempre hem estat cafeters, encara que ara a  mí també m’agrada molt el tè, no el de bossetes, de diferents llocs.

””Sempre tinc un plaer especial quan m’aixeco; obrir el pot del caldets Maggi, treure el cafè, de vegades en grà i amb un molinet elèctric deixar-lo a punt per fer la infusió correcte. Amb la tassa ‘especial’ del cafè dels matins, obro la finestra, i a glopets me’l prenc tot mirant les estrelles que encara són al firmament o escoltant els crits de les cotorres que volen en grup, o les tórtores.

””

En aquest diumenge, 19 d’agost, celebro un aniversari; el segon. La fotografia no pot ser una altra que Halong.

El celebraré amb una fotografia, incens, flors i m’acompanyarà per dinar, un arròs que tant li agradava. I seguiré preparant el meu nou viatge per aquesta tardor, a un altre continent molt diferent de Viêt Nam.

És més dur aquest segon aniversari d’absència física que el primer, però torno a la meva infantesa, i penso que està dormint i es despertarà si pensem en ell. És un secret que els adults no ens el creiem.

”””null”””

Dues persones han estat importants en aquest el meu viatge per Viêt Nam. El meu espòs que em va fer aquest regal i el meu mestre que em va ensenyar a viatjar desde les aules de l’escola. Tots dos avui ja no hi són. El meu espòs va marxar el 19 d’agost de 2005 i el meu mestre acaba de començar el seu últim viatge avui 22 de gener de 2007.

El professor Dr. Bruno Erhardt va ser mestre a l’Escola Suïssa de Barcelona i posteriorment director entre els anys 1954 i 1973.
‘Deixeu-me doncs que en aquest bloc li retri el meu més gran record i homenatge a una persona de parla no catalana, però amb unes conviccions molt i molt profondes del que vol dir la nostra terra. Durant els anys difícils, ell va saber transmetre als seus alumnes un amor absolut a la nostra terra; ell ens va ensenyar com és d’important la història d’un país; ell ens va formar com a persones; ell ens va ensenyar a estimar la natura, la nostra ciutat,el nostre país, la música, la literatura, la història mundial, el dibuix.
Ell va ser la persona que em va transmetre la curiositat de saber més i més, de compartir les experiències i les confidències amb els amics. D’escoltar i aprendre.
El mes de juliol de 2004 un grup d’alumnes vam anar a Suïssa a casa seva a veure’l. Ens vam retrobar després de més de 40 anys venint de diferents països i ciutats.
A casa seva ens va donar la seva última lliçó magistral, envoltat dels seus llibres i pintures.
Herr Erhardt mai l’oblidarem.’

Tornar a Ciutat.
‘Ja he tornat a la Ciutat. Els dies a Pollença van ser tranquils. A la platja de Formentor vaig gaudir d’una atmosfera única i cal llegir o recordar el poema de Mossen Alcover ‘El pi de Formentor’. És un racó idíl.lic. El meu espos estava ben amagat dins l’aigua. Ell sempre em deia ‘quines ganes d’anar a viatjar a platges llunyanes quan tens aquest Formentor tant a prop nostre’ ….. i tenia raó.Vaig poder veure també per televisió el debat al Parlament, i la veritat és que em va emocionar i crec que tots van estar correctes. Ara ens toca armar-nos de molta paciència i deixar passar els díes i no endevinar el que passarà. No fer ni cas de les manifestacions. Ja es veurà a las Cortes españolas ……. si tornarem a patir un pessimisme i decensís total o si ens trobarem amb una sorpresa. De moment els medis informatius del centre tiren fort, molt fort i amb indignació. Paciència i que cridin.Però agafo la frase del President Maragall: Bon vent i barca nova.La pesca a Pollença va anar molt bé. En total es vàren pescar més d’una tona de tonyines; una de 40 kilos, i moltes més entre 20 i 35 kilos. La pesca va a la llotja i es ven, i els diners van a associacions de malalts d’Alzheimer o altres entitats.Quan es pesca alguna llampuga o una tonyina petita, es tornen a llençar al mar.Però la veritat és que s’ha de saber molt per enganyar les tonyines i fer-les pujar fins que trobin les canyes.Això sí, ben lluny a alta mar, pots veure molts dofins, uns salts espectaculars dels peixos agulla i fins i tot una balena !Cal anar tant lluny del Mediterrani ?????Gràcies pels comentaris que he rebut .’