Chào ông Viêt Nam

És veritablement curiós veure la meva àvia absolutament vestida; crec que no sabia nedar i només es mullava els peus. Per aquest motiu va voler que vingués el seu cunyat, el tio Nelo – el siscanyo-,  gran nedador, perque ens vigilés, mentres disfrutàvem d’uns matins de platja inoblidables. A més el tio Nelo ens ensenyava com agafar crancs, barretets, pops, caixetes, al roquer, que separa la platja del Carregador amb la de la Romana. El recordo perfectament, alt i prim, sentat a les roques, amb el seu barret, pantaló de pana, faixa, espardenyes i seguint amb la seva mirada dels seus ulls blavíssims tots els nostres moviments dins l’aigua. 

Es modelets dels banyadors són també autèntics ! La pilota, regal del pare, era la  més gran de la platja i la nostra joguina més preuada. El parasol, que no es veu a la fotografía,  el feiem nosaltres amb troncs de pins i les branques.

A la casa on erem, ‘Ca Cola’, no hi havia llum i l’aigua era del pou i de la cisterna.

Cuinàvem amb llenya i carbó d’alsina.

Quan era nit de lluna plena jugàven a ‘lluneta’, que no era res més que un de nosaltres comptava fins a vint i tots ens amagàvem on podíem, darrera els bancals, els amelers, les vinyes. En aquells temps no existíen ni les urbanitzacions, ni els hotels, ni els apartaments, ni les segones residències.

Per les tardes anàvem a caminar i a veure les amigues de l’àvia. La Sara,  tenia vaques i ja teníem llet, però al costat mateix hi havía una altra casa on compràvem també  la llet de cabra. Sota la figuera i el parral o emparrat de la casa, i al costat de la sènia, l’àvia i la Sara xerràven i xerràven de la seva joventut, del poble, de la vida.

Quan plovía, sortíem a córrer per la muntanya de Santa Llúcia i cercàvem cargols, ‘baquetes’, que només podíes trobar en llocs secs on creixía la farigola. No he menjat mai més un arròs tant bò com el que ens feia la iaia amb baquetes, garrofons, pollastre i bajoques.

El que més m’emociona és que la meva àvia Antònia va tornar al seu poble a ‘estiuejar’ amb els seus nets, després d’haver marxat a la gran Ciutat l’any 1925, perque no teníen res per posar al plat. No li vaig preguntar mai les seves emocions en tornar al seu poble, (va morir l’any 1954), però estic segura que per a ella va ser una felicitat immensa que mai s’hagués pogut imaginar. La pobresa i els patiments no li van impedir poder viure una felicitat somiada.