Chào ông Viêt Nam

En mig de tantes picabaralles polítiques, ara mateix sóc a Mallorca. A Pollença, al port, o com ells l’anomenen ‘eu moll de Pollença’. El dia ha estat clar,molt clar, amb aquesta llum de les Illes que t’enlluerna. Hi ha poca gent i pots gaudir en tota la intensitat de l’aire pur, dels banys de mar i de les passejades. Demà sortiré a la mar amb els meus amics i el cap de setmana de campionat de pesca d’altura, o pesca responsable. Després de les vivències treistes que he patit, uns díes de canvi supos que m’aniràn bé. I quan torni el dia primer d’octubre, qui sap si els nostres polítics ja hauràn aconseguit arribar a un acord. Em sap greu no poder assistir a la inauguració de la Moritz a la Ronda de Sant Antoni i a tots aquells que hi vagin, us mengeu unes patates braves i una bona cervesa per celebrar el seu retorn a la vida barcelonina.

El cel i l’aire avui han estat nets, frescos, lluminosos. Molt aviat pel matí, a 2/4 de 9 hem fet el comiat per el seu últim viatge al meu espòs. Ara estic com en un núvol, cansada, sense més llàgrimes que em puguin caure i pensant, meditant, i intentar expressar quelcom que tinc dins, però no puc.És valuós poder expressar-te amb aquesta immediatesa i sobretot poder llegir els comentaris que han fet al meu anterior bloc.Continuarem els que ens hem quedat tots els viatges possibles i com he llegit en un dels comentaris; tot el que és valuós creix en el jardí del cor’.Segueix l’estiu, la mandra, però aviat tornaràn les presses i els neguits.

L’estiu és temps de lleure, viure, conviure, de mandra, de descansar. En els meus anteriors blocs més o menys així ho he manifestat. Però de sobte la vida et dóna un cop fort. El meu espòs, company, amic, pare del meu fill va caure tot de sobte el divendres passat, a la nit de lluna plena ,a casa, a la cuina fregant els plats de sopar, després d’una conversa tranquil.la d’estiu i un maleït infart se l’ha endut en un llarg viatge. Sí, perque tota la seva vida ha estat un viatger. Ha visitat la major part dels països del planeta. Ha suggerit i organitzat viatges per a molta gent, amb paciència, professionalitat i sobretot amor. I ara ha marxat a fer el seu últim viatge, a Itaca ? Segur que sí.Santi, ho sento molt, però m’has fet una gran putada marxant en el aquest maleït viatge tant aviat. Tenía 59 anys.

Tot està molt tranquil al meu barri. Així doncs puc escoltar la música que m’agrada sense entrebancs. Em baixo de l’iTunes les meves cançons preferides i deixo fer sonar la música. També és temps de lectura més constant. A mí m’agrada Henning Mankell, i el seu darrer llibre La Piràmide és extraordinari.Parlant de polícies i guàrdies civils i mossos d’esquadra, el comissari Kurt Wallander viu en un país, Suècia, on la democràcia funciona ja fa molt de temps, però ténen molts problemes i Mankell sap reflectir molt bé les misèries d’aquest país tant fantàstic … Kurt Wallander és un policia-ciutadà implicat en resoldre tos els casos que se li presenten com també en resoldre la seva vida. També he tornat a llegir ‘La comedia infantil’. Esfariadora, però com en Mankell viu 6 sis mesos a Moçambique i 6 mesos a Suècia, aquest llibre ens explica molt, però molt bé, de les misèries de l’Àfrica i la tristesa d’un noi adolescent que no sap el que és viure l’infantesa. Els diumenges llegeixo els suplements dels diaris i sobretot Presència, d’El Punt, és el que més m’interessa.

El mes d’agost és un període que passa lentament. Quan era petita anava a estiuejar a una platja del Baix Maestrat amb el meu germà on hi havia d’arribar en carro per un camí sense asfaltar. Ens hi passàvem els mesos de juliol, agost i mig setembre. La meva àvia i el tio Nelo eren els nostres guardians i ells també miraven com passava el temps lentament entre les vinyes, els amelers, els garrofers, els bancals, on sempre anàven a cercar baquetes quan plovía. No hi havía llum a la casa i l’aigua la treiem del pou. La platja era molt gran i havíen dues cases senyorials. Com a parasol, erem nosaltres que el feiem amb troncs de pí i branques. El carrer principal era el renc on hi havía una botiga de queviures, diaris, tabac, tebeos, llaminadures.En Roberto, el fill petit dels propietaris de Ca Cola, la casa que els meus pares llogaven, ens portava al roquer i agafàvem pops, bé, ell els agafava. A les nits amb lluna plena jugàvem a lluneta i ens amagàvem darrera uns ceps de moscatell grans i fermosos. La meva àvia sempre mirant a l’ermita de Santa Llúcia on hi pujàvem o per les tardes anàvem a berenar a Les Fonts on hi havia una font d’aigua dolça al bell mig de la platja.Per Sant Jaume baixaven a la platja la gent del poble de l’interior amb els carros i dormíen sota els garrofers. A l’endemà hi havia festa al costat de les escoles i feiem uns arrossos espectaculars.Era el poble dels meus avis i de la meva mare, d’on van haver de marxar i venir a Barcelona. La felicitat de la meva àvia va ser immensa, poder tornar al seu poble amb els seus nets i passar quasi tres mesos d’estiueg. Qui ho havia de dir, l’Antònia, la filla de la curabraços !Ara, avui, tot és ciment, totxos, totxanes i maons. La platja i el poblet es deia Alcossebre, dins el terme municipal d’Alcalà de Xivert.

Abans d’ahir el carter del barri ens va deixar una carta a la bústia amb molt bones notícies. Qual el vaig veure l’endemà li vaig dir, perque és una delícia poder parlar amb el carter del teu barri i més si és atent i bon professional.A la meva mare de 89 anys, l’any 1990 li van arrabassar la seva pensió anomenada SOVI, ja que va haver d’escollir entre la viudetat o la seva pensió.Injustícia total. Les dues eren incompatibles i fins i tot el Tribunal Constitucional va dictaminar que així havia de ser. Han estat 15 anys en que a la meva mare li han estafat la seva pensió, diners que ella els va treballar pagant religiosament els impostos al dictador i l’empresa també va estar pagant. Gràcies a la societat civil, repeteixo, societat civil, que va començar a moure’s a no baixar del burro, insistir, recollir signatures, van fer moure als polítics ensopits i adormits i finalment la meva mare cobrarà els 313.21 més la viudetat que li han reduït a 409.81. Si la societat civil es mou i apreta apreta, finalment es guanya.Gràcies a tots els que us heu mogut i un record per tots aquells que ja no ho podràn disfrutar.