Chào ông Viêt Nam

Actualització  ……

El silenci ara és absolut. Els carrers plens de les restes de petards i coets i piules.  
La nit, sorollosa. Els coets pujant amunt i amunt i esclatant en milers de colorets. Els xiquets al carrer llençant tot tipus de ‘piules’. Les finestres i balcons oberts on es podíen veure famílies, grups d’amics sopant.
El Monty, malgrat la pastilleta, al meu darrere tota la nit i cercant el raconet de casa per estar lluny del soroll. 
El sopar a casa va ser excel.lent (musclos, calamar, cues de llagostins, amanida de rúcula amb parmesà tallat a encenalls i mandarina, síndria), sense luxes. La coca boníssima i el cava fantàstic.

El meu amic Joao des de Porto m’ha enviat una felicitació penjant el convit per anar a les festes de Sant Joan d’aquella Ciutat a la vora del riu Douro i una fotografia de manjerico (aufàbrega) la planta per regalar als amics i persones estimades la nit de Sant Joan. Les tradicions de Sao Joao No Porto són curioses i mereixen un altre post.
A mí m’agrada Porto. Les meves estades han estat sempre agradables i m’hi sento bé. A més he de confessar que beure una copa de porto vora el riu  mirant la Ciutat vella és una delícia !
Tots recordem revetlles ‘sonades’, i no s’obliden. Si fem un repàs, podríem fer un ‘diari’ d’històries llarg, molt llarg.
Jo recordo una que vaig viure a Màlaga. Estudiant per un exàmen d’Història de l’Art d’un primer curs de l’antiga ‘Filosofia i Lletres’. La meva mare, sofertes com sempre, em va enviar amb Iberia, dues coques, una de fruita i una de llardons. Jo vaig cercar cava, i va ser una mica difícil, perque només trobava ‘sidra’, però finalment el vaig aconseguir. Els companys no es podíen creure que la coca era …. coca de pastisseria, i com no teníen el costum de beure cava, estudiar, estudiar aquella nit …. ben poquet.
En un Mini matrícula MA 97811 hi vam encabir 10 persones !
Tots vam aconseguir un ‘aprovat’ ….

La fotografia d’aquest mateix matí … tot ja ha esclatat … ara arriba el descans.

Vaig escriure un apunt quan va tancar portes Can Benet, el bar, el lloc, del nostre barri.
Ha estat trist que enguany, amb les tres copes, no hem pogut gaudir-ne tots junts amb el joc i les victòries del Barça, asseguts i apretats dins el bar. La mascletà (xicoteta tot s’ha de dir) tampoc ens ha desfermat l’entusiasme.
La Festa Major ja ha passat, però sense Can Benet. Es trobava a faltar i molt. Estava ja mig enderrocat i cobert per aquests plàstics de color verd.
L’enderroc ha anat prenent força al llarg dels últims díes. Des de la finestra de casa, he pogut veure com a cop de martell les pareds queien a troços, els sostres ensorràven el terra del bar i les vivendes, els colors de les pareds i les portes donàven llum a l’enderroc. Les finestres de casa ben tancades; la pols ha estat i és encara l’enemic !
Diumenge alguna persona va entrar clandestinament per endur-se’n tot el que podia de canonades, instal.lacions, aixetes. Jo patia una mica, perque havia de ser una mica funambulista per poder mantenir l’equilibri tot caminant, baixant i pujant per les pareds enderrocades i per les bigues de fusta.
Com serà el nou edifici ? Han de tornar l’espai del Bar, però ja no serà el mateix. Es construiràn habitatges, molt petits, perque el terreny no dona per gaire.
No poden fer més de tres plantes, per llei. No he vist el projecte. He parlat amb l’arquitecte i m’ha semblat una persona honesta i al que li agrada fer el treball ben fet.
La fotografia està feta aquesta setmana mentres l’enderroc avançava.

En el meu apunt de fa mesos podeu veure Can Benet, el de sempre.      ACI

I en l’arxiu he inclòs un parell de fotografíes de la runa d’una casa amb història.

Un dia de juliol de 2005 apareix el primer apunt d’ aquesta ‘aventura’ d’escriure en un bloc, i vaig escollir una bona casa en la que m’hi trobo molt bé, comfortable, envoltada de gent de diferents indrets del nostre país i d’altres de llunyans, idees, política, llengua, poesia, literatura, vida diària, notícies, viatges, esports, excursionisme, gent de poble, gent de ciutat, de tot una mica.

Gràcies per aquest portal obert al món.

La fotografia la vaig fer el dia 25 de juny de 2005. Un camp de girasols en uns aiguamolls de l’Empordà. Poc després vaig començar a escriure en aquest bloc, però fets imprevistos en la meva vida va suspendre la seva continuació. Fins el mes de desembre de 2006 – ACI – no vaig tornar a escriure i el nom del bloc va canviar després d’un viatge que em va captivar i sobretot enfrontar-me al dia a dia amb molta més força.

Novament gràcies a totes i tots. És un plaer poder compartir aquesta casa amb gent amiga.

Rellegint paraules en un diccionari  : Un càntir sense nanses. 
Pens ……. – blocs sense comentaris ni apunts de na Xesca Ensenyat – . Ens manquen aquestes nanses que ella tan i tan bé ens feia llegir en els seus escrits desgranant veritats perque les nanses poguéssin estar ben arrelades al càntir i així poder beure al galet i omplir-lo abans de tornar.

Encara no m’ho puc creure … perque jo pensava sincerament que se’n sortiria, o potser és el que volia i desitjava.

El proper dia 19 de juny és dia d’aniversaris. Un xicot que va nèixer ara fa trenta anys i una dona que ja tindrà 64 anys i té les ales lligades i no és lliure.
Permeteu-me en el dia d’avui 14 de juny, recordar aquests aniversaris ben propers.

Na Xesca va escriure un apunt l’any passat d’aquesta dona sense llibertat.  Paga la pena de llegir-lo,  i els comentaris …   ACí

Un pèndol de petites oscil.lacions ens ha deixat un apunt ple d’emocions i belles paraules ….

ACI

L’Hidroavió continúa el seu vol i de vegades se’l veu volar pel cel del Moll de Pollença …..  Bon dia Xesca.
 

Fa calor, un cel blau i clar, l’aire sembla net. He decidit anar a Gavà. La setmana vinent és l’aniversari de na F., 93 anys, una ‘gaspatxera’ de primer ordre, del Baix Maestrat, i a la que li agrada moltissim la mar. Sempre em deia que després d’un bany de mar, mai has de posar-te sota la dutxa; la sal et dona força i després de tot un mes a la mar, passes una tardor i un hivern sense problemes.
Na F. fa temps que no pot veure la mar. Doncs, passarem el matí a la platja!
El transport públic de Gavà-Centre fins a la platja funciona cada 20 minuts i a més està adaptat. Perfecte. La targeta T10 és vàlida. Fantàstic. Comença el viatge, curtet, no més de 20 minuts i atravessem poligons, centres comercials i … molts horts ! Passem per sobre l’autovía i arribem a l’Avinguda del Mar. Baixo. Vaig observant els problemes que puga tenir per la mobilitat de la cadira de rodes. Arribo a la platja !
Una mar blavíssima, la sorra fina i blanca, un passeig marítim bonic i ara he de cercar una  guingueta per poder seure i prendre alguna cosa i mirar la mar, l’horitzó, la platja, encara bonica, sense grans edificis ni hotels. Sí que vaig  veure en la llunyanía un edifici de color verd, apartaments, molt i molt lleig, construït en èpoques de la dictadura,  al bell mig d’una pineda preciosa davant mateix de la platja.
El passeig vora la mar és esplèndid; les bougainvilleas en tot el seu esplendor i els matolls naturals de voramar. Els pins de formes abstractes per la força del vent. La marinada és agradable i l’aigua cridant amb força per prendre el bany.

Tan sols el brogit dels avions en el seu descens per aterrar a l’aeroport trencava la tranquil.litat del moment, encara que per sort, la direcció del vent far minvar el soroll.

Torno a l’Avgda. d’Europa i espero l’autobus GA1 que em portarà a Gavà centre. Observo els rètols de restaurants i bars, i un em fa venir records … El Tropical. Però és que una de les parades és a La Pava, punt de referència per comprar pizzes !

Sí, podré fer aquest viatge curtet i bonic la propera setmana amb na F. i podrem petar la xerrada davant la mar, beure una Epidor i algun platet d’escopinyes, patates, olives o pà amb tomàquet. 

Com més mar, més vela. Es diu referint-se als qui no s’espanten  davant les dificultats, ans sembla que prenen més força i coratge. – Alcover-Moll –

Na F. mai s’ha espantat ….

La fotografía és de la platja de Gavà. 

Encara no ha passat un mes. Trob a faltar les paraules, de na X., els seus comentaris, els seus apunts, els capítols de la Babalusa. Era ja el fet diari d’obrir el Vilaweb i llegir el que l’hidroavió apagafocs ens havia deixat.
Na Montserrat Abelló escriu :
Em pregunto si escriure és passió
o necessitat de sobreviure.
Per na X. eren les dues coses, passió i viure !
Es Colomer, aquest redol que tant estimava. El meu record. No oblido. 

Ahir tarda vaig anar a Barcelona; encara em refereixo a Barcelona, quan vaig caminant des de casa travessant Gràcia, baixant per l’Eixample i arribar a Ciutat Vella. Sense parar, i caminant lentament, puc emprar uns 45 minuts del meu temps … però molt ben aprofitat ! A més vaig fer moltíssimes paradetes mirant amunt i admirar els balcons, els finestrals, l’arquitectura de les cases, sobretot de la dreta de l’Eixample.
El Palau Quadras, on es troba Casa Àsia i on hi vaig sovint a la seva biblioteca. Baixant per Pau Claris, no puc evitar de fer una ullada a Vinçon. Faig un gir a l’esquerra i continúo caminant per Roger de Llúria, arribo al carrer Aragó, ara net i polit, sense els fums de les màquines de tren quan encara estava al descobert (com xalàvem els infants en veient passar els trens!); passejo per el passatge Mendez Vigo on encara es troba la Casa degli Italiani i davant un edifici que de petita vaig visitar amb la meva mare; el consultori del Dr Arruga. Recordo el moment de pagar la visita, el Dr Arruga es va mirar la meva mare de dalt a baix, i en veure el seu vestit, i el meu, humil, li va fer un preu assequible i baix !!
Em trobo amb el petit passatge Permanyer, un oasi en mig del soroll dels carrers tan transitats. Al fons els jardins de la Torre de les Aigües.
Ara s’han recuperat molts jardins dins els espais interiors dels edificis (dissenyats per en Cerdà) i  oberts al públic; jardins de Jaume Perich, de Maria Callas, Sofia Barat…… Cantonades impresionants, on en Cerdà les va projectar rectangulars on tenim els ‘colmados de la cantonada’ i altres botigues, amb la vorera molt més ample per guanyar espai per el els ciutadans.  A casa sempre havia d’anar al ‘colmado de la cantonada’ del barri, a comprar la sal o sucre que l’àvia s’havia oblidat ! Ara penso que el senyor Cerdà va ser tan avançat que en preveure el tràfic de cotxes, les cantonades van ser dissenyades perque quan circules de Besós a Lobregat o a l’inrevés, sempre podem veure els cotxes que baixen de Tibidabo a Mar o a l’inrevés. Una genialitat ! I no diguem de l’amplada dels carrers, la superfície dels habitatges i sobretot els jardins de les illes on et pots trobar amb el silenci que cerques per llegir o senzillament badar.
Arribo davant la botiga centenària Ribes & Casals,  al carrer Roger de Llúria, molt a prop de Plaça Urquinaona. Quantes vegades hauré anat amb la mare o la padrina a comprar peces de teles per confeccionar els vestits de la família !  
Abans, però, vaig fer una ullada a la Casa Calvet de Gaudí al carrer Casp. Li tinc una especial estima a aquesta casa, amagada, preciosa i en un dels seus balcons hi vaig veure un llimoner !!!!   És l’arbre que voldria tenir, el primer de tots, en un jardí o en un balcó. Quin goig poder agafar les llimones directament del ‘teu’ arbre !
Arribo a la Plaça Urquinaona per continuar per Via Laietana fins arribar a la Plaça Sant Jaume, però passant per el Palau de la Müsica, carrers  Copons, Ripoll, Portal de l’Àngel, Portaferrissa, Rambla, Pi, Placeta de Josep Oriol, Banys Nous, Call i Plaça Sant Jaume.
Aquest passeig val un altre apunt. Evidentment la passejada va ser de dues hores, perque no m’en vaig estar de fer fotografíes en una tarda plàcida i lluminosa. 
Com m’agrada la meva Ciutat !
 

L’any passat vaig escriure un apunt de Mrauk-U i Sittwe, Birmània. Enguany tinc previst fer el viatge, no podré arribar a Sittwe, però viatjaré per els països del sudest asiàtic durant dos mesos. Estic recordant els comentaris que Na Xesca Ensenyat m’escrivia i en aquest li tinc una especial devoció. De fet vam fer un viatge somiat per les dues, sobretot ella. L’intercanvi de comentaris han estat sempre emocionants i alliçonadors.
Cal mirar endavant, perque els records sempre els tenim ben a propet i ens fan reflexionar i ser conscients d’on som i que hem de fer. Són de fet lliçons de l’universitat de la gent del carrer, dels amics, del món; no és pas nostàlgia. No ho sóc de nostàlgica; el que ha passat ha passat i miro el dia que fa avui, el meu gerani que no li falti aigua i llum, i avui diumenge matí, amb un sol lluminós i un cel blau ( … i grana tot s’ha de dir ), vaig a desgranar pèsols del Maresme i a començar a cuinar una sípia per dinar.
Us deixo l’apunt …..  i els comentaris no deixeu de llegir-los.
Senzillament ”clickeu” a:

                                        Ací 

La forastera va arribar a Binissalem al capvespre. Li havíen assignat uns guíes experts, en J. i na V. De camí a l’aeroport van fer una parada per caminar i visitar aquest poble que la forastera ja coneixia, però només per anar a comprar ví ! Són gent tranquil.la, afable, grans vinaters i picapedrers. Els carrers polits; les cases de pedra, elegants, ben fetes i sobretot es respira pau. Aquell dia el cel era brillant, net, i la lluna en quart creixent ja il.luminava els carrers.  La capvesprada era magnífica. La forastera va poder veure la casa on va viure en Llorenç Villalonga i on hi ha una exposició arrel la posada en escena de ‘Mort de Dama’. Van arribar a una plaça on les acàcies mostràven la seva flor en tot el seu esplendor i va entrar a Can Gelabert.
Un regal. L’amiga blocaire a Roma ens va fer un regal i aquest és el que em van fer a mí descobrint Can Gelabert de la Portella, Binissalem, Comarca del Raiguer, Mallorca.
Una vila fundada pel rei Jaume II l’any 1300, i els seus origens es remunten a l’antiga Robines , alqueria musulmana on es bastí després de la Conquesta catalana del 1229 una església de les anomenades de repoblació.
Els Gelabert pertanyeren per dret propi a la mà major mallorquina, grup d’èlit dins l’estament forà de l’illa. Eren conegudes famílies de senyors pagesos que van ser molt importants en l’estructura social de Mallorca dels segles XVI, XVII i XVIII. 
He pogut llegir que no hi ha dubtes sobre l’antiguitat del patrimoni dels Gelabert de la Portella, com demostren els cadastres generals de 1576 i 1685. El palau, el casal,  és magnífic. Avui un Centre Cultural brillant, viu, escola de música, centre d’art, exposicions, col.loquis, conferències. El casal actual és el resultat d’importants intervencions i ampliacions efectuades entre el 1664 i el 1837 i molt més recent en els últims anys. Quan la forastera va entrar, el primer regal, és el pati principal, reformat amb arcs. Es conserva el bell coll de font amb un estípit escultural decorat amb una figura antropomorfa i un lleó que suporta la corriola. És una peça ben curiosa, que la forastera mai havia vist una igual, i sembla que es podría datar a les darreríes del segle XVI o a l’inici del segle XVII.
Significatiu, per entendre millor el casal quan vas entrant en les diferents estances, conèixer l’any 1785 quan heretà la propietat el senyor Antoni Gelabert i Penya, militar, que el 1807 es casà amb Mercedes Bañuelos i González Destéfani, d’ascendència italiana. Aquest matrimoni visqué l’època de més esplendor del casal i va ser reformat en la seva totalitat. El gust dels propietaris es pot veure molt bé, quan entrem a les cambres d’estil pompeià. Els guíes assignats a la forastera van explicar que es tracta del grup de cambres pompeianes més notables de l’illa de Mallorca, i veritablement és cert. Traspúen un romanticisme dolç i agradable, i la forastera ja es va imaginar les recepcions, balls, converses, sopars d’aquest llinatge noble de Mallorca.
L’element arquitectònic més vell que hi podem veure és un gran arc apuntat d’estil gòtic que és parella d’un altre. Segurament correspòn al celler de la casa i ara han fet l’escala d’accés al’escola de música i els espais del centre.
La forastera i els seu guíes van sortir ja avançat el capvespre i es va decidir anar a la Plaça Major, on és l’església, i van poder seure a l’exterior d’un restaurant on van poder menjar un pa amb oli deliciós, amb olives trencades de la terra. El silenci, els plataners, la foscor de la nit avançant, van fer la resta. 
Uns moments màgics en aquest poble on el temps passa lentament.
La fotografia correspòn a les cambres pompeianes, i en l’arxiu podeu veure alguna fotografía més de la visita que va fer aquesta forastera, que, no sap com, sempre troba temps per recollir regals en els seus viatges per aquest món.
 

Avui hem dormit una hora menys i …. es nota. El dia no és gens agraït, plujós, gris i tristot. És ja un costum a casa menjar faves dos cops l’any, i sempre durant la temporada on els productes són acabats de collir. Dit i fet. Ahir vaig comprar faves, petites encara, com ens agraden, de Gavà, carxofes tendres de El Prat, pèsols del Maresme, cebes tendres, alls tendres, unes fulles de menta fresca, un bocí de cansalada viada, botifarra negra dita ‘de les faves’, ví blanc del Penedès i una mica d’aigua. Tot a la cassola, ben ofegat fins al seu punt de cocció.
Avui és la segona vegada d’aquesta menja. La primera va ser ja fa dues setmanes un diumenge ben asolellat i clar. Per això, en la fotografía podeu gaudir d’una llum i uns colors intensos.
És clar que es poden menjar faves durant tot l’any, però no és millor menjar-ne quan estem en temporada i podem gaudir dels nostres productes acabats de collir ?
Ha estat un dinar de ‘canquiller’, com deia el meu avi.
 

Aquest matí de primavera tot caminant per el barri, en un solar d’un antic bar que van enderrocar ja fa més de dos mesos, ple de brutícia, runes, ha crescut aquesta planta amb les flors ben obertes; hi ha vida. En Wall-E no ha passat encara a recollir tot el que hi ha de ruinós, i de ben segur portarà aigua per regar aquesta flor perque segueixi vivint.
És l’esclat de la vida, de la primavera; en un lloc ruinós, brut, sense ànima, podem veure aquestes flors que ens fan somriure.
Abans d’ahir per la ràdio vaig escoltar una frase d’un poeta jove, no recordo el seu nom i em sap greu:
 – Feliç és aquell que somriu en recordar – 
Aquestes flors m’han fet somriure en recordar els bons moments passats en l’antic bar amb el talladet del matí, a les sis, i d’això ja fa un munt d’anys ….. 

Vaig tornar ahir a casa. De la placidesa de les terres escandinaves cobertes per la neu, vent encalmat, fred, boirós, gris, paisatges plàcids ( em van recordar la pel.lícula dels germans Cohen ‘Fargo’) el vol de Santa Ryanair es va enlairar i més de cent persones vam volar direcció sud. Vint minuts abans d’arribar, el comandant ens informa ‘ I’m afraid, but we will have a complicated landing; it’s windy’ – Ho sento molt, però l’aterratge serà complicat; fa molt de vent. Bé, vaig pensar, estem en terres on bufa la tramuntana, i ja és el que toca. Van ser quinze o vint minuts de salts bruscos, d’una banda a l’altra, de dalt a baix, i el comandant intentant estabilitzar l’avió per la força del vent. Va fer un bon aterratge i així li vaig dir en sortir. El que no podía pas pensar és el mal que aquest vent ha fet a casa nostra. Ha estat una arribada trista; uns infants practicant esport un dissabte matí, com cada setmana, un xicot vigilant casa seva i altres persones, mortes per aquest vent sobtat que ha bufat i ens ha dit que ‘ febles sou els humans davant la natura’. 
Per la ràdio, al cotxe, un locutor que no m’agrada gens el seu parlar, va obrir les notícies tot dient ” Avui la gran notícia ha estat el vent ….. ‘ Penso que hagués pogut començar tot dient, avui és un dia trist ……
Vaig dinar en una fonda i vaig passar per davant la casa on va nèixer el nostre gran poeta Salvador Espriu. Millors vibracions. Tornar a taula amb les menges de casa; peus de porc estofats amb salsafins; entrar a casa. En Monty donant salts d’alegria.
Torna el dia a dia, i demà comença la festa del Têt a Viêt Nam, l’any nou llunar, l’any del búfal. Bon anys, segons les seves creences. Ja us ho faré saber.
La notícia al barri, trista novament … Can Benet, el ‘nostre bar’ el nostre racó, tancarà portes definitivament el dia 1r de febrer, per tornar a obrir, tots ho esperem, d’ací a dos anys.  Els okupes van marxar. El graffiti ja no hi és. Ahir s’ho van passar molt bé tornant a veure per la tele al Barça.
Tornen els matins de diumenge. Vaig a comprar El Punt, esmorzar, i a veure na F. que segur que ja m’està esperant.
La fotografia de la placeta del barri …… novament a casa. 

Demà,  dijous 8 de gener,  s’enlairarà l’avió de na Santa Ryanair des de l’aeroport de Girona, ben aviat pel matí, i em portarà fins a Billund, a la península de Jutlàndia. E.A. companya d’escola serà a l’aeroport amb en P. i marxarem a casa seva. Viuen en una casa molt gran, una antiga escola, en mig del camp, allunyats d’un petit poble que s’anomena Ejstrup. M’hi estaré fins el dia 24 de gener. Així començaré aquest any 2009. La maleta plena de mitjons de llana, gorra de llana, guants, sabates de muntanya, anoraks ben gruixuts ; de fet tinc poca roba per viure en un país on fa molt fred, i on la llum de dia té una durada de cinc a sis hores aproximadament,  durant aquest període d’hivern. De ben segur que els meus amics tindràn roba per deixar-me, si és precís. Vaig visitar a n’E.A. l’any 1990 durant la setmana santa. Vaig anar-hi amb en G. quan tot just tenia 11 anys. El dia 8 de gener faré un desplaçament a destí; l’any 1990 vam viatjar amb tren des de Barcelona fins a Ginebra; Ginebra, Basilea, tot atravessant Alemanya fins a Hamburg. Nit a la ciutat del nord d’Alemanya, i al dia següent novament amb tren fins a Kolding, Jutlàndia. Va ser un viatge especial, únic, llarg, però interessant. Tens temps per tot; jo em quedo com esbalaïda mirant per la finestra els paisatges, la gent, els pobles. Quan el tren arribava a una Ciutat important, Frankfurt per exemple, baixàvem del tren per caminar per l’estació i en G. em deia tot cofoi: ‘ Ja he estat a Frankfurt’.
N’E. A. va nèixer a Barcelona. És la més petita de set germans; els seus pares eren danesos. Va viure entre nosaltres fins l’any 1965 quan van marxar al seu país d’origen.
Sempre ens hem escrit alguna que una altra postal; o alguna telefonada. Parla i entén el català, encara que amb una mica de dificultats. Està contenta de que hi vagi precisament ara, mes de gener: ‘ L’hivern serà més curt’ …..  De moment diu que el dissabte dia 10 de gener anirem a un concert d’any nou a la Ciutat de Arhus que no és gaire lluny d’on viuen i després a sopar a casa d’un dels seus germans. Ja m’esperen, perque saben que els portaré llonganissa de Vic, xoriço i pernil de glà. Ho tinc ja a la nevera preparat. Tinc curiositat de veure una làmpara que hi ha al menjador, i que encenen per esmorzar; la lluminositat és  com si fós el sol, il.lumina la taula i la cambra ! També de veure el paisatge cobert per la neu ( i que avui també el tenim a casa nostra ! ) i sobretot viure el dia amb més hores de foscor que de llum.
Recordo la seva casa, on pots trobar racons càlids i comfortables. Seràn uns díes per xerrar, recordar vells temps, canviar impresions i opinions, llegir, comentar situacions del moment i sortir a passejar, si no plou o neva, o anar fins els pobles de la costa del Mar del Nord o del Mar Bàltic.
La fotografia correspòn a Skagen a la punta nord de la Península de Jutlàndia; a l’esquerra el Mar del Nord, a la dreta el Mar Bàltic.
Aprofitaré el màxim la poca llum del dia per fotografiar tot el que desperti la meva curiositat.
Fins la tornada !
 

La flaire del llessamí del pati de na tieta Carme sempre ha impregnat els patis interiors de l’illa de cases. De menuda quan era al costurer amb ella i la seva germana Martina, amb les finestres obertes, la flaire ens feia reviure les olors de poble. Els seus pares, l’avi Pasqual, va venir a Barcelona des d’Alcanyís i la seva mare, l’àvia Amàlia de Sos del Rey Católico, comarca de las Cinco Villas. Van viure per sempre més en un petit carrer d’un barri benestant, però on també hi viuen immigrants i treballadors. Van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, i com la casa era molt petita i tots no teníen espai ni llit, la meitat vivíen al costat, a casa els oncles Joan i Martina que no teníen fills. Na tieta Carme va morir diumenge. Tenia 90 anys. Ha estat la última dels deu germans que ha començat el llarg viatge. Era la filla número 9, ha mort l’any 2009 i tenia 90 anys. El número 9 es repeteix ….  Era riallera, presumida, brodava i feia ganxet meravellosament, estimava les flors, el seu pati era un jardí. El dia de Sant Esteve anàvem tots a casa seva, de fet, la casa pairal de la família per menjar torrons, beure un gotet de cointreau o chartreuse, xampany, neules, cafè. Ens aplegàvem un munt de gent (tants germans … ) i tots apretadets ens buscàvem un lloc prop de la taula. Na tieta Carme i el seu somriure mirant-nos a tots al seu voltant, i en doble fila!!!!
He trobat un poema de l’estimat pèndol de les petites oscil.lacions ; m’han vingut ganes de transcriure’l en aquest moment i amb la fotografía de la flor del llessamí:

De vegades ….
els braços de la mort són branques.
Esperen dolçament pacients, com la mar.
Gronxen les angúnies.
Cobreixen el fred.
Esbrinen l’absurd.
Culminen.
Assoleixen.
Comprenen.
Acullen.
Fermen una ferida.
Acaben un retret.
Pentinen la vida.
Donen una oportunitat.
Tanquen el cercle.
– Maria Victòria Secall –

Manuel, Joan, Josep, Ramon, Miquel, Martina, Pasqual, Miquela, Carme, Lola … Giner i Cortés. El cercle s’ha tancat. Ara som ja una nova generació la capdavantera, i una tercera i una quarta……

Té 92 anys, paraplègica, però amb bona memòria. I què em diu? Crec, que el que jo penso de l’any que avui s’acaba i dels altres anys passats:

‘ Filla, he estat tan feliç al llarg de la meva vida, que només recordant tots els moments, minuts, díes, aconteixements, dificultats, perills, guerra, pobresa, immigració, mort, vida, viatjar, treballar, fills, nets, besneta, el meu home, els meus pares, germans, cosins, amigues, la casa, que vull més? Els records em donen tranquil.itat i molta pau. ‘

El dia de Nadal erem les dues sentades a taula dinant, en silenci, però un silenci parlador.

Quan vaig tornar a casa, envoltada de llibres, música, records, un dia lluminós, certament havia d’estar tranquil.la ….  però tenia el cor romput. És la de la primera fila, amb una ‘rebeca’ negra, en mig de dues altres noies. Un dia d’excursió amb amigues i companyes de la plaça de vendre, la Llibertat, per ser més exactes.