Atzar. En els nostres dies, marcats pel relativisme, sovint es parla de l’atzar: l’atzar en l’origen de la vida, de l’existència, de l’evolució, etcètera. Hom, despistat, arriba a fer coincidir atzar amb casualitat, i tot plegat ens recorda que dir ‘atzar’ és no referir-se a res perquè, evidentment, atzar no és matèria, ni és esperit,
I Et negues la pau a canvi de la semblança d’una transgressió i en acabat, passat el temps i llur matèria, ets capaç de rendir-te a la moda que et fa indiferent i igual a la resta del món. Quina ventura, quin deixar-se perdre, quin abandó de la comèdia que hagués estat esdevenir original enfront
La xica del metro, per uns instants, m’ha ben despistat, però no és cert que hagi sortit content de l’hospital, ni és cert que hagi passat un matí gaire alegre. En entrar a l’hospital he vist una xica plorant mentres jo esperava a triatge i també després, quan jo ja havia sortit de la consulta
I A quarts de cinc he agafat lo bus que m’ha deixat a Palau Reial. He vingut a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a visitar-me de la psoriasi. Sí, d’urgència, perquè no puc sofrir més tanta ferida i tanta picor. Insuportable. En surto amb una nova recepta. Una recepta que en més de deu anys
Una mà n’acull una altra i lentament apareixen, amb les clarors d’un migdia, els camins del capvespre. I així s’escampa el diumenge per les places i les platges. Als terrats s’eixuguen els draps i els llençols de la bugada. La mesura humana es revolta contra els aparells elèctrics. L’energia s’acumula i es perd per sempre