Per què escric sobre els migdies? Perquè no he passat pàgina. Perquè sento l’enyor d’aquells estius en que viure era senzill. Perquè em reca la manca d’amor, perquè encara tinc present aquells dies a la platja del Marjal i l’amor de ma iaia Ramoneta. Han passat los anys i ja compto de vint en vint
La tarda va girar. La nit, de lluna creixent, anunciava que tot plegat anava de veres. Jo m’arraulia als peus de la parra, cada migdia. Per què escric sempre sobre els migdies?
El martiri del bisbe de Tarraco, sant Fructuós, i els diaques Auguri i Eulogi, ens fa pensar que en aquell 21 de gener del 259 ja existia a la ciutat una comunitat organitzada de crisitans. L’arqueologia ens parla de grans àrees funeràries a partir de la segona meitat del segle III, les quals adquiriran un
Principi de l’evangeli de Jesucrist, Fill de Déu. Com està escrit en el profeta Isaïes: Heus aquí que jo envio el meu missatger davant teu, el qual prepararà el teu camí. Veu del qui clama en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, feu rectes les seves sendes», Joan Baptista es feu present al desert
I Salvatge, corrent pels melonars, amb los peus descalços i els pits nus. Enfollírem alhora que mos acomiadàvem, les darreres llunes d’agost. Però allò que mos va quedar van ser els fets d’un setembre immensament indulgent amb les nostres ferides. Fins i tot vas deixar que t’eixugués les llàgrimes amb besades als teus ulls i
Ets salvatge, ets tant salvatge que et menjaria la mirada amb dues mossades. Ets més salvatge que el sol de juliol, més salvatge que la boira que esberla la terra fèrtil de Ponent. Los corbs emmudeixen quan senten la teua presència i cada gota de rosada no regalima al migdia, quan tu hi ets. Quan
I Pasturar un ramat de cabres. II Passar els caps de setmana a qualsevol centre comercial. III Aïllar-se a Montenartró i esperar que neve tot aguaitant per la finestra. IV Ser conscient que tot això és possible en la teua ment.