Cau la llum,

un cel d’ombra gris desplaça

el núvol, plora damunt l’herba.

El paisatge és una pintura feta

amb un pinzell  de colors freds.

Escric al vidre,

l’aigua dissolt les paraules,  

no hi ha res més a dir,

la pluja ha diluït la imaginació,

queda l’aroma de la terra humida,

la solitud que sobrevé quan l’estiu

diu adéu, i s’apropen les hores grises.

Els núvols s’agrupen, de formes peculiars
pinten el cel, la ciutat canvia de color,
finíssimes gotes convertides en grans salts
d’aigua, i a cada pas un bassal.
Dalt la muntanya,  corren rierols,
travessen pedres, inunden camps,
neguen l’herba.
A la costa, les ones s’enlairen i  esclaten
amb força,
la mar esfereïdora arrossega trossos de
material damunt la sorra de la platja,
inexistent.
Cap el tard, els núvols es perden en l’horitzó.
L’aroma fresc de la nit du el perfum que ha
deixat la turmenta perfecta.

Entrades les hores…
justament a l ‘enfosquir,
perceptible l’esglaï del vent,
invisible el mirall del mar,
esmorteïda tarda de llum opaca,
que assossegues amb el teu crit
i t’endus l’ànsia de l’estiu.
Ara venen estones d’enyorança
vora el foc, matinades de boira,
vespres humits.
I novament tot recupera l’ordre,
la rutina ens atrapa amb disciplina
i aviat es torna costum,
a mitja tarda, amb la llum tènue,
reconforta observar el somriure
vergonyós de l’últim raig.