Espai de Dissidència

Devia ser cap al 1981. Llavors tenia 15 anys, i escoltava sovint la ràdio. Vull recordar que aleshores era molt difícil informar-se, hi havia encara un pràctic monopoli estatal als mitjans audiovisuals, i teníem la sensació certa que ens explicaven allò que a la classe política més els convenia. Recordo especialment que un locutor d’una emissora, protestà en públic per la condemna a un periodista que es deia Xavier Vinader. El periodista d’investigació, el professional valent disposat a jugar-se el coll pel nostre dret a conèixer veritats incòmodes, s’acabava d’exiliar. No recordo el nom de qui va fer aquesta declaració, que més o menys venia a dir que mentre estigués exiliat el company de professió, ho recordaria cada dia al seu programa. I almenys així ho va fer cada vegada que tenia l’ocasió de sentir-lo.

Molts anys després, concretament el mes passat, a classe d’història contemporània, amb els meus alumnes havíem vist i comentat el darrer documental que sobre el periodista havien filmat Àngel Leiro i Xavier Montanyà. Alguns, prou desperts per saber que les injustícies quotidianes es tapen amb munts d’informació sobrera no s’estranyaren del que allà s’explicava. Altres, potser els més càndids, o els qui no s’esforcen massa a posar en qüestió allò que ens expliquen, es van sorprendre de la proliferació de les fosses sèptiques del nostre passat immediat, que és com dir, del nostre present.

La dignitat, sovint, s’exerceix des de la desobediència i el desafiament al poder. En aquest sentit, Vinader fou, fonamentalment, un home valent. Un periodista a qui les amenaces i la por no li va impedir ajudar-nos a entendre millor les coses que ningú altre no ens explica, a destapar les misèries d’un país que encara arrossega el fet de no haver trencat amb la dictadura i els seus beneficiaris actuals. Vinader, com haurien de ser tots els periodistes, va ser un home incòmode. De fet, la tebior d’alguns a l’hora de recordar-lo avui ens fa pensar en la quantitat de fosses sèptiques que hi ha al nostre voltant. Al cap i a la fi, avui alguns mitjans parlen d’ell sense parlar de les coses que va explicar, de les guerres brutes del poder, de les trames de corrupció, de la violència contra els nostres dissidents,…. Tanmateix, el periodista de Sabadell, que malauradament ens va deixar massa aviat, entra en la categoria brechtiana dels imprescindibles. I com el locutor radiofònic que decidí expressar la seva solidaritat recordant que estava exiliat, l’hauríem de recordar cada dia fins que ja no quedi cap pou negre al nostre voltant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!