Espai de Dissidència

Carme Molinero, Pere Ysàs, La cuestión catalana. Cataluña en la transición española, Crítica, Barcelona, 2014, 374 pp.

En els darrers anys, amb l’enèsima col·lisió Espanya-Catalunya, sembla que descobrim la sopa d’all. Tanmateix, i malgrat la història, les societats tendeixen a autoenganyar-se amb gran facilitat. El relat triomfant de la Transició, capaç d’anestesiar al llarg de dècades a bona part de la ciutadania, havia amagat que precisament la qüestió catalana esdevenia una de les més conflictives i problemàtiques. I que el que avui sembla una novetat, no deixa de ser el desvetllament, no tant dels vells fantasmes, com dels conflictes irresolts.

Que “el problema catalán” fou un dels que més van condicionar el seguit de canvis institucionals i polítics dels anys setanta, no és cap secret. Que la mobilització extraordinària que va ser capaç de protagonitzar la societat catalana, tot desafiant de manera contundent la dictadura, també. Que precisament aquesta circumstància fos la que generés una catalanofòbia per part dels sectors més reaccionaris hispànics, ens remet tant al passat com al present. El guió de la Transició marcava canvis cosmètics. I en canvi, a Catalunya, una societat rebel que fou capaç de sobreviure a la persecució totalitària dels franquistes, mantenia una actitud desafiant “un órdago” a còpia d’Assemblea de Catalunya”, dissidents públics, moviments obrers, i una vocació resistent. Al cap i a la fi, com assenyala Andreu Mayayo, la determinació antifranquista va determinar una “ruptura catalana” que irrita precisament als sectors reaccionaris que avui copen les institucions. A més, contràriament a les esperances lerrouxistes, a partir de la circumstància del gran èxode rural peninsular a les ciutats industrials de país, Catalunya se sabé “reinventar” nacionalment. El resultat, una transició més improvisada de la que sovint ens pensem, amb Catalunya com a maldecap recurrent que obliga les elits estatals i burocràtiques a modificar bona part de les pretensions inicials. I a niar un ressentiment que avui contemplem en tota la seva esplendor.

El llibre La cuestión catalana indaga historiogràficament, i a partir de bona part de la documentació de l’època (sobretot diaris de sessions de les diverses comissions parlamentàries i bona part d’una premsa massa acostumada a fer de portaveu dels poders) de com s’intenta neutralitzar el tema. Com, des de la consciència del conflicte, es fan els primers intents de restaurar una mena de mancomunitats, fins que la realitat (i sobretot la realitat d’una Catalunya majoritàriament d’esquerres) imposa solucions no previstes com el recurs a Tarradellas i la restauració de la Generalitat republicana.

Un dels moments més interessants del llibre és la que reconstrueix amb molta exhaustivitat el procés de discussió de la Constitució (en especial l’article 2 i el títol VIII) i l’Estatut. Evidentment, hi ha el pes de l’exèrcit i d’una societat espanyola incomprensiva i intolerant respecte una Catalunya incòmoda. A la vegada, també es percep la capacitat d’autoengany del catalanisme, que s’arriba a creure que la seva diferència nacional tindrà encaix en un estat de tradició i voluntat unitària (realitat esvaïda des de l’afer de l’Estatut de 2003-2006). Com diria el president Maragall, “el drama està servit”. I avui, la realitat ens ha deixat clara la inviabilitat de la relació Catalunya – Espanya.

Llibre molt ben documentat, rigorós en el plantejament metodològic, i asèptic en el to (en erta mesura és la marca Molinero-Ysàs, tàndem d’historiadors solvents que ha dedicat la seva trajectòria professionals al franquisme i la transició), arriba a conclusions interessants, malgrat que sovint pugui resultar una mica farragós. Té la virtut de mostrar clarament les actituds polítiques de bona part dels actors del moment, i facilita la comprensió del present a partir de les  maneres del present. I alhora, en les muntanyes de llibres sobre el procés, resulten interessants, no tant els punts de vista, com el recordatori documental dels diversos projectes i opcions, totes dolentes, en un procés de transició que no es caracteritzà precisament pel joc net.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!