Espai de Dissidència

Malgrat que es commemora el centenari de la Primera Guerra Mundial, l’efemèride no ha suscitat massa debat públic sobre els motius que portaren Europa a la seva temptativa de suïcidi. I tanmateix, el 1914 manté inquietants paral·lelismes amb la situació actual. Llavors, el continent estava compost majoritàriament per estats que es disputaven l’hegemonia regional i mundial, a la recerca d’avantatges comparatius per estendre fronteres i en la cursa per l’explotació colonial, mentre que un capitalisme despietat restava indiferent al patiment de la població treballadora. Aleshores, ens ho recorda Robert D. Kaplan al seu llibre The Revenge of Geography, la geopolítica, camp de coneixement que analitza les relacions entre poder i territori, esdevenia una disciplina acadèmica ben valorada. L’estudiaven polítics i estrategs per modelar el món d’acord amb una lògica de domini i de lluita darwiniana per la supremacia.

Com assenyalava Robert Graves, veterà de la Gran Guerra, aquesta conflagració representà un “Adéu a tot això”, car els somnis de capitalisme imperial s’enfonsaren al fang de Verdun o Passchendaele. La temptativa per reorganitzar l’ordre europeu culminà en una descomposició del mapa polític i social del continent. Els imperis multinacionals es desintegraren. El capitalisme clàssic fou impugnat per revolucions socials i el vell ordre liberal es dissolgué entre unes classes mitjanes que optaren per diverses versions d’autoritarismes. I tanmateix, Europa tornà a reincidir el 1939, amb conseqüències encara més dramàtiques.

A l’Europa enrunada de 1945, la tragèdia impulsà una voluntat de corregir els errors del passat. El principi d’autodeterminació començà a aplicar-se tímidament, multiplicant-se el nombre d’estats. La protecció social, el pacte socialdemòcrata s’entengué com a una responsabilitat dels governs, alhora que com a antídot al perill comunista. La geopolítica, presumpta ciència que enlluernà Alemanya a l’hora de dissenyar el lebensraum, restà desacreditada. La construcció europea es contemplà com a prevenció davant els conflictes bèl·lics i com a espai de cooperació i creixement econòmic, alhora que com a construcció política fonamentada en el progrés social i l’expansió d’una democràcia amb contingut més real.

Cent anys després Thomas Piketty ens assenyala un retorn vers el capitalisme clàssic i les societats duals de l’Europa prèvia a 1914. Paral·lelament a l’emergència acadèmica del neoliberalisme, a partir de la dècada dels setanta, la geopolítica torna a posar-se de moda a les escoles de negocis. Es presenta com a tècniques de conquesta de mercats i de lluita per l’hegemonia econòmica. Les grans corporacions multinacionals imiten els vells estats del XIX a l’hora de confrontar-se a altres empreses, i aprenen a fer servir les velles tàctiques imperials a l’hora d’assetjar governs, corrompre dirigents, comprar voluntats polítiques, forçar l’obertura del comerç com a fórmula de devastar teixits econòmics, o assaltar els serveis públics (mitjançant privatitzacions) per colonitzar espais verges per al capital privat.

És així com cal entendre el Tractat de Lliure Comerç (TTPI) en què les multinacionals de base nord-americana pretenen vampiritzar les economies i les societats europees. Ho tenen fàcil. La Unió Europea ha deixat d’esdevenir aquest espai de cooperació econòmica i benestar social per passar a estar regida per una elit transnacional al dictat dels mercats. Com exemplifica el cas de Junker, les elits europees es deixen corrompre amb extraordinària facilitat, i com demostra el paper dels banquers alemanys, els somnis de l’hegemonia continental es tradueixen en un saqueig sistemàtic de les seves classes mitjanes. El resultat és la reproducció d’un sistema imperial, en què unes minories decideixen al marge de les majories que han d’optar entre la resignació o una multitud de respostes no sempre coherents. El segrest d’Europa per part del món financer comporta l’esclat de solucions radicals (i crítiques amb el capitalisme) de l’estil del Syriza grec o el Podemos espanyol, de forces antieuropees com l’UKIP britànic, de moviments inclassificables com el Beppe Grillo italià, o com l’auge del Front National, a França. A tot això, cal afegir la intransigència (i incompetència) dels mateixos estats a l’hora d’administrar la seva diversitat nacional interna (el cas d’Escòcia, Flandes o Catalunya són paradigmàtics). El resultat: la dissolució del somni europeu. La reculada a la casella de sortida del vell món de 1914. El sacrifici del benestar a mans dels aspirants a emperadors.

Nota: Article publicat el 25 de desembre a l’edició nacional de El Punt Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!