Veneçuela II
Vaig escriure un post per parlar de Veneçuela. El contacte amb la meva cosina és constant. Avui hi torno. Jo no escriuré de política. Explico com viu la meva cosina i la seva filla el dia a dia a Caracas. Ja fa cent díes que hi han manifestacions cada dia organitzades pels diferents col.lectius. Abans del 1r d’abril no ho sabies de cert. S’albira certa unió entre grups de tota mena, no tots són partits polítics. Cent díes en que han mort més de vuitanta persones, el 90% gent jove entre 15 i 30 anys. Cent díes en que la gent a Veneçuela ja han perdut la por i només pensen en sobreviure uns, i uns altres en assolir a unes llibertats diverses, de naturalesa diferent, individuals i col.lectives. Cent díes en els que la meva cosina ha anat vivint com ha pogut i amb un futur incert, però amb esperança i convenciment que se’n sortiran. Perque ella creu en la llibertat i la democràcia, malgrat tot. Cent díes en que s’ha vist obligada a fer tot el que calia fer per aconseguir medicaments, menjar i moure’s per Caracas evitant el perill. Cent díes en que la seva visió de tot el que passa és de ràbia, tristor i pensant si aquest era el país on els seus pares van emigrar per un futur millor, on ella va néixer, i si és el país que ella vol per la seva filla. I plora.
MPB em diu que té la força de les B. la seva mare i la meva, nascudes al Baix Maestrat, però que ha après del seu pare arribat a Barcelona des d’Andalusia a saber aconseguir tot per sobreviure. Na MPB recorda ara més que mai, les històries que li explicava el seu pare de com va tirar endavant amb dificultats, moltes, ell i la seva família durant la postguerra.
MPB des del primer dia feia cues, moltes cues per poder comprar un antibiòtic, o llet, pa, paper de WC, sabó, però va haver-ho de deixar. No podia perdre tot un dia fent cues i amb la por de perdre el treball, que sortosament encara té. I apareix una figura anomenada BACHAQUERO. Un grup nombrosíssim de gent que fan cua per a tú i revenen el que compren a preus més cars, òbviament. Els Bachaqueros s’especialitzen, i la meva cosina arriba a acords amb un d’ells per el paper de WC, gel de dutxa, pasta de dents, i un altre per l’oli, farina, detergent i un altre per els medicaments. Una veritable logística. Perque els pagaments són al comptat i has de fer mans i mànigues per obtenir els diners, si els tens i/o esperar a una altra ocasió.
Un altre element diferencial de les cues és organitzar-les. Amb rotuladors escriuen al braç de la gent a mesura que van arribant a la cua, el número del seu torn per evitar problemes.
Més tard el govern va posar en mans de l’exèrcit la distribució dels aliments, per organitzar millor el subministrament i no tan sols als grans supermercats, també als petits comerços particulars de barri, podíen vendre aliments a preus establerts, com diuen, a ”dólar/libre’ uns 8.000 Bs per 1$. Molt cars, exageradament alts, i que no tothom els pot comprar. M’explica la meva cosina que el salari mínim és de Bs. 97.530 més un bonus per aliments de Bs. 153.000 ( total Bs. 250.530) d’acord amb el decret del govern del dia 1r de juliol 2017. I els preus ? Exemples: Pasta de dents 25.000 bs.,deodorant 20.000 bs., 1 kg de sucre 9.000 bs., 1 kg de cafè 14.000 bs., 1 kg de pollastre 17.000 bs., 1 kg de carn de vedella 18.000 bs., un pack de 30 ous 15.000 bs. ( 500 bs. / unitat ). Oli d’oliva 50.000 bs. Amb el canvi de Bs. a US$ es fan uns tripijocs impresionants, perque si tens influències pots comprar-ne a 100 bs. / US$ i després els pots vendre en el mercat lliure a 7.500 /8.000 Bs. / US$.
Si pensem amb una família de tres persones i només un treballa i té uns ingressos del salari mínim, poca cosa poc fer, si tenim en compte que també ha de comprar medicaments, pagar lloguers, el gas, despeses del dia a dia. Cal espavilar-se i resoldre els problemes dia a dia, pas a pas.
Una persona que tingui accés, per raons diverses sobretot de feina, a aquests distribuidors oficials gestionats per l’exèrcit, té possibilitats de comprar ous, sucre, oli i saber quin supermercat obrirà portes sense veure cap lleixa buida. Són privilegiats, però se’ls cau l’ànima al terra quan veuen a la gent fent cua i cada dia més i més prima perque no mengen el que hauríen de menjar i/o perque no ténen diners per a comprar-ne. Pots anar a un mercat vora de casa teva, i amb una mica de sort pots comprar quatre patates, quatre cebes, alguna verdura, sis préssecs. Els preus en aquest mercat lliure són elevadíssims, com ja he explicat. Si algú té el privilegi d’aconseguir aliments sempre ajuda a veïns, coneguts, que no ho han aconseguit. Al llarg d’aquests mesos funciona una solidaritat mai vista abans. La gent es comunica, es fan grups de Whats App ….. el bachaquero dels medicaments té antibiòtics …. aneu a la cantonada del carrer ….. la petita botiga de’n S. els distribuidors li han portat sucre, sal, llet, oli …. els preus bastant més baixos al barri …. al supermercat X ténen excedents de cafè …… i així es van intercanviant missatges.
El pitjor són els medicaments. La meva cosina resa i resa per trobar-se bé, per no enmalaltir. Antibiòtics, medicaments per el tractament de càncer, vacunes per a nadons, els més buscats. Els treballadors de la sanitat pública es queixen un dia i un altre també de les condicions amb les que han de treballar i la manca de tot, en hospitals, farmàcies, residències d’ancians.
Tot s’ha complicat a partir del 1r d’abril …. aquests cent díes. El dia abans d’anar a treballar, de sortir al carrer, es comuniquen per saber que té planificat la MUD com acció de protesta i segons on sigui, cal llevar-se molt aviat a les 4 del matí, per anar per camins segurs, alternatius, on no et trobis ni amb els manifestants ni amb la policia. Les confrontacions són sempre violentes. Estudiants de medecina s’han organitzat per fer una Creu Verda i assistir als ferits. I a l’inrevés. Quan has acabat la teva jornada laboral, moltes vegades no pots sortir per tornar a casa i has d’esperar hores. En conclusió …. la teva jornada laboral pot començar a les 4 del matí i acabar a les 11 del vespre. És la por de trobar-te en el lloc on no havíes de ser-hi, en el moment precís, i veure’t envoltada de violència. I penses que has de tornar a casa i esperar que la teva filla hagi arribat.
Un polìtic anti-govern, Leopoldo López, ha estat traslladat de la presó (després de tres anys ) a casa seva, arrest domiciliari. Diuen que és un acte de feblesa per part del president del país. Presions externes. Podria ser un primer pas. Penso que hi ha més de quatre-cents presos politics a les presons, no només aquest senyor. Penso que no s’ha començat un diàleg. Penso que hi han moltíssimes presions d’arreu, polítiques i econòmiques. Penso que han de trobar una sortida a la situació en que es troba el país. Penso que, malgrat tot, la gent té esperança, vol viure en pau i vol dirigents polítics que sàpiguen ser honestos i valents pensant en que Veneçuela ha de ser un país de llibertat, democràcia on tothom pugui viure feliç. La mort violenta de tanta gent jove no pot quedar en un oblit. Cal aturar-ho.
El poble, la gent, són els perdedors, però no sempre. Quan els pobles estan mal governats, senten espontàniament el desig de governar-se a si mateixos ….. Alexis de Tocqueville. Aquells que neguen la llibertat als altres no la mereixen per a ells mateixos. Abraham Lincoln.
I MPB, la meva cosina, continúa escrivint e-mails i jo els llegeixo, i mantenim el contacte.
Beneïda sigui la tecnologia …….
Fotografies: Trobades a la xarxa i premsa.