Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

El meu barri: Temps de xicrandes i buguenvíl-lies.

Publicat el 10 de juny de 2017 per rginer

 

 

Enguany la ciutat de Barcelona és un calidoscopi de colors. Més que mai, o aixì m’ho sembla a mí. Les xicrandes omplen de color violeta els carrers i places, com també les buguenvíl.lies. És un goig passejar i anar descobrint arbres. Com aquesta xicranda del carrer Alfons XII. Des de l’any 1904 és en el mateix lloc. El meu pare va néixer un any després al carrer de Francolí no més de 500 metres d’aquest arbre. Els meus avis vinguts de l’Aragó el secle XIX, van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, tots ells i elles nascuts a casa i aquests díes han fet una neteja i rehabilitació de la casa on van viure, als baixos, on van néixer, on van somiar i amb l’esperança d’un futur millor. L’edifici és ara molt més bonic, sembla senyorial. Un edifici per aquells barcelonins que fugíen de la Ciutat per respirar aires nets a Sant Gervasi. Els baixos de la casa de pocs metres quadrats habitables, es llogàven.

 

 

El meu barri és petit i malgrat les noves construccions, destrosses i malifetes urbanístiques, encara és un racó tranquil dins aquesta Barcelona projectada al món. És un racó ‘entre muralles’, enmig de grans avingudes plenes de cotxes, motocicletes, autobusos. Abans entre horts, jardins i cases de gent benestant.

 

M’agrada, m’estimo el meu barri. Jo també vaig nèixer a casa, al mateix carrer Francolí, davant la casa on vivíen els meus avis paterns. Els meus altres avis van arribar a Barcelona l’any 1924 del Baix Maestrat, i van anar a viure molt a prop en un pis situat en el mateix edifici on hi havia la Cansaladeria Mayol a la planta baixa, i que van habiitar en dues vivendes de lloguer. Els meus avis materns, els seus quatre fills, i la senyora Palmira van ser els llogaters. I un terrat esplèndid on durant les nits de calor del mes d’agost hi pujàvem per dormir sota les estrelles, perque sota sostre, no es podia aclucar els ulls. En aquesta vivenda varem néixer el meu germà i jo. La van enderrocar l’any 1986 i van construïr unes vivendes unifamiliars. S’hi pot veure una buguenvíl-lea bellíssima.

 

Les dues famílies es van fer amics i s’ajudaven com bons veïns que eren. Compartíen il.lusions i esperances. Prenien la fresca al carrer en acabar de la feina. El meu pare va conèixer així la meva mare. Es van casar. Vivències moltes. La meva àvia paterna va trucar una nit a casa els avis materns perque la filla petita patia somnambulisme i es va presentar a casa d’ells. Un bon ensurt ! Llàgrimes i somriures. Córrer i jugar al carrer. Baixar pel carrer Saragossa fins al mercat de la Llibertat a comprar. Anar a cercar aigua miraculosa de Santa Rita, tot just a pocs metres. La placeta on feien la festa major la segona setmana de setembre. El racó del carrer on es podia jugar a pilota sense por de les motocicletes, ciclistes o cotxes, o el carro de l’escombriaire. Quantes històries per explicar !

Aquest últim mes els records inunden la meva ment. Emocions diferents. Cercar llibres i llibretes de fa molts anys. Recordar. I per damunt de tot caminar pel barri i gaudir de les xicrandes, de les buguenvíl.lies, dels nesprers. Serà perque fa tot just un mes el meu fill i la seva dona m’han convertit en àvia, iaia, güela. Ara ja ho sóc, de fet, no pas d’anys. En Valentí un xicotet ben guapo acaba d’arribar. El meu primer nét. Per a mí ara comença una  altra etapa de la meva vida. Una nova persona ha arribat al barri.

Fotografíes: Carrers Alfons XII, Francolí i Passatge Sant Felip.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.