Chào ông Viêt Nam

Fotografia de capçalera: Mimosa al Baix Llobregat. Febrer 2010. RG.

Dia de desfer el pessebre. Aquest any en tinc dos, un a l’entrada (era el de la meva mare ) i l’altre al menjador. I La Candelera no plora, riu, i hi ha molts refranys, el que conec …. si la Candelera plora l’hivern és fora, i si riu, encara és viu. Aquest 2016 l’hivern no ha volgut aparèixer encara i sembla que trigarem a veure’l. Suposem, que sí, alguns dies, però es fa estrany aquestes temperatures, aquesta sequera, no veure ploure des de fas més de 90 díes. També avui és dia en el que comences a veure una mica més la llum.

Fotografia: Ametllers a Mallorca. Febrer 2011. RG.

Les mimoses dels jardins de les casetes del barri estàn esplèndides, el cel molt blau, arbres en flor, la merla encara no ha arribat ( m’ha semblat sentir-la aquest matí de lluny), la Fira de La Candelera a Molins de Rei acollirà milers de visitants,  és la crida de la primavera que aviat ens acompanyarà.

Fotografia: Fira de La Candelera. Molins de Rei. Febrer 2013. RG.

I en aquest el nostre país s’albira aquest futur que ens fa sentir vius des de fa uns anys. Tot és molt convuls, però el camí és clar i caminem, no fem volta enrera.

Fotografia: Cel blau intens. Des de casa. Febrer 2014. RG.

I aquest cap de setmana serà l’any nou a VIet Nam, el Tê’t. Fa un any hi era a Viet Nam. Quins records. i en un altre país estimat, llunyà, s’ha constituït el nou Parlament, nou de veritat, amb la majoria absoluta de parlamentaris escollits, votats, per primera vegada des de fa més de seixanta anys.

I l’Institut d’Estudis Catalans ens ha regalat una eina meravellosa que és poder cercar mots, paraules de tots els diccionaris de la nostra llengua. I és fantàstic cercar la paraula candelera i trobar a  l’Alcover-Moll un munt de refranys, que em plau deixar-vos ben escrits alguns d’ells:

La Candelera si no la fa davant, la fa darrera. ( Empordà)

Si la Candelera plora l’hivern és fora; si la Candelera riu, torna-te’n al niu. (Maestrat )

Si la Candelera plora, es fred és fora; si la Candelera riu, lluny és l’estiu. (Manacor, Ciutadella ).

Bona Candelera a tothom i bona setmana d’aquest febrer amb aires de primavera.

Fotografia de la capçalera: Sa Pa vista aéria.

Aquesta setmana ha estat una de les més fredes en la història de Viêt Nam.

Fotografia: Família protegint-se del fred a Hà Nôi.

A Hà Nôi han arribat a una màxima de 5º, i la neu ha caigut al centre del pais, de manera inusual i mai vista. Al nord no és estrany, però aquesta vegada la nevada i el fred ha causat molts estralls.

Fotografia: Zona nord del país. Camps d’arròs coberts per la neu.

Miro fotografíes de la gent davant el seu búfal mort de fred. Una tristor terrible i una preocupació molt gran. El búfal és el seu mitjà de vida, el seu ‘tractor’, el seu company, l’amic. Forma part de la família. La neu no causa alegríes a Viêt Nam. Preocupació sí. Aquest ‘Niño’ i el canvi climàtic continúa fent de les seves i enguany és extremadament dur.

Fotografia: Salvant la collita com es pot.

La gent continúa circulant amb les seves motocicletes, continúa amb les seves vendes al carrer, i s’aixopluguen com poden. Focs arreu, fins i tot per escalfar el búfal.

Fotografia: Escalfant al seu búfal.

I d’ací a poc menys de 15 díes comença el nou any, el Tê’t. El comiat a l’hivern i la benvinguda a una primavera que tothom desitja. El retrobament de les famílies. La festa per excel.lència. L’any passat hi vaig ser-hi. La vaig viure. Avui el meu pensament és allà.

Fotografia: Matinada a Hà Nôi. Preparant la botigueta.

I continúa plovent, molt, i sembla ser que la neu va desapareixent i ara la gent dels poblets, de les muntanyes, intentaran tornar a treballar els seus camps amb el seu amic, company, el búfal, si ha aconseguit sobreviure al fred. D’altres hauran d’anar als mercats per negociar i comprar un búfal. No hi han assegurances, ni crèdits. La negociació serà difícil o no. Depenent de qui ven i qui compra.

Fotografia: Transportant l’estimat búfal a l’escorxador i intentar comprar-ne un de nou.

Tots esperen el Tê’t i volen començar el nou any amb optimisme, com sempre, i deixant tot el dolent que ha passat al llarg de l’any de la cabra al darrera, i mirar el futur, com sempre han fet, amb bones vibracions, un nou any …… l’any del mico.

Fotografia: La vida a Hà Nôi continúa ……..

Moltes vegades, moltes, a les fotografíes no li calen paraules. Les mires, somíes, et quedes embadalida, una mica d’enveja per no haver-les pogut fer tú mateixa, les guardes i de tant en tant les tornes a mirar.

I ara les penjo en aquest el meu bloc, perque vull veure-les bé.Totes són fotografíes que tenia guardades en el meu arxiu:  La lluna roja –  la meva Ciutat des d’una nau espacial, de nit –  la lluna plena al Nou Camp – un koala alleugerit mentre l’aigua corre per el seu cos després d’un incendi – la Serra de Tramuntana vista des de Collcerola tot just fa uns díes – Montserrat vista des de La Mola un hivern de fred i neu ……  quin goig.

Avui llegint les notícies en els diaris internacionals, em trobo amb aquests dos exemples d’un món ric i un món pobre, Shanghai i Yangon (Rangoon). Un exemple que és una realitat sense cap mena de sospita: el transport dins una gran Ciutat. A Yangon el circular train per fer 38 kms, amb sort, 3 hores, a Shanghai 52 kms en 1m52s. També podem veure en aquests dos videos la diferència dels passatgers. Impactant. Però aquesta és la realitat del món. El primer dels videos, i de la notícia, és el tramvia que s’ha posat en marxa a Yangon, per facilitar la mobilitat de la Ciutat, caòtica des de fa uns tres anys.

Us deixo els tres enllaços. Tots tres tenen relació. Paga la pena veure’ls.

Compartir videos de la BBC és molt dificil i complicat. Aquesta ha estat la manera de poder-ho fer.

1r enllaç: El tramvia a Yangon.

http://www.bbc.com/news/world-asia-35340529

2n enllaç: El Circular Train de Yangon – 38 kms – 3 hores.

http://www.bbc.com/news/world-asia-25582061

3r enllaç: El metro de Shanghai – 52 kms . Menys de 2 minuts.

http://www.bbc.com/news/world-asia-25559413

Yangon i Shanghai, dues ciutats dins un mateix continent, i més concretament sudest asiàtic. Yangon, antiga capital de Birmània, ara Myanmar. Shanghai , Xina, una ciutat cosmopolita, emergent. Un contrast. Pobresa i riquesa.

A final de mes hi ha una cimera per el canvi climàtic a Paris. El dia 29 es ferà una manifestació a Barcelona i arreu del món. En parlen i en parlen, hi han estudis i més estudis, evidències i evidències, però sembla que la humanitat, més ben dit, els poders econòmics del món, no fan ni cas. És cert que les aparicions de El NIño sempre ha fet estralls a diferents zones del món.

Fotografia d’Etiòpia de fa tot just dues setmanes.

Avui pateixen una sequera molt molt greu ( la pitjor des de fa 30 anys ) A Malawi, Kenya, Africa del Sud, Zimbabwe. No cal dir res més, només veure aquestes fotografíes de la fam que pateixen a Etiòpia on moriran de fam, milers d’infants i gent, els animals que no sobreviuran i les les catarates de Victoria sorprenentment sense aigua.

Fotografíes de Victoria Falls fa tot just dues setmanes.

A Johannbesurg ja hi ha restriccions d’aigua i es calcula (Nacions Unides – Oxfam ), que hi ha perill evident a Etiòpia (8.200.000 persones – 350.000 infants -), a Malawi ( 3.000.000 persones), Kenya ( 2.500.000 persones ) i ZImbabwe (1.500.000 persones.

Riu Mfolozi a Àfrica del Sud – Fa una setmana.

Cal dir que els estats del món, els poderosos, han de treballar ja perque el nostre món, on vivim, sigui encara viable per a viure ?

Na M.A.V. i en B. S. em van convidar a casa seva a Collbató. Passar un dia plegats. Fa ja més d’un parell d’anys que no tinc cotxe i sóc usuaria del transport públic. Així que vaig pujar al tren fins a Martorell i en arribar ja hi eren a la sortida de l’estació.. El cost del transport públic per als jubilats és molt i molt barat. Anar i tornar a Martorell €4.10. No més de 25 minuts fins a Plaça Catalunya. De vegades, bé moltes, penso, jo que sóc viatgera, que tenim un transport públic molt bò, llevat dels problemes amb RENFE i/o ADIF, però a Barcelona Ciutat funciona molt bé i és d’agraïr les millores que han fet als FGC tant a les línies del Vallès com a l’Anoia i al Baix Llobregat.

Vam anar doncs fins a Collbató a casa seva. Ens coneixem de fa molt de temps. Són d’aquelles amistats que vas fent pel camí. Les amistats són el tresor que tens i no les vols perdre. Van i vénen, però sempre són a prop. En arribar, ja ens hi vam posar. Temps de la cerveseta, unes olives i conversar. Molt. Tranquil.lament. Tenen un jardí meravellós i la caseta de fusta que habitualment s’utilitza com a lloc per a guardar les eines i els malsandreços, resulta que ells l’han convertit en biblioteca i estudi de treball.

Per un camí sense asfaltar vam anar a dinar a un lloc per a mí desconegut, i em va impresionar. A peu de la muntanya de Montserrat. En mig d’uns camps d’oliveres magnífics. He de fer publicitat d’aquest lloc, i suposo que molta gent ja el coneix – La Vinyanova. Ells mateixos fan el seu propi oli verge que després de dinar pots comprar. Molt bona cuina. De casa. Del país. El porró amb un bon vi no podia faltar a taula. Un mató exquisit amb mel, tot a peu de la muntanya de Montserrat. No podem demanar res més.

En acabar el dinar vam fer una petita excursió en cotxe. Passar per El Bruc, per l’antiga carretera. Quant de temps que no hi passava ! Veure el timbaler ! L’esglèsia, el Bruc de Baix, del Mig i el de Dalt, i sempre mirant a Montserrat, a les Agulles, a Sant Pau Vell. Quan era jove hi vaig anar molt a Montserrat. La Igualadina fins a Can Massana, caminar fins a Sant Pau Vell. Dormir sota les pareds. L’endemà fer escalada o excursió per les Agulles, la nina petita, la nina gran, el lloro, la cadireta i continuar per baixar fins a Monistrol on pujavem al carrilet fins a Plaça Espanya.

Vaig recordar aquells anys. Hi ha un aparcament molt ben fet prop de Sant Pau Vell i allà va començar l’espectacle. El bosc s’ha vestit de tardor.  Quina meravella.  Quins colors, quin paisatge. Quin gaudi d’aquesta explosió máxima de colors amb unes tonalitats vistoses. Montserrat, quina pau. Vaig fer fotografies. Una mica dificil perque la llum no era la millor. Baixem per la carretera. Sant Jeroni. Santa Cecília …….. He de parar. Quina altra sorpresa més meravellosa! Ara és el Centre d’Art Sean Scully, inaugurat el mes de juny d’enguany. No vam poder entrar. Només obren els dies festius i els caps de setmana. També fan activitats i meditació. El director és en Josep de C. Laplana que també ho és del Museu del Monestir de Montserrat. El Cavall Bernat insolent mirant al Bages. Els colors són increïbles. El paisatge únic. I en aquest entorn Sean Scully ha escollit Santa Cecília per mostrar el seu art.

Quasi sols a la carretera i respirant Montserrat. Tenim un tresor molt valuós.

Na M.A.V. i en B.S. em van deixar novament a Martorell i aixi vaig poder pujar al tren, a les 18:29 hores, línia R4 direcció Terrrassa i parada a Plaça Catalunya on vaig arribar 25 miunuts després. Ja era fosc, evidentment.

En arribar a casa vaig arxivar les fotografies. El programa d’iPhoto ara va de sorpreses. Quan introdueixo la targeta s’arxiven les fotografíes i automàticament ja m’indica El Bruc, Collbató, Montserrat, Marganell. I si faig un click, apareix el mapa i puc veure la zona i el nombre de fotografies que corresponen a cada lloc. M’ho diuen, m’ho expliquen quan era jove, i penso que m’enganyen.

He viscut la tardor amb tota la seva plenitud. Hi ha molts racons al nostre pais, ja ho sé, però Montserrat és especial. Poder tenir aquest privilegi, no es paga amb res. És una època per la melangia, ho sé, i la pateixo, però també per sentir tot tipus d’emocions que només es pot comparar quan entres a la primavera, quan tot comença a nèixer, a reviure. Acabem una part de la nostra història, entrem al nostre futur i la primavera ens donarà tot el que desitgem. Hivernem, doncs, que el futur és ja una certesa.

De Montserrat estel …………

No puc amagar la meva passió per aquest esport. Un esport, com quasi tots, nascut a Anglaterra, diuen l’any 1823, quan un nen jugant a fubol es va emprenyar, va agafar la pilota amb les mans i va córrer fins arribar a la porteria. Tinc família prop de Montpellier, de Narbonne, de Bèziers, i allà el rugby és l’esport rei. Veure el torneig de les 5 nacions per televisió, quan només podíem veure dos canals, va ser també un gaudi, i finalment, el meu germà va jugar a aquest esport fins els 42 anys, al CN Poble Nou ( 3 x 3 nou, 3 x 3 nou, visca el Poble Nou ). I van ser molts els partits que vaig veure a la Fuixarda i fins i tot a Sevilla, quan havia de jugar contra un equip de l’universitat, primera divisió, i jo en aquella època era a Andalusia.

Un recés, sí, en mig d’aquesta campanya electoral on ja conec molt bé el que han dit, diuen i diran, divendres va començar la Copa del Mön de Rugby i m’he plantat davant el televisor. I sí, ja he vist cinc partits, cinc. La cerimònia d’obertura va ser esplèndida, el partit Anglaterra-Fiji, va estar interessant. Irlanda juga molt i molt bé i a Cardiff el color verd llueix i molt. Van guanyar a Canada. Veure el camp de Gloucester en mig de la Ciutat entre les cases, la tradició.  I dos equips jugant, Georgia (que va guanyar) i Tonga. A Twinckenham França va guanyar Itàlia. Tot França era a Londres.

I finalment el partit estrella d’ahir, a Brighton. South Africa – Japó i sí, va guanyar Japó.

Deixeu-me explicar que mentre era a Hà Nôi aquest hivern, mirava bastant un canal de la televisió japonesa en anglès i vaig coincidir en el moment en que es decidia la seu de la propera copa del món de rugby, i va guanyar Japó ! L’alegria dels japonesos va ser immensa i jo sincerament no sabia que poguéssin jugar a aquest esport. Van fer conexions a diferents poblacions i la gent plorant, sobretot a les poblacions prop de Fukushima, que resulta ser és el bressol del rugby a aquest país.

Per això ahir vaig veure el partit amb una curiositat i interès inusual. I vet aquí que van fer un partidàs. Un partit com mai havia vist, perque a un minut del final, guanyava South Afreica 32-29. Japó van tenir fins a tres vegades la possibilitat d’empatar amb un drop fàcil i xutar a pals, dos punts, però no van voler i van voler jugar la pilota, la davantera,una melé, i una altra, empenyent, i empenyent, tot a pocs metres de la línia d’assaig, i la seva persistència va rebre el premi i van fer l’assaig, 5 punts. Resultat final 32-34.

Avui estic llegint reaccions, comentaris, articles d’aquest partit. Tothom coincideix, mai havíen vist un partit tant disputat, tan interessant, tant bonic. I això que era el primer d’una lligueta, i els dos primers passen a quarts, però els equips que saben que no poden fer res davant els ‘monstres’, volen, si més no, guanyar un partit, i per a ells és tot un triomf. Japó tan sols havia guanyat un partit l’any 1991.

Malgrat la professionalització del rugby ( només cal veure la quantitat de jugadors de la zona del Pacífic, o fins i tot de Georgia, que juguen al campionat de França, i molts d’ells s’han nacionalitzat), aquest esport encara conserva unes regles intocables. Mai veus un jugador reclamar a l’àrbitre, discutir jugades. No hi ha líders, és un equip. I enguany podem gaudir de tot el que diu l’àrbitre, perque porta el micròfon obert al damunt, i escoltem com parla amb els jugadors, els hi explica el que han fet mal fet, i demana que es vegi per televisió si exactament ha estat una jugada que cal anul.lar, si l’assaig ha estat correcte o no, aclarir els seus dubtes, o perque senzillament no ha vist bé la jugada i no es vol equivocar.

La Copa del Món acabarà el 30 d’octubre. Molts partits. I els meus favorits per guanyar-la són Irlanda i Nova Zelanda. És curiós que en aquest esport, el rugby, la selecció d’Irlanda es nodreix de jugadors de l’Ulster i d’Irlanda, sempre ha estat així.

En tot aquest embolic de Movistar, Canal +, Fusión, etc. etc. a casa tinc l’ADSL amb Telefònica, per cable, i aquesta mena de televisió a la carta de Movistar. Han fet una oferta per pagar 9,99E / mes vàlida fins el 31.12.15 i la vaig subscriure únicament per veure la Copa del Mön de Rugby, però resulta que també tinc accés a series de televisió extraordinàries i que no havia vist abans.

I entre parades, repartiment de diaris, reunions, la Via Lliure, activisme, mitins, puc tenir una mica de descans en veient els partits d’aquesta copa del món.

M’encanta la fotografia que he trobat a la xarxa ….. Uns bastonets japonesos enganxant de ple el springbok de Sudàfrica ……

És el que sempre he dit, persistir, conjurar-nos, aguantar, empenyer amb força i ja tenim la victòria a tocar.

Partits d’avui – C+ Deportes:

12:50 Brighton Community Stadium: Samoa – EE.UU.

15:20 Millenium Stadium, Cardiff: Gal.les – Uruguay.

17:35 Wembley Stadium: Nova Zelanda-Argentina.

Des de que vaig tornar d’una estada plàcida d’estiueig a Cadaqués, el dia a dia ha anat pujant i pujant la temperatura de moltes notícies i fets, no només al voltant de casa meva, del país, d’Europa, del món. Els anys anteriors arribavem a les portes de l’11 de setembre més o menys neguitosos, molt il.lusionats i sabent que la lluita era allà, i havia de continuar. Enguany, continuem la lluita, però …. diferent. Les circumstàncies han canviat i molt, i per a bé. Perque el 27S15 anirem a votar en unes eleccions legals, autonòmiques, i que nosaltres hem capgirat perque siguin plebiscitàries. Perque volem saber d’una vegada per totes quanta gent vol viure a la República Catalana i quanta gent vol continuar vivint en el reino de españa. I el tret de sortida és precisament l’11 de setembre i cal, hem, d’omplir la Meridiana. I ho farem.

És una situació tant gran, que aquest 11 de setembre bull, es mou, es treballa, també amb il.lusió i molta, però amb uns cants de sirena perniciosos al darrera, al clatell, per part dels grups-candidats a unes eleccions del 27S15 que no volen construïr un nou país, i un govern fascinerós i feixista, que volen instrumentalitzar la Meridiana, a base de denúncies. Ja ho sabem, això és la política, és clar. Però nosaltres sabem molt bé que aquesta Meridiana, que omplirem, no és un acte partidista, perque és així com se’ns acusa a la gent, al poble, perque hi volem anar, perque volem. Demostrarem, que la societat civil, transversal, vol la llibertat, vol votar ja d’un a vegada per totes, que sí volem la independència del nostre país, que hem reclamat des de l’any 2010 manifestant-nos al carrer i a les carreteres.

També influeix i molt aquesta violència de gènere on moltes dones han estat assassinades cruelment, i per descomptat tota aquesta vergonya per Europa, de la poca capacitat i poques ganes d’ajudar a milers i milers de refugiats fugint de les guerres absurdes, cruels i hipòcrites. Perque aquests països rics, democràtes, enlluernadors, són els que trafiquen amb armes de guerra perque aquestes guerres continuïin impunement. Fa mal a la consciència fins on pot arribar la crueltat de la gent, però no és nou ni novetós, ja ho sabem. Només cal mirar enrera, la nostra història. I una certa campanya de certs mitjans de comunicació, que tots coneixem, que els agrada tant i tant publicar fotografíes i ”informar” a la gent, però sense cap consistència ni un periodisme que cerqui els motius, que denuncïi d’una vegada per totes, que sigui al costat de la gent i els escolti. La fotografia és la prioritat. Però a continuació la gent ha de saber la història, la veritat, els motius, les mentides.

Tot està dins el nostre cap, amuntegat, i que moltes vegades et desborda i no saps ja que escriure ni que pensar. Sí, estem a Europa, això ningú ho dubte, però ens agrada formar part d’uns estats que tanquen els ulls, fabriquen i venen armes de guerra, tanquen fronteres, deixen morir gent a la mar Mediterrània, no els donen les mínimes ajudes, ni tan sols lluiten per acabar amb les màfies ? I també una altra imatge que no em puc treure del cap; com uns salvatges en nom de la veritat i la justícia són capaços de destruir la història del món a Palmira.

Dins aquesta realitat, la gent de l’ANC continuem treballant voluntàriament perque l’11S15 torni a esclatar de gent, i esclatarà. Ja fa setmenes que ho fem i ens queda una setmana justa. Aquesta tarda una intensiva de parades a la Meridiana i informar als veïns i veïnes del què passarà el divendres vinent. Actes i més actes, reunions amb les comarques que envairan Barcelona amb milers i milers de manifestants. Algú creu que aquest 11S15 no serà el tret de sortida d’una campanya política perque tots anem a votar el 27S15 per la República Catalana ? I tant que ho serà, i hi haurà majoria. D’escons, de vots, millor que millor, però recordem que són unes autonòmiques, que no tenim llei electoral pròpia, i estem dins la legalitat i 68+1 escons, vol dir que ha guanyat el SÍ. El govern feixista del reino de espanya no ha donat cap altra alternativa.

Comença el procés i tenim uns mesos al davant, els que calguin, per començar a construïr el nostre país des de baix, com ho estem fent des de l’any 2010. Hem arribat fins aquí perque hem lluitat,  perque ho volem, des de baix, tots. Ens queden, res uns pocs metres per arribar al cim. Hi ha unes pedres, uns rocs, emprenyadors que ens dificulten el camí, però són tan sols quatre, cinc ?, no és res. Ja hi som.

Ens veiem a la Meridiana. Jo al Tram 82. I vosaltres ?

Endavant les atxes ! Ho aconseguirem, segur. Bròquil is Over.

[vimeo 137347981 w=500 h=281] <p><a href=”https://vimeo.com/137347981″>Via Lliure 2015: Tu ets decisiu</a> from <a href=”https://vimeo.com/assemblea”>Assemblea Nacional Catalana</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Demà comença el mes de setembre. Encara hi ha gent que estiuejerà fins ben bé el 20 o 22 de setembre, un dia després que comenci la tardor. Enguany jo he estiuejat a Cadaqués, tres setmanes, des de meitat de juliol fins la segona setmana d’agost. Una estimadíssima amiga m’ha deixat compartir el seu apartament, en un carrer de Cadaqués de nom ‘Sa Tórtora’. Han estat tres setmanes de descans, de fer quasi res, de gaudir de la mar Mediterrània, prendre el bany i nedar, de passejar, poquet perque la fortíssima calor no podia convertir les passejades en moments agraïts, prendre la cerveseta, dinar, becaina, mirar la tele quan s’ho valia, llegir la novel.la Un film (3000 metres) de Víctor Català, Editorial Club Editor. Capvespre, lluny del sol, passejar i prendre, perquè no?, un gin mare (us el recomano). Fins i tot vaig provar un cocktail guanyador, exclusiu del noi del Pere Vehí del Boia, un Gin Kontos, gin mare i placton ! Deliciós. Converses amb amics i amigues. Sopars o dinars amb colla. Una pizza lleugera mentre miraves els partits del Barça per la tele a casa. Concerts a l’esglèsia, amb el gran Christian Zaccharias …. Mozart, Haydn, o un trio interpretant música de cinema de Morricone i Nino Rota, al Portitxol, (un guster) o un quartet de corda a Port Lligat. Entrar a les galeries d’art on sempre et trobes amb sorpreses, obres d’autors desconeguts, però que et diuen coses amb els colors i la pintura de les seves obres.

Seure davant una cervesa i en Juane mostrant les gambes acabadetes de pescar de la costa de Cap de Creus. No podía marxar sense un tast. Som-hi unes gambes per les senyores perque es llepin els dits. I així va ser. Anem sovint al Restaurant Marina, una mica amagadet del passeig, amb una cuina excepcional.

Un curt viatge a L’Armentera per visitar uns amics que m’hi van convidar. La Sarfa m’hi va portar. Més tranquil que a Cadaqués. Converses llargues, tots implicats amb aquest 27S15 i l’11S15. Recordar la Costa Brava de fa molts anys. Comprar bon peix, fruita i verdura i veure sortir el sol des de la finestra de l’habitació de casa en J. i la M.

I dia rera dia llegint un, dos, tres capitols de la novel.la de Víctor Català. La vaig acabar precisament el dia 8 d’agost, un dia abans de tornar a Barcelona. La cirereta. Una novel.la immensa, preciosa.

I el diumenge 9 d’agost amb la Sarfa torno a Ciutat. Em trobo el meu barri quasi sense gent. Dues setmanes on era difícil trobar-te amb els veïns, a no ser que baixéssis a Barcelona on veies visitants, turistes, a centenars gaudint del bon temps i la Ciutat.

Comencem un nou curs, i és important, molt important. Els motors són ja quasi a punt. L’11S15 comença i el 27S15 serà l’exàmen final. Quin goig, quina alegria, tenim ja la República Catalana a tocar.  Perque mai he deixat de creure que ho aconseguirem, segur.

He fet aquest video amb fotografies de Cadaqués. Aquest estiu n’he fet poques, la majoria són del mes d’abril d’enguany i algunes d’anys anteriors. La música escollida una havanera que la gent de Cadaqués coneixen bé i tenen cantaires de categoria que la canten millor.

[vimeo 137815035 w=500 h=281] <p><a href=”https://vimeo.com/137815035″>Cadaqu&eacute;s : Mediterranean flair</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Sóc ex alumna de l’Escola Suïssa de Barcelona. Escola aviat centenària. Es va inaugurar l’any 1919 al carrer de Buscarons i per ubicar-se definitivament, on és actualment, carrer Alfons XII, durant la República, carrer de Bèlgica. El dia 19 de juny va ser l’últim dia d’escola i el lliurament de diplomes i notes als estudiants que acaben els seus estudis. Avui hi poden estudiar 15 anys, ahir només 10. Com a membre de la ESB Alumni vaig lliurar uns premis als treballs de matura més creatius. I he de dir que van ser dos treballs veritablement excepcionals i excel.lents. Sobretot un d’ells, el meu favorit, en el que l’alumna va dibuixar un comic manga, dels records de les seves àvies durant el període anterior, durant i posterior de la guerra civil. Ho va explicar molt bé i la vinyeta final deia …… hable en cristiano señora, el catalán está prohibido … no la entiendo.

                              L’Escola abans de l’ampliació actual.

Vaig recordar, i ho faig sovint, els meus anys d’escola, des de l’any 1950 fins l’any 1960. L’Escola Suïssa era un paradís. Un oasi, diria jo. Nois i noies junts en una classe. Cap referència al franquisme. Dues religions, catòlica i protestant. Llengua vehicular, l’alemany. Segona llengua el francès. El castellà com a idioma forani. Cultura catalana i francesa, i evidentment suïssa. Caligrafia. Història general del món. Geografia. Humanitats. Ciència. Literatura. Artesania. Cultura popular. Conèixer el nostre país …. Esbart dansaire. Fonts del Llobregat, Montseny, esglèsies romàniques de Terrassa, el Corredor, Maresme, Collcerola, la Ciutat. Cançoner  (ai, L’Hereu Riera ….. ). Fins on podíen.

Crus 1959/60 – 9a classe – Professor Bruno Erhardt

Sí, el carrer Alfonso XII, era el carrer de Bélgica durant els anys de la República i l’Escola arribarà als 100 anys l’any 2019 en la nostra Ciutat. Els professors, els mestres, ens feien rumiar, conversar amb ells. Havíem de sentir curiositat per tot. Un matí, molt d’hora molt d’hora, pujavem a Collcerola per veure sortir el sol. Un altre dia caminar per la Ciutat i saber les linies de metro, de tramvíes, els carrers principals, els barris. Un trimestre complet estudiant les abelles. Saber que el Mont Tabor era el lloc més alt de la Barcino romana. Saber la riquesa que proporciona un riu a un país. Conèixer el riu Llobregat, les colònies, les fàbriques, la central elèctrica de Sant Andreu de la Barca, els ponts creuant el riu, Montserrat, el delta del Llobregat, la mar. La música, assignatura important, Mozart, Händel, Liszt, Haydn.

La Ràpita: Juliol 2015.

Els companys de la meva promoció ens anem trobant un any sí, un altre no, una pausa, però quan decidim de trobar-nos, arriben a Barcelona des de Enschede, Hamburg, Copenhague, Zuerich, Val d’Aran, Madrid, Barcelona és clar.

La Ràpita – Hotel Juanito: Colònies Delta de l’Ebre. Juliol 2015.

Hem fet trobades veritablement espectaculars. Any 2004: Un viatge a Suïssa per visitar els nostres professors. Inoblidable. Quina alegria ser plegats a casa de Herr Erhardt ! Recordo una nit plena d’estrelles, juliol, tots sentats a l’aire lliure a la terrassa d’un petit hotelet a Amden, conversant fins ben entrada la matinada, com si el temps s’hagués aturat i estiguéssim en unes colònies d’estiu i els professors dormíen, i nosaltres respirant l’aire de la nit i parlant i mirant les estrelles.

Juliol 2004: Colònies a Unterwasser, St. Gallen – Suïssa.

Juliol 2004: Ballant ‘a capella’ una sardana amb el Prof. Erhardt. Meilen, Zürich.

L’any 2010 ens vam trobar a la Val d’Aran, a Salardú, concretament. També, juliol. Temps fresquet, però assolellat. Va venir una professora, la senyoreta Soler, la responsable d’ensenyar-nos la llengua castellana. Ella havia de fer les classes del movimiento nacional o alguna cosa així però no ho va fer mai !! Quins díes vam passar a les muntanyes ! Riures, converses, cançons, barbacoa, Montgarri, caminar, descobrir flors, recordar, explicar-nos històries d’ahir i d’avui.

Juliol 2010: Fent el cim. La Salana. Val de Tredós. Val d’Aran.

Juliol 2010: Montgarri.

I enguany 2015, vam decidir anar al Delte de l’Ebre. Un cap de setmana gloriós. També mes de juliol. La Ràpita, La Cava, Riet Vell, muscleres, camps d’arròs, marisc, nicos, ortigues, musclos, navalles, arrossos. Sota les moreres de l’Hotel Juanito xerrades i més xerrades degustant un got de vi de la Terra Alta. Nedar a la Mediterrània. Escoltar històries del Delta. Conèixer el país.

Juliol 2015: Sensacions dins un arrossar. Delta de l’Ebre. / El Fangar.

Vam decidir no fer aquestes pauses tant llargues. Els anys passen. Sempre ens trobem entre 10 i 14 companys. També ens hem vist algun dia, puntualment, en les activitats organitzades per la ESB Alumni i en el meu cas, els dissabtes, prendre un tallat al costat de la plaça Llibertat, el mercat, on ens trobem la Mercè, la Carme i jo, després de fer la compra setmanal.

Em fa goig, molt de goig, pertànyer a aquesta promoció de 1960 ( any que vam deixar l’escola).  Ens vam conèixer quan teníem 4/5 anys. És evident que l’ensenyament que vam rebre de l’Escola ens ha influenciat moltíssim i tots tenim el nostre raconet preferit de la nostra Escola. No n’hi ha gaires, quasi cap, de raconets foscos. No van poder ensenyar el català, cert, però sí que a través de les cançons i la cultura, tots sabíem que la nostra llengua materna existia, i algun llibre estava mig perdut a la biblioteca.

Dimarts i dimecres he anat a un mateix lloc, la Sala de Caritat de la Biblioteca de Catalunya, l’antic Hospital de la Santa Creu. La meva mare hi anava a veure familiars malalts en una de les sales de l’antic Hospital. Sempre ho recordo quan m’ho explicava. Quan ho recordava, reflexionava en la difererència que hi havia entre hospitals de quan ella era jove i quan ja passava dels 90 anys de la seva vida. I jo pensava de com es va convertir un antic hospital en una Biblioteca i una Escola d’Art i Disseny.

La Sala Caritat és un espai preciós per assistir a homenatges a gent que fa important el meu país, i ens omple d’orgull :

30 anys de la publicació del llibre Pedra de Tartera de la Maria Barbal, present en aquest homenatge,

i projecció del documental Explorer de la BBC del músic Robert Gerhard.

Pirineus i Alt Camp. Lletres i música. Maria Barba pot viure aquest i molts més homenatges i és una alegria immensa, i en Robert Gerhard ens va deixar l’any 1970 i no va poder viure aquest nou escalf de la seva gent, després d’exiliar-se a Anglaterra.

Aquests dos díes han estat un redol de saviesa, de gaudi, de pau, d’alegria, fora de tot aquest espectacle grotesc, brut, feridor, d’una gent que fa i desfa el que li vé en gana per a conservar una cadira o no deixar-la perdre.

Llegeixo una vegada més Pedra de Tartera. El tenia ben amagat en un racó de la llibreria. Cent pàgines que a tots ens van enamorar. Va ser un començar un nou dia. Escolto la música creativa, contemporània, tradicional, diferent, emotiva, de’n Robert Gerhard. Tota ella creació, espais, llum, paisatges. Un documental que ha rescatat de l’oblit la Pietat Homs, filla de Joaquim Homs, i que amb un esforç extraordinari, individual, amb ajut d’amics, ha fet possible que poguéssim veure’l i saber moltes més coses d’aquest músic extraordinari i oblidat, poc conegut, poc difós, en el nostre país, no pas a d’altres països d’Europa i del món.

Sí, davant el safareig, lletres i música. La vida no s’atura i hem de continuar, perque en aquest el nostre país, la República Catalana, ho tenim tot, bò i dolent, meravellós i lleig, creatiu i indecent, alegria i decensís. Un país amb tantes i tantes persones anònimes, invisibles, que mai defalleixen. Perquè no es pot no existir. Perquè som un país de persones, de paisatges, de sentiments, i on la llibertat, la creativitat, la cultura, l’esperança, no es pot rebatre.

Maria Barbal i Robert Gerhard, mots i notes musicals, creació i amor, treball i obra feta. Les persones no desapareixen, persones que ho donen tot, precisament per continuar.

I allà estem escoltant música i paraules ……..   Gerhard, Barbal.

Fotografia destacada: Fent camí. Montgarri. Estiu 2010. RG.

Hi ha dubtes ? Cap ni un. Els seguidors del Barça ja no tenim aquell esperit perdedor, aquell patiment (que sí, encara hi és), no hi han ni Sevillas, Atenes, Berna. Fa uns anys, molts ja, que tenim confiança, ens emprenyem, critiquem, però tots pensem que al darrera de tot existeix una manera de jugar a futbol, aquest esport que diuen és l’opi de la gent.

Heu llegit l’article d’avui de l’Andreu Barnils ? No puc estar-hi més d’acord.

Ahir nit una grandíssima majoria erem a casa amb familiars, amics, seguint el partit, per la ràdio, per la televisió, marxem, nervis, tornem, abraçades, fer un mos durant el descans, continuar, patiment després de l’empat, ui, ui, però no, tornem a marcar, i novament a patir, no, la pròrroga no, i no …… La cirereta un tercer gol, ben merescut. La Juve un gran rival, però amb moltes faltes, moltes, ja ho sabíem. No es pot parar aquest Barça, ni el dels últims 10 anys,. si no és amb faltes i espentes.

I en Piqué va plantar la bandera al mig del camp, perque ningú ho dubti.

Sí, ser del Barça és el millor que hi ha i de la República Catalana encara més.

Aparquem el tema insults, evidència de les reaccions del reino de españa, i no perdem el temps comentant les tertúlies que diuen bestieses amb la xiulada a l’himne. Quan Messi juga, jo sóc feliç, no sé vosaltres. Te’l mires, gaudeixes de com juga a futbol, i t’oblides de tots els problemes, en aquests instants màgics. Un dia Messi no hi serà, així que disfrutem de cada partit i cada jugada. Ara ens queden 90 minuts el proper dissabte, la final de la Champions. I el Barça la guanyarà. Perque tenim un molt bon equip, molt bò, que acompanyen a Messi en tot moment. Dissabte vaig cridar, aplaudir, xiular, aixecar l’estelada, vestir amb la samarreta del Barça, i les abraçades amb el noi jove que seia al costat meu  i amb la meva amiga M. (aquestes encara més intenses) que era també al meu costat, van ser per triplicat. Es nota que va ser la meva primera final d’una copa ?

Aquest és el video de la jugada. Ens la tornem a mirar ?

No tinc esma d’escriure res al meu bloc des de fa un temps. L’entorn, la violència, el que ens envolta, les morts injustes a la nostra Mediterrània. Avui set-cents desapareguts més. I els països mediterranis del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà (on tothom hi fica cullerada) continúen amb guerres, morts i la gent vol fugir, vol viure en pau, vol que els seus fills i néts puguin tenir una vida millor, i Europa tanca els ulls.

Tinc ja un passat on hi ha moltíssimes vivències i el futur ja és curt. Cal viure el dia a dia, però llegint, escoltant que centenars, milers de persones volen fugir de la violència i la mort i desitgen començar de nou en altres països de la Mediterrània, i moren, desapareixen, em fa mal. No hi veig cap solució i no estic tranquil.la.

El meu condol, la meva tristor per a tots aquests valents que arrisquen la seva vida per viure en pau, lluny de les injustícies, la violència, la brutícia, la maldat. I demanaria una utopia, és possible detenir a tota aquesta màfia infecta, bruta, que té uns guanys de diners fora de tota lògica a costa de la vida de tanta gent ?

No ho sé, estic ben trasbalsada ……

Vint anys ja de la teva absència, però mai has marxat. Sempre has estat present. La teva veu, la teva manera d’interpretar la música, dir els poemes. És impossible trobar un altre Ovidi. No, no has marxat, perque no oblidem i sempre ets al nostre costat. Sempre.