Viatjar en el temps … Caracas, Nova York, Paris, Londres

Amb aquesta calorada, millor quedar-se a casa, on encara corre una miqueta d’aire i anar recordant i llegint notes. De sobte vaig recordar els meus primers viatges a ciutats lluny del nostre país.  Quan de temps ha passat ? Trenta, quaranta anys ?
El meu primer viatge en avió va ser a Caracas. Havia de passar el Nadal de l’any 1963 amb els  meus tiets i cosines. Necessitava un visat d’entrada i vaig anar al Consulat de Veneçuela el mes de setembre. No me’l van autoritzar fins el mes d’abril de 1964! Celebrar el Nadal amb els tiets i les cosines se’n va anar a orris.
Els tiets van marxar a Caracas en vaixell, i el viatge va tenir una durada de tres setmanes. En arribar a La Guaira la meva impresió va ser la calor, un aire càlid del Carib.
” No agafis cap taxi si no ens veus …. Et poden segrestar  (¿? ) … Et feran pagar una fortuna … Tú espera’ns ” Aquests van ser els consells que em varen escriure en una carta. Però sí eren allà esperant-me. Per primera vegada un familiar arribava a Caracas! Abans de sortir, la policia em va fer un interrogatori llarg, per assegurar-se que no em quedaria al país.
Segona impresió: Uuuff, quin cotxe, un Oldsmobile de la General Motors de l’època, crec que era de l’any 1956. Pulit, net, brillant, sumptuós. El tiet A. li agradava tenir els cotxes impecables. Circular per una autopista !
Velocitat a més de 120 kms/hora …..  Però, existíen les autopistes ? Viaductes, ponts i pujada fins arribar a la gran metròpoli a quasi 1.000 d’altitud. El Monte Àvila de 2.000 m vigilant la ciutat. Una selva immensa, una vegetació mai vista i …… els ”ranchitos” que cobríen la major part de les muntanyes i on vivíen la gent pobre, els nadius. Barris molt i molt grans, semblants a les barraques de Montjuïc o del Somorrostro.
Però el Oldsmobile enfilava per unes avingudes espaioses, elegants, i els barris de la gent benestant deixàven enrera els ‘ranchitos’.

Una altra impresió: No hi han voreres ? No es pot passejar per aquesta ciutat ? Tot està pensat per l’automòbil. De tant en tant podía veure uns parcs fantàstics, com el Parque del Este, una meravella.  Arribem a la plaça on vivíen els meus tiets. Un apartament magnífic en un edifici ben construït. Va aguantar molt i molt bé el gran terratrèmol de l’any 1967. He de dir que els meus tiets van treballar de valent, estalviant molt i molt; el tiet fent de mecànic en el seu propi taller, especialitzat en jeeps Willys i cotxes esportius britànics i la tieta de minyona i cuinera a casa d’una família ‘criolla’ una catalana de La Bisbal de l’Empordà casada amb un home molt ric veneçolà. Les meves cosines van nèixer a Caracas. 
Un  dia mentre mirava la televisió i els famosos ‘culebrots’, uns petards em van distreure. La tieta em va cridar esvarada ….  ‘a terra,  són trets de bala’. El perill era que podien entrar per les finestres obertes. Sí, eren trets de bala, un atracament a la botiga de baix del carrer, corredisses, ferits i persecució ‘a l’americana’ ….
En aquell any el dictador Marcos Perez Jimenez governava el país amb mà de ferro.

Però Caracas era una ciutat alegre, lluminosa i en un tres i no res amb el cotxe podíes anar a les platges de La Guaira, o en un jeep Willys podíes pujar pel mig de la selva i trobar una flora increïble; fins i tot cafè que el podíes veure crèixer en un racó de la selva. Passejar per el Parque del Este i fer un petit picnic era tot un goig.

Anar a casa dels amics i fer una barbacoa;  tot era divertit, alegre, no semblava que els emigrants ho passésin malament . Havíen marxat o fugit d’un país pobre, sense futur, i es trobàvem en un país jove, novament amb un dictador, però un país ric ….. el petroli.
I ells amb moltes ganes de treballar i construïr-se un futur i per què no? tornar a Barcelona mostrant el que havíen aconseguit.
M’estimo moltíssim la meva família. No van renunciar mai a les seves arrels, però sí que van ser i són agraïts a una terra que els va donar treball, vida, il.lusions. 

Caracas va ser com una finestra oberta al paradís per una noia que encara no havia arribat als vint anys. Un somni fet realitat; el que llegia a les revistes i els llibres i comics d’aventures era veritat; cotxes sumptuosos, hotels de luxe, platges paradisíaques, jungles salvatges, animals perillosos, aigües calentes; taurons; temperatura primaveral tot l’any, fruites tropicals, una llengua castellana ‘diferent’, televisió.

Però … per on podies caminar ? Havia d’agafar sempre el cotxe ? (És clar que la gasolina no els costava quasi res …..). I el transport públic? I les voreres ? I les pistoles ? I els barris sense cap mena  de serveis que rodejaven la gran ciutat ?

Els meus tiets ja m’ho van dir fa més de quaranta anys: ” Quan la gent dels ranxitos baixin a la Ciutat, tot s’haurà acabat. I un día això passarà. Quan i com, no ho sabem, però passarà’.

Ja ha passat !

Una fotografia de la Ciutat amb el Monte Àvila al fons. Un tresor de la natura.
En l’arxiu he inclòs una fotografía d’un barri de ‘ranchitos’.

2 pensaments a “Viatjar en el temps … Caracas, Nova York, Paris, Londres

  1. Ja fa quatre anys que no trepitjo Caracas, la sensació de no poder passejar és el que sempre m’ha colpit en les visites  que hi he fet. Veig que al 64 ja es parlava de trets al carrer i segrestos de taxistes. La sensació que he tingut des que hi vaig anar per primer cop, és que la situació sempre és a pitjor. Ni dictadures, ni  pactes bipartidistes ni revolucions socialistes del segle XXI poden canviar aquella societat.

    Aquest any hi voliem anar, però amb les nenes petites hem preferit que vingués la familia cap aquí. Els meus sogres (veneçolans) a Barcelona, es sorprenen de poder passejar per la nit, sopar en una terrassa, anar a peu. La meua sensació és que tenen el pais segrestat , pels poders, militars, politics i policia i per les mafies dels barrios.

    Molts dels inmigrants que conec, amb històries com la de la teva familia, veuen com el somni que havien fet realitat se’ls desfà.

    Tot i així segueixo estimant el pais, els paisatges i la seva gent i espero tornar-hi aviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*