Veneçuela

 

 

No parlaré de política. No parlaré del chavisme ni de la oposició. Parlaré de la gent. I he tardat molt en fer-ho. Tinc família vivint a Caracas. La meva cosina M. i la seva filla M. Els tiets, els que van marxar de Catalunya per trobar el seu futur lluny de la pobresa en època franquista, anys 50, ja no hi són.

L’any 2009 vaig escriure aquest apuntament en aquest bloc parlant del meu viatge a Caracas l’any 1964 quan tenia 19 anys. Va ser la primera vegada que pujava en un avió. Aleshores el país encara vivía del que va deixar el dictador Marcos Pérez Jiménez ( per cert va morir al reino de españa on vivia gràcies al dret d’asil que li va concedir un altre dictador), desfenestrat del poder per un cop d’estat l’any 1958. Hi havia riquesa, molta. Molt petroli. Al final del meu apuntament vaig recordar les paraules dels meus tiets : Quan la gent dels ranchitos baixin a la Ciutat tot s’haurà acabat. I un dia això passarà. Quan i com no ho sabem, però passarà. I l’any 1999 la revolució bolivariana va guanyar el poder i la gent dels ranchitos va baixar a Ciutat.

 

La meva cosina em va demanar d’enviar-li articles de la premsa per saber més coses del que passa al seu país. Ella ho viu, però no sempre està informada. No tot està permès. I quasi cada dia des de fa mesos li envio reculls de premsa, notícies, sobretot de El País, i el seu corresponsal, o de la BBC, o del New York Times. Elles poca cosa em poden enviar, però sí, reflectir la realitat del seu dia a dia.

Heus ací alguns del seus e-mails:

— Any 2015: Con respecto a nosotras la cosa está tan mal que por más que trabajo la inflación es tan alta que me estoy descapitalizando. Estamos pensando vender y salir de este país …. no se puede vivir, ya no es solo la seguridad, no conseguimos nada, no hay aceite, azúcar, café, papel sanitario, toallas sanitarias, servilletas, champú, jabón de baño y para lavar, pasta dental, etc. etc. hay que hacer colas de 4 horas para que te den 1 por persona. Lo peor son las medicinas para bajar la fiebre, tratamientos de cáncer, diabetis, hay que moverse por el mercado negro que si tienen lo que quieres lo cobran carísimo. No hay pasajes aéreos, solo si tienes cuenta en cólares en el exterior puedes viajar y aun así cuesta salir.Trataremos de resistir lo más que podamos, porque nosotras no nos rendimos.

 

— Prima, necesito hablar contigo. Creo que nos vamos de Venezuela y queremos regresar.Quisiera consultarte varias cosas. Me asaltaron hace dos semanas y me dispararon, gracias a Dios no me pegaron, pero esto no se aguanta más. Nuestras vidas estan en manos de la delicuencia.

— 2016/2017: La verdad es que la estamos pasando feo, pero resistiendo, no hay medicinas para nadie, no hay antibioticos, y este desgraciado de Maduro no acepta ayuda internacional. Todos los dias mueren recien nacidos por falta de atencion. Estan matando el pueblo sin balas. En cuanto a comida, si llegas a encontrar, es impagable. Esta situacion me recuerda a la que contaba mi papá de la post guerra en España, lo malo de aquí es que estos corruptos narcotraficantes están buscados por la DEA, no pueden dejar el país, porque los meten presos, y nadie les quiere dar asilo político.

 

— Hoy hay marcha, vamos a ver como termina.

Vaig rebent e-mails. Em diuen que ja no tenen por i ara han de continuar, resistir, guanyar perque hi hagin eleccions, i que passi el que hagi de passar. I jo li envio recull de premsa, tota la informació que trobo interessant, algunes amb esperança, d’altres molt negatives. Mentre en cada manifestació, la represió és molt forta i gent jove perd la seva vida, abatuda per els trets de l’exèrcit, o infiltrats, o … és igual, violència. Més de 36 persones mortes quan es manifestaven pacíficament. La policia utilitza gasos amb molta violència. Els manifestants excrements i pedres. Gent sense bales, demanant eleccions. I continúen fent cues de moltes hores per rebre un kilo de sucre, amb sort, o paper higiènic i els hospitals demanant medecines, on veuen com es moren més gent que no els toca, per manca d’assistència.

Dins de tot aquest caos, la vida continúa, i sí, la meva cosina treballa i molts díes els recomanen de quedar-se a casa, o d’altres quedar-se al lloc de treball per no sortir al carrer. Com  sigui que ha de treballar per continuar vivint, té un contacte a qui li paga, perque faci cues i així mig omplir la nevera i obtenir les medecines.

Van començar ja fa més d’un mes les manifestacions multitudinàries i no s’ha resolt res.

No es tracta ja d’un fet puntual, és ja un seguit , un continuar fins que la gent aguanti, tots.  Cal evitar morts, tots gent jove. Ara ja no hi ha marxa enrere i arribaran fins on puguin. Ara és hora de parar, de parlar, de fer politica, per la gent, i trobar la solució. Crec, penso, que només n’hi ha una, les urnes, noves eleccions.

Veneçuela ha tingut tot tipus de governs, escollits a les urnes, per cops d’estat, revolucions, de dretes, d’esquerres, militaristes, social demòcrates, presidencialistes, revolucionaris, de centre dreta. No se’n surten.

 

I jo sempre pendent del correu quan em llevo pel matí i llegir el que em diu la meva cosina.

Fotografíes: De la xarxa. He tingut molta cura de no reproduïr fotografíes ‘fake’. La de ‘quirofanos en crisis’ d’un dels molts informes de Human Rights Watch.

 

 

 

 

 

 

 

 

Un pensament a “Veneçuela

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*