Chào ông Viêt Nam

Arribada de Viêt Nam tot just fa dos dies i encara intentant adaptar-me als nous horaris. Un  apunt ras i curt: El meu homenatge a totes les dones treballadores del món, que són moltes, i sempre (poquissimes excepcions) discriminades en el món laboral fent la mateixa feina, més o millor, que els homes.

I viatges i coneixes altres cultures i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona, però el poder és dels homes.

A casa les dones sempre han treballat. Ha estat un fet normal. Feiem pinya. Però sí que vull recordar en aquest apunt la meva primera feina quan només tenia 16 anys ….. Una empresa textil del carrer Trafalgar. Lloc de feina: administrativa. Arribo puntual el primer dia a les 8 del matí. Em diuen que el meu cap no ha arribat encara i que esperi, però mentre podria ”escombrar el despatx i netejar la taula” ……  En aquest racó tens el cubell d’aigua i l’escombra. Vaig córrer, i vaig marxar plorant. A casa es van sorprendre de veure’m. Els vaig explicar i ho van entendre perfectament. No hi vaig tornar.

Fotografies: Dones  treballadores de Birmània/Myanmar i Viêt Nam. RG. 

Dimarts pujaré en un avió que em portarà a Hà Nôi. Tornaré el dia 4 de març. Una llarga estada. L’objectiu principal és viure les festes del Tê’t amb els amics i conèixer a fons aquests díes del nou any vietnamita, d’una gran importància per a tots ells i elles de com encarar aquest nou any que els arriba. El dia 19 de febrer entraran a l’Any de la Cabra.

He escrit molts apunts del Tê’t i d’ací poc, podré participar-hi jo mateixa, i els apunts que pugui escriure després, seran les meves vivències personals.

Deixaré el fred i al nord de Viêt Nam em trobaré amb la primavera. Al sud la calor humida del tròpic i encara més calor a Cambodja i els Temples d’Angkor. Per Ha Long de ben segur que trobaré boirines i aquest paisatge misteriós quetant m’agrada. A Hà Nôi el brogit dels carrers, el silenci dels parcs, les converses amb els amics. Descobrir nous racons de la Ciutat i museus. A Hue poder visitar novament la gent de la OGCDC i la seva magnífica feina amb els infants que pateixen els efectes col.laterals de la guerra, i a Hoi An passejar de nit entre els fanalets de colors i petar la xerrada.

A Ho Chi Minh tornar a veure els canvis d’aquesta Ciutat. M’han dit que hiha moltes obres perque aviat hi haurà metro, però segur que el barri de Cholon continuarà al seu lloc i més racons desconeguts que penso descobrir. I la visita obligada a l’edifici de Correus i veure amb alegria que el senyor Duong Van Ngo encara és l’escrivent oficial dels vietnamites que necessiten que algú els tradueixi documents, cartes, telegrames, del vietnamita a l’anglès i al francès. Fa més de trenta anys que fa la mateixa feina. Abans també escrivia cartes a la gent analfabeta. És funcionari de Correus.

Com les festes del Tê’t les menges són importants, jo els portaré ingredients per cuinar un arròs de bacallà, menjar mediterrani per unes festes vietnamites per començar l’any nou.

No porto ordinador ni smart phone (sí la meva nova càmera NIkon), així que hauré d’utilitzar ordinadors dels amics, per entrar al meu compte d’iCloud i fer un seguiment del què passa per el meu país. I ho faré, com també escriuré algun apuntament mentre sigui per aquelles terres del sudest asiàtic i que formen part de la meva persona i de les meves vivències.

Fins aviat – Tam biêt !

El número 5 va ser el número de’n S. Any de naixement 1945, any de casament 1975, any del seu traspàs 2005 …..  I aquest any 2015 és un any ple d’aniversaris amb un 0 al final. Arribaré als 70, en ferà 40 que em vaig casar, 10 anys que en S. va fer el seu últim viatge, 50 anys que vaig volar en avió per primera vegada travessant l’Atlàntic …..

Tots tenim un resum que fer, de la nostra vida, de les nostres vivències, dates assenyalades que retens dins la teva memòria, d’altres que has de cercar notes, agendes, dietaris, objectes.

Llegeixo que aquest 2015 arrenca l’Any Ramon Llull, que ferà 20 anys de l’absència de l’Ovidi, i que tindrem un eclipsi total de Sol visible a Europa, 70 anys del suicidi de Hitler i el 100 anys del naixement d’Orson Welles i de Frank Sinatra, 70 anys del final de la Segona Guerra Mundial, 75 anys de l’afusellament de Companys, 40 anys de la mort del dictador.

I sembla que serà un any engrescador, diferent, de canvis; eleccions plebiscitàries, un deixar pas definitivament a un model de societat nou per enterrar la malaïda Transició, i començar el procés per la independència del meu país i posar les bases per el futur dels Països Catalans.

Una nova manera de viure, de treballar, diferents ideologíes, però en el fons, en el fons, tot continúa igual …. els pobres, la classe treballadora, sempre empenyent el carro perque la societat benestant pugui continuar amb els seus privilegis (amb excepcions és clar). Però sincerament crec que aquest moviment de baix a dalt està donant bons resultats, si no s’estronca, si l’avarícia trenca el sac, si la por fa perdre els estreps. Els sacrifics són alts, altíssims i continuarem empenyent.

Sembla que també hi haurà una cimera del clima a Paris, i desitjaria que d’una vegada per totes, arribéssin a un acord per no matar el nostre planeta Terra i que els fills, néts i futures generacions hi puguin viure en pau i puguin gaudir de la bellesa d’aquest planeta blau, que malgrat tot, encara guarda tresors veritablement inimaginables.

Miro per el meu balconet …. El cel és blau, nítid, preciós. TInc una tórtora de veïna que cada matí des d’un arbre dels voltants ens anuncía que el dia comença. Ja he anat a cercar el diari, he près el talladet, he llegit una mica, he esmorzat, he escoltat música (les variacions de Goldberg) i em disposo a escriure aquest apunt encara dins aquest any 2014, que deunidó el què ha passat.

Remenant entre el meu arxiu de fotografíes, he escollit aquestes. M’agraden els llocs, els indrets, els racons, plàcids, on t’hi pots estar uns minuts, unes hores, uns díes, i t’hi trobes bé. Entre aquests paràgrafs algunes fotografíes fetes al llarg dels últims anys …. Laos, Birmània/Myanmar, Austràlia, Pirineus, Viêt Nam. No deixa de ser un resum, una crònica de la meva vida.

I ja tinc el pessebre al menjador, com cada any. De fet tinc dos pessebres, un és el meu i l’altre de la mare. Vaig canviant, i enguany és el de la meva mare que és al menjador. S’hi estarà fins a La Candelera. També vaig obrint les finestretes del calendari d’advent que tinc a l’ordinador. Una aplicació bellíssima d’una gent d’Anglaterra i que fa uns anys vaig descobrir. Anar a Gavà, Flors Barceló, a comprar la flor seca i fresca, i el vesc. Cada any ens espera, i el meu germà no fallem. La vam descobrir tot passejant a la mare ara fa uns anys. I aprofito per entrar al forn de la Xurra i comprar les pastes de Nadal que tan i tan bé elaboren i un cafè de El Magnífico que et serveixen al Bar del Far de l’Illa.

En arribar a casa començo a treure les petites coses que tinc per guarnir el menjador i l’entrada de casa. Com heu vist no he anat a la Fira de Santa Llúcia, com és tradició. Sí que hi he passejat, perque han estat anys i anys, molts, que he anat amb els pares, família, espòs, fill, amb amics viatgers que vénen d’altres indrets, però des d’un temps ençà, he canviat d’hàbits, però el fet és el mateix. S’acaba l’any, és Nadal i la nostra cultura ens indica que hem de fer balanç, estar plegats, si pot ser, amb la família, entrar a la cuina i elaborar les menges tradicionals, uns van a la missa del gall, d’altres es queden a casa a fer cagar el tió i l’endemà amunt i avall a casa dels pares, avis, germans, oncles, sogres,  cosins,  escudella, carn d’olla, gall dindi, pollastre, torrons, neules, xampany, dolços, i n’hi han que també han escrit a Santa Claus o Papa Noel i l’endemà, canviem de casa, i mengem, diuen les restes, els canalons i entremesos, i amanida verda, i fruita fresca, i aquells torrons que mai ens els acabem, i sí encara queda xampany.

A molta gent no els agrada Nadal. A mí sí, des de sempre, i aquests díes m’ho passo molt bé, malgrat enyorar tanta gent que ja no hi és, però hi són. No em pregunteu el perquè, però la meva ànima, el meu cos m’ho diu.

I aprofito aquest apuntament per desitjar-vos, a tots els veïns d’aquesta casa de Vila Web un molt BON NADAL, i un ANY NOU profitós, venturós, feliç, plàcid, aventurer, i esperençador, sense oblidar la salut, que no en falti.

Dimecres l’escriptora Maria Folch va presentar la seva primera novel.la a Can Vila Web. Després vénen els anys – Editorial Drassana. Ricard Garcia, blocaire  i poeta, va fer una presentació precisa, sense deixar-se cap detall de la novel.la que ell coneix molt bé i amb la complicitat de l’escriptora, ens va explicar com els protagonistes de la novel.la, Michele Fiorin i Blanca Lleó ens van obrint els seus pensaments, amb converses, cartes, fotografíes, vells articles de diari i confessions de dos fets colpidors, la defensa i caiguda de Castelló en mans dels nacionals l’any 1938 i l’èxode dels italians de Iugoslavia l’any 1947.

Exili, frustracions, tristor, suspens, coratge, patiment, plors, lluita i amor, molt d’amor. Una novel.la que t’enganxa i vas llegint i llegint perque vols saber el final, i mentre vas fent volar el teu pensament apareixen les emocions, el lirisme, els paisatges, la gent, l’enyor, la vida. Sí, és una molt bona novel.la, molt bona.

Marieta ens va dir que sense VilaWeb, els blocs, els blocaires, no hagués escrit mai la novel.la. Pot ser, encara que ella ja era, és i continuarà éssent escriptora. L’empenteta sí que entre tota aquesta comunitat i amics de Castelló li vam donar i ara tenim premi. I naltros estem més que contents, emocionats, de ser testimonis del naixement d’una novel.la escrita per la Marieta de Castelló, de Roma i ara de Ginebra. No paris, descansa ara, gaudeix dels díes i els moments, perque Michele i Blanca ja han començat a fer camí.

Que tu d’on ets, xiqueta ? Pàgina 35 de la novel.la i a partir d’aquesta pregunta que Michele li fa a Blanca comencen les emocions i un llegir que no pots parar fins un final majestuós.

Podria ser un dels llocs a Roma on Marieta va començar a pensar seriosament que sí, que havia d’escriure la novel.la ?

(Nota: En acabar la presentació, entre amics i coneguts, a Can Vila Web, encara vaig tenir temps de veure un gol majestuós d’un jugador del Barça, brasiler, a la barra d’un bar xicotet direcció La Rambla, ple a vessar i tots vam fer el crit corresponent d’alegria i satisfacció. Sí vam guanyar …… )

Curiosity és el nostre agent a Mart. Ja fa 28 mesos que hi viu i va explorant aquest planeta vermell. És fascinant. Al vespre quan miro el cel, m’imagino a Curiosity passejant, investigant, descobrint racons de Mart. És extraordinari. La ciència ficció és real. Jules Verne no anava gens desencaminat.

Avui al The New York Times publiquen una cronica interactiva d’aquests 28 mesos d’aventura i descobriments d’aquest robot anomenat Curiosity i que sense fer soroll va enviant informació, cada vegada més precisa i sorprenent a la Terra.

La fotografia de capçalera és de les primeres que ens va enviar quan va arribar a Mart.

I una selfie de Curiosity …….

Ací el link per coneixer una mica millor a Curiosity i el planeta Mart. No us el perdeu !

He tornat al temps de casa, el meu. Setmanes d’activitat i pot ser ara amb una depressió lleugera post 9N14. En l’entretant he anat deixant notes sobre la taula d’esborranys i apuntaments pendents per publicar i un d’ells és aquest, el que des de fa anys hi estic implicada.

5 de setembre: A Cúllar Baza, poble de la província de Granada. Dona assassinada a trets. Presumpte autor, el seu espòs. Intent de suicidi. Detingut.

3 d’octubre: A L’Hospitalet de LLobregat. Dona de 50 anys. Assassinada a ganivetades presumptament per el seu company. Detingut.

3 de novembre: Dona jove. Assassinada i cremada per amagar el cos. A Montblanc. Finalment el presumpte autor ha estat detingut.

10 de novembre: Dona trobada morta, amb signes de violència, assassinada presumptament per el seu ex-marit. Posteriorment s’ha suicidat. Barcelona, Nou Barris.

El meu sincer condol. La meva ràbia, la meva denúncia. Una violència injusta i difícil d’entendre. He anat recollint les notícies, però també he llegit d’altres de violència de gènere, encara més, però sortosament sense arribar a la mort de la dona.

Víctimes encara desprotegides. Lleis ….. però també calen mesures per acabar amb aquesta violència, i de vegades la justícia permet certes llibertats després de les denúncies presentades per dones. Crec que la justícia també ha d’assumir part de la seva responsabilitat amb sentències que posteriorment provoquen agressions, actes violents i finalment mort.

Fotografia: Narcisos blancs en un prat tranquil i viu del Pirineu. RG.

E L  9N  V O T A R É ,  signat   ROSER GINER

ENS PROHIBEIXEN VOTAR, ENS PROHIBEIXEN EXISTIR.

El món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt bé tots els que que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi les nostres opinions, i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PER SOBRE DE L’IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il.legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest l’ús il.legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.

Podem discrepar de com hem arribat a aquest punt que som avui, de si el 9N havia de ser ”consulta” o ”participació ciutadana”, però ara som on som i, tot la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part d’un govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat i respecte ens comprometem a exercir la democràcia anant a votar el 9N. Farem que ressoni la veu de la gent, aquí i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals que estan al servei de la política en lloc de servir el Dret, ens suposin cap aturador.

Apuntament acordat entre blocaires i que tots esteu convidats a subscriure.

#VotarePerVosaltres

El video que vaig incloure ahir en el meu apuntament d’ahir, ja no es permés de veure’l. Diuen que és ”privado”. Ahir va ser un dia ple de contradiccions. El govern s’ha arronssat, ha afluixat, una mica, però ho ha fet. No posar en problemes als funcionaris. I la resta de la gent, el poble ? No tenim problemes ? Ahir sota una pluja més aviat ‘monsònica’, moltíssima gent vam romandre a la Plaça Sant Jaume i a la majoria de les places davant dels ajuntaments del país, per demostrar que la bombolla, com diuen els escèptics, els unionistes, no s’ha desinflat encara, té un rumb i un final, que és votar i guanyar. I si cal estarem al costat de la gent que pugui ser represaliada. No és hora de fer un pas enrere, no.

Fotografía : Tarragona.

Vull recordar que el dia 15 de setembre es van entregar al Parlament de Catalunya més de 753.000 signatures, un dret de petició, right of petition, en el que es demana als nostres representants electes, diputats, regidors, que volem votar i en el supòsit que l’estat del reino de españa ho impedeixi, que és el cas, els demanem de declarar unilateralment la independència de Catalunya.

Tenen 750.000 noms, cognoms, DNI, passapoert, NIE i una signatura. No és cap ILP, no. Han de respondre. O aquesta petició de milers i milers de ciutadans no és vàlida ? No és només sortir al carrer pacíficament que cal fer, de manera continuada, sense defallir, és defensar els nostres drets amb totes les eines politiques, de dret, jurídiques, amb la raó.

La Campanya ARA ÉS L’HORA ja ha començat. I necessiten molts voluntaris. És una molt bona campanya que no necessita ni tribunals, ni alegacions. És una campanya per lluitar per els nostres drets.

Senyor President, senyors i senyores del govern, diputats i diputades, han escoltat moltes vegades …. no us arronseu …. . Tots sabem que és dificil. El poble, ho sabem molt bé, que ens han de dir ? Volem un nou país amb una millor justícia social, un país lliure. I nosaltres no afluixarem.

Salut i molta brega!  Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur.

El dia 1r d’agost vaig publicar un apuntament amb la meva denúncia de dones assassinades del mes de juliol, i vaig escriure que en època de vacances, més concretament el mes d’agost, les estadístiques ens diuen que és en aquest mes on hi ha l’índex més alt de víctimes. Encara ens queden dos díes, i amb ràbia i tristor, he de denunciar totes aquests crims, molts, moltíssims, una barbaritat, una crueltat sense justificació. I la meva denúncia que contnúa i continuarà.

02.08.14 – Berja (Almeria). Dona de 45 anys assassinada a ganivetades presumptament per el seu company, que tenia ordre d’al.lunyament fins el 30 de juliol. Detingut.

04.08.14 – Oriola (Baix Segura). Dona 29 anys. Assassinada a cops. El presumpte autor ex parella va fugir. Desconec si ha estat detingut.

08.08.14 – Torrox (Málaga). Dona. 37 anys. Llegeixo que era la directorta del Museu de HIstòria de Nerja. Aassassinada a ganivetades presumptament per la seva parella. Detingut.

15.08.14 – Móstoles (Madrid). Dona. 38 anys. Assassinada a ganivetades. El presumpte autor, ex parella, ha estat detingut.

25.08.14 – Pontevedra. Dona 38 anys. Dos fills. Assassinada a trets presumptamednt per la seva parella que va trucar a la policia i seguidament es va suicidar.

26.08.14 – El Campello (l’Alacantí). Dona. 86 anys. Assassinada per la seva parella. Es va suicidar.

27.08.14 – Barcelona (Camp de l’Arpa). Dona, jove. Assassinada a ganivetades. El presumpte autor parella de la dona ha estat detingut.

28.08.14 – L’Hospitalet de Llobregat. Dona. 45 anys. Assassinada a ganivetades per la seva parella que posteriorment es va suicidar.

El meu sincer condol i tristor, moltíssima tristor, d’una violència que no s’atura.

Unes flors d’un país llunyà. Davant la crueltat i la violència, les flors per denunciar una, dues, tres, sempre que llegeixi la notícia als diaris. Fins quan ?

Embolica que fa fort ! Nous blocs. Atabalada amb tanta informació. Poc a poc ho anirem polint i treballant amb aquesta nova eina que sí, és absolutament més capaç de donar-nos alegríes a tots els blocaires d’aquesta casa.  De moment és tot el que sé fer. Continuarem …..

El meu viatge va continuar de Can Tho a Ho Chi Minh City o Sài Gòn. Sortim d’un món rural i entrem a la gran ciutat amb més de sis milions d’habitants, antiga capital de Conxinxina en l’època colonial francesa, coneguda internacionalment arran la guerra amb els americans, cau de la corrupció i prostitució, ciutat del sur del país, alegre, oberta, plena de vida, avui en dia amb hotels de gran luxe just al costat dels mítics Continental o Rex, el record dels tancs entrant a l’Ambaixada dels Estats Units mentres la gent fugia com podia amb helicòpters desde la terrassa …. però també és la ciutat de Marguerite Duras, de Graham Greene, també és una ciutat plena de melangia i racons inèdits, amb molta vida al carrer.
Un dels edificis que em va captivar va ser Correus. Crec que és l’edifici de correus més bonic que he vist mai, exterior i interior. Va ser construït per els francesos entre els anys 1886 i 1891 en el més pur estil colonial. Dins l’edifici s’hi poden veure unes pintures representant el plànol de Sài Gòn i de la Conxinxina francesa, tot presidit per un gran quadre de l’Oncle Ho. Al bell mig de la sala trobem un mostrador on podem comprar tot tipus de segells i meravelloses postals pintades a mà. Us ho recomano a tots, compreu les postals directament a l’oficina de correus, són diferents, boniques, amb unes imatges pintades a mà de Viêt Nam esplèndides.

Al sortir de l’edifici vaig veure un home gran sentat darrera una taula on escrivia. Davant d’ell hi havia una dona. No vaig tenir temps d’anar a veure què hi feia allí aquest home. El cotxe m’esperava i havíem de marxar.
A la mateixa plaça es troba l’esglèsia o catedral catòlica de la Ciutat i davant una escola-institut.

El barri de Cholon i el seu mercat de Binh Tay, les pagodes i temples, una barreja de Xina i Viêt Nam, una agitació bulliciosa i imaginar-te l’amant de Marguerite Duras en algún d’aquells carrers.

Amb un cyclo torno a l’hotel que es troba al costat mateix del riu Sài Gòn. Els transbordadors no paren mai transportant a la gent i els seus scooters d’una banda a l’altra del riu, mentres un vaixell arriba a port.

Hi ha més coses per explicar, però sí haig de reconèixer que no vaig valorar prou l’estada a Ho Chi Minh City. Quan ja he tornat a casa, m’agradaria haver disfrutat més temps de l’atmòsfera de Sài Gòn.