#Bernsteinat100  @LennyBernstein

Hashtags des de fa setmanes. Si sou tuitaires entreu-hi i podreu veure un ventall amplíssim de tuits, videos, fotografíes, homenatges dedicats a aquest geni de la música. La vida de Leonard Bernstein va ser tota ella un cant de joia. La seva passió encomanadissa per la música em va enlluernar des del primer moment. Tota la música, des de la clàssica, passant per el jazz i els musicals, i fins i tot va defensar la música dels Beatles quan tothom hi renegava.

Va néixer un 25 d’agost de 1918 a Lawrence, Mass. Va morir el 14 d’octubre de 1990 a New York. Bernstein va ser un geni i va expressar-ho molt bé i en diferents facetes. Música per a musicals de Broadway i pel cinema. Simfoníes, música religiosa, psalms i missa. Va ser un excel·lent pianista i un grandíssim director d’orquestra. També un meravellós i valuós pedagog impartint classes musicals en el seu programa de televisió ‘Young People Concerts’. Es pot trobar un video on presenta un nou talent jove, Yo Yo Ma, de només 7 anys ….  avui un dels millors cellistes del món.

Tot ell era emoció. La seva òpera ? o musical ? WEST SIDE STORY  va significar un abans i un després a Broadway. Jo la vaig veure set vegades quan la van estrenar al Cinema Aribau. I no fa pas gaire vaig veure-la novament, a l’Auditori amb música en directe interpretada per la nostra Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Musicals, òperes, simfoníes, serenates, música religiosa, jazz …. podeu remenar i escollir.

I per cert  …….  No us perdeu el concert a l’Auditori de Barcelona amb l’OBC els díes 26, 27 i 28 d’octubre.  LA MISSA DE BERNSTEIN. 

Fa dos anys, l’OBC va interpretar per primer cop aquesta monumental obra de. Jo hi era. I vaig quedar clavada a la butaca. L’èxit va ser indiscutible. Amb una orquestra amb més de 100 músics, inclosos instruments de rock, teclats, percussió, quatre cors i un solista.

I gràcies aquest Centenari he pogut descobrir una de les seves obres més emblemàtiques, els Chichester Psalms ……  i aquí en aquest bloc, m’omple d’orgull deixar-vos un video enregistrat a casa nostra. Mes de juny 2013. Cervera. Festival Sota l’Autovia A-2 ( sí sota l’autovia  … ). Coral Ginesta. Solista Lluis Travesset, aleshores encara escolanet de Montserrat. El millor solista que mai ha tingut l’Escolania.

I també us deixo aquest video de l’enregistrament de West Side Story, orquestra New York Philarmonic, dirigida per el mateix Bernstein, i els dos intèrprets principals, Josep Carreras, en el paper de Tony i Kiri Te Kanawa en el paper de Maria. És un disc que t’emociona molt. Especialment aquesta cançó. Un disc de culte.

I finalment un altre video irrepetible i incomparable. Bernstein dirigint la New York Philarmonic, pianista el jove canadenc Glenn Gould i la música de Bach, Concert no. 1 en D Minor. Una petita, gran diria jo, joia, i en Bernstein sempre de protagonista. L’actuació de Glenn Gould comença al minut 18:03.

En aquest programa de televisió podem veure el mestre Bernstein pedagog, donant oportunitats als joves talents i dirigint l’orquestra. Si us agrada Bach, aquest enregistrament és un gaudi.

Esperem que la nostra televisió pública ens honori amb el passi de documentals, concerts, per commemorar aquest #Bernsteinat100 . Si no és molt demanar ……

Encara som a l’estiu. I veritablemen està essent un estiu recargolat, un xic difícil, emboirat, tempestuós i amb pluja, onada de calor, no gaire plàcid. També estic experimentant dies feliços, intensos, de pau, de silenci. Lluny d’aquells estius amb la família per passar tot el mes d’agost a la platja amb el cotxe carregat fins dalt de tot. Si mirem cap enrere no hi ha cap estiu igual, però sí tots amb un fet en comú, deixar-se anar, no tenir horaris, viure, canviar d’hàbits, gaudir, no fer res. A l’estiu tota cuca viu.

La situació política que vivim al nostre país influeix i molt. Des del primer d’octubre de l’any passat vivim fent equilibris, amb neguit. Ens manifestem un dia sí i un altre també, al carrer, a les places, davant de les presons, als ponts, a les carreteres, a les platges, a les xarxes. És un no parar. I és de justícia fer-ho. Sempre dempeus, sí, ni un pas enrere, volem la República ara. Vam guanyar, una, dues, tres vegades, en eleccions absolutament democràtiques. Resistir. Aguantar. Paciència. Fins quan ? Preses polítiques que no han fet res. Exiliats que no poden tornar. Encausats esperant judicis.

Només vull dir una cosa: Que hagués passat si el 30 de gener 2018 el President del Parlament hagués investit al MHP Carles Puigdemont com a President legítim de la Generalitat ? Sí, era el que havia de fer seguint el mandat del poble i no ho va fer. No va desobeïr. Doncs, estem esperant que el Parlament, la casa del poble, desobeeixi per començar a encetar el camí de la llibertat i fer realitat la República, proclamada el 27 d’octubre 2017. La majoria, sí la majoria, del poble no vol continuar vivint dins el reino de espaÑa. El Parlament, la casa del poble, ha d’obeïr el mandat del poble, el resultat de les eleccions. Els vots són sagrats. Vam decidir.

Estem de vacances, diferents, sí, no tothom cert, però sí. Una revolució pacífica, la dels somriures. I entre mig, sopars grocs, manifestacions davant les presons, els ajuntaments, places, carrers, el 17A, és un no parar. Oi que estem passant un estiu molt peculiar, gens normal ? I tenim per endavant l’11 de setembre i en començar la tardor el primer any del primer d’octubre.

He començat l’estiu de vacances a Cadaqués, participant en uns camins de l’exili a Argelers de la Marenda, Montseny, Festa Major de Sant Esteve de Palautordera, Gràcia, Torredembarra, Barcelona  ……….. i seguim esperant. El temps s’esgota.

Un altre any, un més, i avui milers de lectors de la novel·la Ulysses de James Joyce, celebren, de diferent maneres arreu del món, el dia de la passerjada de Leopold Bloom per Dublin on va conèixer la seva dona.

Cada any dic el mateix, m’agrada que es celebri aquest dia dedicat a una novel·la, a un escriptor, a un capítol en particular del llibre. S’organitzen passejades, lectures, tertúlies.

I cada any sempre penso el mateix, llegir el nom de la meva Ciutat o d’alguna altra del meu país, per compartir la passejada, les lectures, el capítol de la novel·la més significativa d’una autora catalana  …….. en un dia qualsevol del’any.

Però avui m’agradaria ser a Dublin i fer aquest itinerari i compaertir activitats:

Visita guiada per els llocs on va ser en Leopold Bloom.

Esmorzar.

El te de la tarda.

Tornar amb el Bloomsday Bus.

FInalment el whiskey de luxe de James Joyce.

I per acabar-ho de rematar us recomano de veure aquest video. No he trobat el video amb subtítols  ….. però està molt bé per practicar la llengua anglosaxon, a més, és molt didàctic.

Per què hem de llegir l’Ulysses de James Joyce ?

Sí, estimada Xesca, ja han passat nou anys. I ara fa tot just un minut he aixecat la meva copa de cava, hora de l’Angelus, he fet el brindis i he pensat amb tú. He apagat el sò de la ràdio perque un discurs abominable i indecent d’una noia que diuen és política, m’estroncaria aquest moment. I penso  …….  que en diria na Xesca de tot el que està passant ? I que escriuria d’aquest discurs indecent ja generalitzat de moltíssimes persones que no ténen la decència de respectar els drets dels catalans ? Moltes coses, i de ben segur, els teus posts ja estarien prohibits, la guàrdia civil hagués trucat a la porta de casa teva a Can Pica, i fins i tot series a la presó.

Avui fa un dia esplèndid, cel blau, net, però noia, fa molt fred i no s’hi està a gust a la platja. No sé si haguéssis pogut fer una de les teves nedades. Sempre en direcció a l’horitzó, endavant, sense mirar enrere. I és el que estem fent al Principat, nedar endavant amb fermesa, sense mirar enrere, cercant el nou horitzó on es pot llegir República. Allà és on hem d’arribar i hi arribarem. Com diu el nostre amic Blesa, ho aconseguirem, segur.

Pels qui no et coneixen, sapigueu que et vas donar a conèixer l’any 1969 amb la publicació del teu llibre ‘Ciutat de l’horabaixa’, que vas aconseguir el Premi Ciutat de Palma amb la novel.la ”Villa Copola’, i el Premi Ramon Muntaner per ‘Quan venia l’Esquadra’. I vas entrar en aquest món d’internet l’any 2007 i et vas convertir en una blocaire imprescindible d’aquesta casa, Vila Web. El teu bloc, els teus apuntaments, encara els podeu llegir. Cerqueu i remeneu. Segur que trobareu veritables perles. El seu bloc de nom ‘L’Hidroavió Apagafocs’ encara hi és. Us el recomano. Un tastet del tercer apuntament que va escriure el 15 de setembre de 2007.

****************************

15 de setembre de 2007    General

I si aquest és el tercer dels seus apuntaments, en aquest enllaç trobareu l’últim. La riquesa de la seva literatura és infinita. I no us perdeu els comentaris dels lectors.

Xesca, mentre bevia la copa de cava mirava al cel blau i no he vist l’hidroavió. Però, mentre siguis present en la meva memòria, tú sempre hi ets. No has marxat. Ara sí, allà en la llunyania veig un petit punt de color groc, el teu hidroavió.

Un dilluns, 23 d’abril 2018, esplendid. I segueixo en Jordi Badia per reinvindicar el per molts anys i deixar de banda felicitats  ……..

El dia va començar ben d’hora. A 2/4 de 9 ja era al carrer. I com sempre, anar a la Plaça Sant Joaquim del meu barri, Flor de Vent. Fa goig. I compro unes roses grogues petites per plantar a casa. M’agrada passejar aviat pel matí per Sant Jordi i veure com es preparen les parades. Algunes molt més matineres ja quasi són a punt, d’altres encara no han arribat, i la majoria treballant freneticament per deixar-ho tot enllestit. Aprofito per demanar el llibre que tenia previst comprar i m’informen que només en ténen un a la llibreria, a Laie, del carrer Pau Claris. Com estic quasi segura que ningú el demanarà, hi aniré més tard. Em trobo a l’àvia Remei i parlem una estona. El seu llibre de receptes de postres el venen a un preu rebaixat. M’erxplica que els han fotut fora de TV3 per culpa de les retallades i que no hi ha diners.  Dins el Palau Robert, els de RAC1 tenen un  munt de gent escoltant el programa. Baixo a la Rambla. Metro fins a Liceu. Quina bellesa ! Els plataners estan preciosos i ja hi ha un munt de gent, molta. Comprant roses. Avui és la Rambla de les Flors. Coincideix amb la sortida dels escriptors de l’esmorzar al Palau de la Virreina. Molt d’ambient. Et sents envoltada de lletres, poemes, novel.les, dibuixos, somriures, roses.

A Plaça Catalunya Òmnium ha instal.lat uns murs que s’omplen de roses grogues i ajudes a la caixa solidària perque els nostres presos polìtics tornin a casa i els exiliats puguin tenir ben coberta la seva defensa. Per Passeig de Gràcia em trobo amb un grupet de noiets amb una estelada. En diríen infants abduïts per els adults ? Entro a Laie i sí el meu llibre encara hi és i el compro:  TRES VEUS LLIGADES A MINASE Sôgi, Shôhaku, Sôchô, Traducció JORDI MAS LOPEZ, XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia. Editorial Jardins de Samarcanda #86, Eumo.

Rambla de Catalunya està a vessar. Plena com un ou. Les parades de llibres amb molta gent i comprant. M’aturo a la parada de El Temps. Compro l’últim volum de l’Obra Completa de’n Vicent Andrés Estellés.

A dalt de tot sempre em quedo embadalida de la parada de flors, de les roses d’una botiga amb un nom que mai recordo, però sé on és, al costat mateix de l’edifici de la Diputació.

Giro a l’esquerra i pel carrer del Rosselló vaig al restaurant a dinar. HI ha cua per entrar. Encara no han obert. Sí, que millor que dinar al Semproniana un dia com avui. L’Ada Parellada ens obre les portes d’aquest racó gastronòmic ple de llibertat, de cultura, de bon menjar.

I torno a Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia i sí, em retrobo amb l’àvia Remei i compro el seu llibre de receptes de postres i una mica més avall aquesta gent de tabàrnia, i m’agafa vomitera i penso amb la gent que ha deixat les roses grogues al Pati dels Tarongers i com tots ens conjurem per ajudar, per resistir, per lluitar, per finalment guanyar.

Torno a casa i en arribar el meu fill em porta la rosa que ha comprat a Girona amb un llaç groc i jo li regalo al meu nét en Valentí, el llibre del Paf, el Drac Màgic i a l’Alba el llibre de l’àvia Remei, que ella sí que en sap molt de cuinar postres. Veig amb alegria com en Valentí que només té  11mesos es mira el llibre molt, però molt, interessat, encuriosit i vol obrir-lo i fer una ullada a les pàgines. Serà un bon lector de llibres ?

Imatge destacada : Amb el permís de’n Jordi Calvís.

La meva entrada diu moltes coses. Actualment i donada la circumstància de com estem després de l’1 d’octubre 2017, no hi ha dia que no tinguem el neguit i la convicció d’actuar per defensar la República proclamada el dia 27 d’octubre 2017 per el Parlament de Catalunya. La gent, el poble, va votar l’1 d’octubre i novament el 21 de desembre 2017. I vam guanyar. No vulguin canviar el resultat amb mentides i falsejant la realitat.

Sóc partidària de l’acció directa, ara. No hi ha volta de full, 155 o independència/República. Que és millor la negociació, el diàleg ? Evidentment que sí. Però jo crec que és això el que demana l’acció directa no-violenta, pacífica, per crear una crisi i forçar a l’altra part a seure, a posar solucions damunt la taula. No ho han fet mai, mai. En aquesta reflexió segueixo fil parranda la carta que va escriure Martin Luther King des de la presó de Birmingham.

Aquest últim cap de setmana va ser intens, de viure i respirar República. De fet tota la setmana passada. A nivell personal, recordar a Guillem Agulló, manifestar-me al carrer davant l’Auditori i Plaça Sant Jaume per la Tamara Carrasco de Viladecans i protestar per la presència del rei de espaÑa i els jutges, conferència a la Sala Cotxera del Palau Robert, conflictes de països i pobles oblidats, els Rohingya a Myanmar/Birmània i Bangla Desh, feines domèstiques, el Barça, escriure apuntaments, escriure cartes a Carme Forcadell i Raül Romeva, i preparar la Taula de Lletres del CDR Farró, en la que jo vaig ser moderadora. Finalment tornar al carrer diumenge en una gran manifestació al Paral.lel.

Dissabte 14 d’abril, dia de la República de’n Macià, vam organitzar al Teatre La Gleva del meu barri una Taula de Lletres amb la presència de’n Jordi Borràs i el boss de Vila Web, Vicent Partal. L’aforament de 90 persones es va omplir. I va ser un èxit. Els assistents en van gaudir, i molt. Van conèixer de primera mà les reflexions, els criteris, les seves experiències, el seu olfacte, dels dos conferenciants, que en saben molt. Es va parlar de tot una mica amb molts d’aclariments i informacions. Van signar llibres i vam prendre un vermut plegats. Gràcies Jordi Borràs. Gràcies Vicent Partal.

Un grupet del CDR vam anar a dinar a un restaurant del barri, Bodega Pàdua, i ens hi vam estar fins després de les 7 de la tarda. M’agraden aquestes sobretaules llargues on no es para de conversar. El tema principal, la República, la situació actual, diferents opinions, però unitat d’acció.

Diumenge dia 15 d’abril el lloc de trobada era Plaça Molina. Ens vam aplegar quasi 70 persones. I vam enfilar Via Augusta, carrer Calvet fins Plaça Francesc Macià. Avgda. Josep Tarradellas. Plaça de Sants. Moltíssima gent fins el 2n lloc de trobada, Llançà / Diputació. I vinga, novament al carrer. Tot el grup, molt ‘violent’, amb ganes de gresca. Activisme ressolutiu. Fins a les 2 del migdia no vam entrar al Paral.lel i després de les 3 de la tarda agafem el metro Línea 3 de tornada a casa. Des del Poble Sec fins a Lesseps, dins el metro tot van ser càntics i proclames, sense parar. Llibertat presos polítics. Volem la independència, volem Països Catalans. Fora les forces d’ocupació.

Llegeixo que erem 350.000 persones. Les mateixes de quan el Piromusical de la Mercè …..  Després de participar en tantes manifestacions arribes a tenir ja una idea de la gent que hi ha, i crec que erem unes 500.000 persones. Dona igual. Erem molta gent ‘normal’, idees diferents, que volen la independència, i d’altres no, però sí que units per denunciar la situació dels presos i els exiliats, per defensar l’escola catalana, llibertat d’expressió, els nostres drets, la democràcia, per defensar el nostre país, però, hem de ser sincers, la gran majoria, reclamava la independència, la República, la tornada i la investidura del President Puigdemont, marxar del reino de espaÑa. No vaig escoltar cap proclama per tornar a un govern autonòmic, continuar dins el reino de espaÑa. Reclamar diàleg, sí, però si una de les parts no s’hi vol seure a la taula de negociacions, alguna cosa hem de fer. Suposo que al ser a la cua de la manifestació i no davant, rera els politics i els sindicats, etc. no vaig escoltar ni cançons ni proclames en aquest sentit.

Nosaltres, la gent del carrer, més de dos milions, ho tenim clar. Vam votar, vam guanyar i volem la implementació de la República proclamada el 27 d’octubre 2017. Govern ara, no pas autonomista, republicà. Per això insistim en l’acció directa no-violenta, ocupant espais públics, per denunciar un fet i pressionar i donar suport cap a persones represaliades quan el poder públic es fa el sord, més ben dit, el jutge Llarena el gran prevaricador, es fa el sord. No ens equivoquem, desobeïr es dur un acte públic, sí il.legal, noviolent, molt conscient, amb el propòsit de canviar una llei o defensar la democràcia i el resultat de les eleccions i les lleis aprovades en el nostre Parlament. Torno a llegir la carta de Martin Luther King des de la presó de BIrmingham. —–  Perquè acció directa ? Perquè sentades, concentracions i d’altres ? No és millor negociar, dialogar ? Sí, teniu raó. De fet, aquest és l’objectiu de les accions directes. L’acció directa no violenta intenta, i es proposa, crear una crisi, i originar una tensió davant una comunitat que s’ha negat sistemàticament a seure a la taula a dialogar, es vegi obligada a fer-ho davant el problema real que té una comunitat molt nombrosa  a qui no s’escolta   ———–

 ———–      Gràcies Jordi Calvís. Amb el teu permís. ————– Aquesta vinyeta és preciosa. 

I torno a insistir, no hi ha cap altra opció:

155 o República.  Llum als ulls. Força al braç.

No callarem. Persistirem. Resistirem. Guanyarem.

Obrint Pas – No tingues por – Directe

La nit de l’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló es trobava a Montanejos (Alt Millars ) amb una colla d’amics, quan un grup de nazis de València es va dirigir directament contra ell i el van assassinar d’una ganivetada directament al cor. L’assassí confés es diu Pedro Cuevas, àlies ‘el Ventosa’, acompanyat per Gerardo Mora, Juan Manuel Sánchez ‘el Picha’, José Cuñat, ‘el Pollo’, Francisco Garcia ‘el Mody’. Mentre tots aquests individus, feixistes, l’aguantaven i el colpejaven, el Pedro Cuevas el va assassinar. Guillem era militant de l’organització independentista Maulets i del col.lectiu antiracista Sharp. Tenia 18 anys. Sí, va haver-hi judici, i el tal Cuevas, ‘el Ventosa’, va ser condemnat a 14 anys de presó, dels quals només en va complir quatre. Els altres van ser absolts.

La impunitat de l’extrema dreta, dels feixistes, continúa. Guillem Agulló ha esdevingut la prova que demostra la vigència del feixisme més criminal a casa nostra, perque després del seu assassinat aquesta violència cruel ha continuat i continúa. És una impunitat eterna, sobretot al País Valencià que ho han patit molt.

De tot el que he anat llegint aquests díes em quedo amb l’article de la Nüria Cadenas en aquesta la nostra casa. El començament d’aquest article és esfereidor:

Una pistola simulada, una daga-punyal, dues navalles de papallona, una navalla automàtica i una altra que no ho era, un tirador de precisió, un puny americà, un matxet, una maça, una destral grossa de doble full, una bota metàl.lica amb punxes, una altra navalla encara, oscada, que qui sap per què la devia guardar. Aquestes són les armes que van requisar a Pedro Cuevas, àlies ‘el Ventosa’, durant l’operació Panzer, i que aquest individu, assassí confés, va reclamar després que li tornessin.

Un crim polìtic. Fins i tot veiem a l’individu Pedro Cuevas, l’any 2007, presentar-se a les eleccions a les llistes del partit nazi Alianza Nacional al poble de Xiva, Foia de Bunyol.

Guillem Agulló es va convertir en un simbol. L’any 2016, va tindre el reconeixement institucional que li havíen negat des del seu assassinat. A la proposta de la diputada a les Corts Valencianes d’EUPV Marina Albiol, l’any 2013, rebutjada pel PP, van acordar, finalment, l’any 2016 de reconeixer la figura de Guillem Agulló i Salvador i van acordar atorgar un premi a persones destacades en la seva lluita per les víctimes de l’odi i que portaria el nom de’n Guillem.

Al Principat i sobretot al País Valencià, n’hi han molts de carrers de diferents municipis retolats amb el nom de Guillem Agulló. El Passatge de Vic és un dels més bonics.

Ni oblit ni perdó. Aquestes paraules s’han convertit en eternes. Les recordem una i una altra vegada. Ha estat el poble que ha mantingut i manté el seu record viu a  Burjassot i arreu dels Països Catalans. Les noves generacions de joves que ni tan sols havien nascut quan fou assassinat saben perfectament qui fou i com va succeïr tot plegat. I que l’extrema dreta existeix, continúa amb absoluta impunitat en aquest país del qual volem marxar.

Finalment, torno a llegir la carta que el seu pare, Guillem Agulló i Lázaro, militant comunista,i que va escriure al diputat Coscubiela de CSQP, arran el seu discurs al Parlament de Catalunya i que va ser tant aplaudit per tots, tots, els diputats de C’s, PP, PSC i algú de la bancada del seu partit.

————-   El dia 7 de setembre, vaig veure amb molta atenció el teu parlament a les Corts Catalanes, escoltant amb perplexitat alguna de les coses que te vaig a referir a continuació. Primer vullguera que sapigueres que jo em sento un comunista convençut i que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret fonamental que el comunisme sempre ha defensat.

Em vaig sorprendre i colpir tant amb les teues paraules com en veure com t’aplaudia la dreta i certa esquerra espanyolista representada en el Parlament Català, que no puc deixar d’escriure estes notes per recordar-te el que representa eixa esquerra i dreta espanyolista i com ens negaven les llibertats per les que lluitàvem nosaltres, els comunistes, moviment del que tu també vens. Com també saps, l’eurocomunisme parlava d’una Europa dels pobles que era la part més dinàmica de la democràcia, cosa que tu negues en el teu discurs. També que la lluita popular dels pobles sempre ha anat per davant de les lleis que han volgut fer claudicar als ciutadans. Per tant, no hi ha cap discussió que, en la pràctica diària de la lluita, està la solució.

Però si realment me va escandalitzar el teu discurs va ser quan digueres que no estaves disposat a què el teu fill Daniel visqui en un país en el que la majoria pugui tapar els drets dels qui no pensen com ella. Potser no te n’adones que quan dius açò, malgrat les citares, t’has oblidat de les víctimes de l’estat que ara defenses. Estat hereu dels que afusellaren els compatriotes republicans. De la vella impunitat, vigent encara.

I ací entre jo, quan me pregunte si el meu fill no tenia el mateix dret que el teu a defensar les seues idees. Dret que li varen negar segant-li la vida per ser independentista, antiracista i antifeixista. I són eixes majories les que ens han negat amb la mort, que pensarem lliurement, i eixa majoria independentista a la que tu te referixes serà la garantia i la primera defensora de què les minories puguen viure respectades democràticament. Mai voldrem per als altres el que nosaltres hem patit. Mai. Enlloc. Contra ningú.

I jo, personalment, eixiré en defensa de les minories sempre que hi haja una injustícia. T’ho ben prometo. ———————

Res més a dir, per part meva.

Sí, les paraules que mai hem deixat d’escriure i de cridar.

NI OBLIT NI PERDÓ.

I avui han anat més enllà en la seva bogeria ! Imputats per terrorisme, dos persones, de moment. D’altres imputats, quatre,  per desordre públic i no sé quines més bestieses. Milers i milers, centenars de milers, més de dos milions, de dones i homes que van votar, i tots som CDR. Ens imputaran ? Ens denunciaran per terrorisme ?

Deixo fotografíes i una crida a combatre aquesta agressió, pacíficament, com sempre. Sense violència, com sempre. Sense fer mal a ningú, com sempre.

Continúa la lluita i la resistència. I sempre, sempre, sempre al carrer o escrivint cartes o davant de les institucions, sense defallir :

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS I RETORN DELS EXILIATS A CASA:

Carme Forcadell, Dolors Bassa, Marta Rovira, Anna Gabriel, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Toni Comín, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Josep Rull, Jordi Turull.

Sis mesos. Sí. Ens ha canviat les vides aquell 1 OCT’17. Tot ho ha canviat. El començament del nostre futur, ara sí, ens lliga a una responsabilitat de país, de dignitat, de llibertat, que no podem foragitar. L’1 OCT’17 vam defensar les escoles, les urnes, la democràcia, la llibertat, la nostra dignitat com a poble. Ens volen trinxar i no saben que som llavors. Ni oblit ni perdó.

Retorn del 130è President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont i el seu Govern. Els volem novament al Parlament. Els volem a casa per fer el que els vam dir de fer, governar.

Fer fora el 155. Viure a la República de Catalunya. I com diu en David Fernández:

—- Resistir l’excepció i desobeir la violència requereix estar sempre dempeus. I sempre, sempre, en peu de pau.—-

S’ha desfermat una arbitrarietat judicial en forma de venjança, violència policial contra la ciutadania pacífica i repressió i empresonament dels nostres polítics i de la societat civil. Davant tot això, no és possible mirar a un altre costat i va per a tots aquells que es diuen equidistants. Qui no es posa en contra de la injusta i mala justícia, es posa al costat de qui la comet. Així de clar.

I llegint en Xavier Antich, ens recorda que Hannah Arendt, la pensadora política més important de la segona meitat del segle XX, ja va mostrar que el ” poder i la violència són oposats; on impera l’un, l’altre hi és absent”. L’exercici de la violència, segons això, no mostra la força del poder, sinó justament, ben al contrari, la seva impotència.

I no ens equivoquem, on hi ha exercici de la violència, per ‘mitigada’ o ‘proporcional’ que sigui, el poder ja ha desaparegut, quedant-se només amb la força.

I continuem, seguim dempeus, sense defallir. Al llarg dels meus més de 70 anys, els he vist de molts colors, però mai m’hagués imaginat tornar a les dècades de lluita per viure en llibertat i democràcia. No han passat els anys. El reino de espaÑa no ha evolucionat gens ni mica. Els franquisme és viu. Controla. No vol deixar el poder. Són mala gent.

El nostre somni, el nostre desig, és marxar. Ni un pas enrere.

Endavant les atxes !

Aquests díes mundials no m’agraden gaire, però el d’avui m’agrada molt, el que més. Viure la poesia tots els díes de l’any t’ajuda molt a veure la vida diferent, oberta, plena d’emocions. I encara que no hem tingut lluna plena, sí que avui comença la primavera i els colors brollen arreu. Tot torna a renéixer.

I enguany pense amb el País Valencià i el poeta Marc Granell ( València 1953 ) ha estat escollit per difondre el poema d’enguany, d’avui.

I m’agrada: Funda uns altres mons que es fan possibles si el cant esquinça vels i fon les ombres. Les ombres foses …

La poesia
Marc Granell (València, 1953)
És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.
És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.
És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres

I una poeta també del País Valencià que vaig descobrir no fa gaire temps a Tavernes de la Valldigna:

Camins a punta de dia

Ben protegits encara per la son,
covats entre silencis d’hivernacle,
plançons, neguits, anhels i tant demà
a punt d’obrir els ulls.

I veure el cel
i beure llum
i engolir aire

I dia a dia recompondre els solcs
una mar onejant de vida nova.

Maria Josep Escribà – Serena barca. Ed. del Buc – febrer 2016.

I avui em vé de gust afegir en Vicent Andrés Estellés, el dia 27 de març,  25 anys ja de la seva mort, i l’Ovidi, el dia 10 de març 23 anys de la seva mort ……..  M’aclame a tu.

I així tanco aquest apuntament del meu Dia Mundial de la Poesia.

Fotografíes: Badia de Halong. Cadaqués. RG.

Un apuntament escrit amb presses.  Un apuntament d’homenatge a totes les dones del món. Un apuntament també de denúncia. Fotografíes meves, fetes durant els meus viatges. D’altres robades de les xarxes. Pero en portada he volgut  posar a Billie Holiday. Té molta força. És un crit valent sense por. És la meva cantant preferida de blues. La seva veu m’emociona, les lletres de les seves cançons m’entusiasmen.

I aquesta ”Strange Fruits” : Una lletra esgarrifosa. Escrita per Abel Meeropol i que també va musicar. Era un cant de protesta per totes les morts sense sentit i el racisme en una nació on la gent cercava la llibertat i la felicitat, i on en la seva constitució ho diu ben clar: ‘La gent té dret a ser feliç’.

Southern trees bear strange fruit.
Blood on the leaves and blood at the root.
Black bodies swinging in the southern breeze.
Strange fruit hanging from the poplar trees
Pastoral scene of the gallant south
The bulging eyes and the twisted mouth
Scent of magnolias, sweet and fresh
Then the sudden smell of burning flesh
Here is fruit for the crows to pluck
For the rain to gather, for the wind to suck
For the sun to rot, for the trees to drop
Here is a strange and bitter crop

+++++++++++++++++++++++++++++++++

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula dona.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

— Maria Mercè Marçal – Bruixa de dol –

I enguany fem vaga, perque ni la revolució ni la lluita s’han acabat. Perque en aquest món la situació de la dona continúa estant molt i molt lluny de la igualtat i dels drets socials. I són aquests drets que les dones han guanyat al llarg de les seves diferents revolucions i revoltes que tornen a estar en perill.

I torno a la poesia, i a na Montserrat Abelló: Totes aprenen a dir que NO, perque ja no és temps de plorar ni de lamentar-se, ni tampoc el de cercar excuses fàcils. Hem après a dir que NO.

I cerco cites i llegeixo:

Home, ets capaç de ser just ? T’ho pregunta una dona.  Olympe de Gouges, 1748 – 1793

Sempre he considerat la independència com la gran benedicció de la vida, la base de la virtut.  Mary Wollstonecraft, 1759 – 1797

La millor protecció que qualsevol dona pot tenir és  …. valentía.   Elizabeth Cady Stanton, 1815 – 1902

L’autèntica república: homes, els seus drets i res més; dones, els seus drets i res menys. Susan B. Anthony, 1820 – 1906

Justícia i judicis són sovint mons a part.   Emmeline Pankhurst, 1858 – 1928

Tanca les teves llibreries si vols; però no hi ha porta, cadenat o forrellat que puguis posar a la llibertat de la meva ment.   Virginia Woolf, 1882 – 1941

Culturalment i socialment, a la dona se li nega la subjectivitat, autonomia i creativitat que defineixen l’ésser humà.   Iris Marion Young, 1949 – 2006

La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat.  Emma Goldman, 1869 – 1940.

Viatges pel món i coneixes altres cultures, i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona,però el poder és dels homes. S’ha de dir, però, que hi ha un munt de països, que celebren com a festa oficial el Dia de les Dones i no coincideix amb el dia 8, encara que en molts d’aquests països ho celebren dues vegades:

Angola, Armenia, Cambodja, Burkina Faso, Georgia, Guinea Bissau, Australia, Canada, Kazakhstan, Laos, Mongolia, Madagascar, Nepal, India, Regne Unit, Uganda, Ucraïna, Vietnam, Zambia, Nova Zelanda, Estat Units, entren d’altres. Cap de l’Amèrica Central i del Sud. No gaires més d’Europa.

Tots els díes de l’any hem de lluitar i fer de les nostres petites revolucions una de més gran. Perque la nostra és la més gran i important de la història de la humanitat. I gràcies a la lluita de moltes dones s’ha aconseguit anar avançant en els nostres drets.

Quan he anat a Viet Nam, sempre visito el Museu de les Dones. Les dones van ser la clau abans, durant i després de la guerra per la independència de Viêt Nam. Són aquestes dones que han fet història, desconegudes i que mai sortiran als diaris, ni a les portades, ni a les tertúlies. Es el seu fer de cada dia, en silenci, amb molt d’amor, coratge, tenacitat, sense por, que ens han portat on som i ens han donat forces per continuar.

A casa les dones sempre han treballat. Ha estat un fet normal. Feiem pinya. Treballar més per guanyar més, sempre per sota dels salaris dels homes. Totes tenim anècdotes, històries cruels, injustes. Sí vull tornar a recordar la meva primera feina quan tenia 16 anys …… Una empresa tèxtil, important, del carrer de Trafalgar. Lloc de feina: administrativa. Arribo puntual, una mica abans, a les 08:00 del matí. Em diuen que el meu cap encara no ha arribat i que esperi, però …… mentre podría ”escombrar el despatx i netejar la taula” .. i m’indiquen on era el cubell d’aigua i l’escombra. Vaig córrer, i vaig marxar plorant. A casa es van sorprendre de veure’m. Els vaig explicar. Cap retret. Ho van entendre. No hi vaig tornar.

—–  A l’atzar agreixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el   —–  tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.   Maria Mercè Marçal, 1952 – 1998.

Avui tothom a manifestar-se, dones i també homes, perque  molts dels nostres companys han estat i seran fonamentals per continuar en aquesta lluita. I les dones que puguin, sense por, vaga al llarg del dia. No ens podem quedar a casa.

Vaig publicar un apuntament en aquest bloc el dia 28 de gener de 2009 i un altre el dia 25 de gener de 2012. Ambdós amb la mateixa fotografia, una escultura que reflecteix exactament com continúa aquest el nostre món.

— The survival of the fattest – Escultura de Jens Galshiot, Port de Rinkobing, Jutland. Dinamarca. —

El títol de la conferència d’enguany: ”Davos: Creant un futur compartit en un món fracturat’. Quin futur volen crear ? Tots els anys van guanyant en hipocresia i vergonya.

Any rere any la fractura del món es més gran, els rics són més rics, els pobres més pobres, les injustícies són arreu del món, guerres genocides, les morts al Mediterrani de gent que cerca un món millor (¿?), el menyspreu dels països rics envers els immigrants, els refugiats.

Quan vaig visitar Rinkobing ja fa uns anys, aquesta escultura em va impactar. Jens Galshiot, artista danès treballa en el seu taller que porta el nom d’AIDOH – Art in Defense of Humanism – . Aquesta escultura vol reflectir els dos mons, el ric i el ”fracturat”, i ho aconsegueix.

Va causar un bon rebombori quan es va plantar aquesta escultura al port d’aquest Ciutat costanera l’any 2007, per la seva estètica, el seu realisme, o simplement veure davant teu la realitat ?

Un home prim, molt prim, africà, carregant a la deessa de la Justícia del món dels rics. La Justicia porta la balança dels drets humans, de la justícia, i també una vara recargolada on es pot llegir:

Estic asseguda sobre les espatlles de l’home, i ell sembla enfonsar-se per aquesta càrrega. La Justícia diu, que l’únic que pot fer per ajudar-lo  …… es baixar.

No, no és casualitat que l’atac bàrbar, cruel, hagi estat a la meva Rambla. Per la seva força simbòlica, de postal, un lloc d’encontre de gent, avui de molts turistes, visitants, ha estat sempre un espai estimat i odiat a la vegada per a tots nosaltres. Aquests bàrbars ho saben. Cerquen portades, difusió mundial, fer saber que ells i elles hi són, i els agrada matar, ens avisen. I La Rambla és l’espai de convivència, i també de supervivència, on ens trobem gent d’arreu del món i parlem, i ens mirem, sota les ombres dels plataners o tot mirant el que podem comprar als kiosks, seure al Cafè de l’Òpera, entrar a la Virreina, o vigilar si vénen els de la Urbana per fer foragitar els manters. Aquests bàrbars malnascuts no em feran canviar els meus rituals, i continuaré baixant per La Rambla, que jo estimo, no odío, i m’agrada barrejar-me entre la gent. I tornaré una i una altra vegada.

No, tampoc és casualitat que aquesta barbàrie ens hagi caigut al damunt ara, aquests díes, en que tots nosaltres els barcelonins i els que no ho són estem discutint en debats d’alt voltatge sobre el tema del turisme, perdre els barris, desnonaments, pisos de narcos.

I som una ciutat com les altres del món, una ciutat molt coneguda i visitada, i tots ho sabíem, sí, que un dia o l’altre arribaria aquest atac bàrbar. Hi ha passat. Aquests malnascuts fan mal a gent innocent, no ho oblidem pas. No van directament als respon- sables d’aquesta violència, no, són covards i ataquen a la gent innocent que ahir tarda baixava Rambla avall, feliç, contenta, tranquil.la.

I veurem d’aci a poc, molt aviat, avui mateix, com aquest atac terrorista servirà per enlairar i excitar discursos unionistes, que ens diran la necessitat de continuar com fins ara, sense canvis, sense somnis sobiranistes,i que demonitzaran qualsevol tensió social i el nostre desig de ser poble, nació. És la pau del reialme, la pax romana ………… i no, cal acabar la feina i fer realitat el que vam començar. No hi ha marxa enrere.

Aquest atac no és una excepció. Ha passat i passarà. I voldria dir que els mossos d’esquadra han actuat brillantment, molt. Han fet, i seguiran fent, una molt bona feina per reduïr i fer fora aquests bàrbars que són a Barcelona, Ripoll, Osona, Cambrils, Alcanar i qui sap on més. Fer-los saber que aquí a Catalunya no els volem, que ho ténen difícil. Els mossos investiguen, ho saben i vigilen, encara que atacs com el d’ahir és quasi impossible de preveure.

Alcanar, Barcelona, Cambrils ….  fa fredar. Controls, reforçar l’actuació policial, no deixar que els bàrbars facin més mal. I no demonitzem a la bona gent que viuen amb nosaltres i res tenen a veure amb aquests bàrbars assassins.

Ahir tarda havia d’anar a la Filmoteca per veure Rio Grande de John Ford. Per mandra no hi vaig anar ….. santa mandra beneïda. Ferrocarril, Rambla avall, fins carrer Hospital o Sant Pau, 3/4 de 5 de la tarda. Casualment parlo amb gent, amics que també teníen previst anar-hi, i s’ho van repensar, per feina o senzillament per la calor, per mandra. M’han enviat e-mails, m’han trucat, familiars i amics d’arreu.   Estàs bé ? 

El meu condol per a les famílies que han perdut un ésser estimat. Tretze persones. I els ferits el meu desig d’una ràpida recuperació.

Avui a les 12 del migdia seré a Plaça Catalunya i demà tornaré a baixar per La Rambla, com sempre.

Fotografíes: La meva Rambla. RG.

Aquests disset díes passats a Cadaqués han donat molt de sí en l’aspecte cultural i musical. Crec que a Cadaqués és on es poden trobar més galeries d’art per m2, i paga la pena entrar-hi i veure les exposicions. Sempre trobes sorpreses. Enguany, però, la Societat L’Amistat s’emporta el premi. El galerista Jordi Mayoral ha reunit al Casino de Cadaqués, obres de Dalí, Tàpies, Miró, Magritte, Chagall, Picasso, Duchamp, Calder, Brossa, Joan Ponç, Hamilton, Domínguez i Planells : L’espai dels somnis, és el nom d’aquesta exposició oberta fins el dia 15 d’agost i que es presentarà a Barcelona el mes de setembre. Una exploració de l’inconscient en les arts plàstiques a partir dels anys trenta del segle XX.

Una altra visita interessant va ser el Museu de Cadaqués: Dalí íntim – el treball,les festes i les relacions humanes vist per Joan Vehí. Joan Vehí és fuster i fotògraf aficionat, de fet ha estat sempre el fotògraf ‘oficial’ de Cadaqués. Quina família cadaquesenca no té fotografíes del seu casament, comunió dels fills, festes patronals, fetes per en Joan Vehí ? Ell va ser el fuster que va fer tots els mobles que en Salvador Dalí li va demanar per la seva casa de Port Lligat i la seva relació va ser intensa, i ell va poder fer fotografíes del pintor que ningú més podía fer. L’exposició és molt interessant, molt. Un gran treball.

La Galeria Fort – MIni prints és un altre lloc per anar-hi. Imprescindible i dubto molt que no marxis sense haver comprat algun ‘mini print’ original exposat en la galeria. Des de l’any 1981 Mercè Fort organitza un concurs internacional de gravats. Són molts els artistes que hi han participat i podem veure la seva obra gràfica a la Galeria Fort. I jo tampoc vaig poder resistir de no comprar-ne: les dues obres fotografiades al començament d’aquest apuntament. Un gaudi.

Finalment vaig anar als tres concerts organitzats per Cambraqués, música de cambra. M’agrada molt el nom d’aquest mini festival. Van començar l’any passat i enguany han continuat oferint concerts únics, diferents i en un escenari molt peculiar: la terrassa del Casino. Els espectadors d’esquena al mar, i els músics interpretant el programa tot mirant la Mediterrània i l’horitzó amb es cuccurruc vigilant. L’entorn, l’ambient,  passades les nou del vespre és increïblement bonic. Els músics extraordinaris, sensibles, interpretant amb emoció les obres escollides per el seu concert.

Cosmos Quartet. Quartet de corda. ”Utopíes’. J. Haydn i Xostakóvitx.

Tutlam Duo. Marimba i vibràfon. ”Carrusel”. Koppel, Albèniz, Samuels, Friedman, Piazzola.

Kebyart Ensemble. Quartet de saxos. ”Aires dels temps”. Glazunov, Brotons, Bartók, Granados, Ligeti, Naulais.

I ara a Barcelona toca gaudir de les festes de Gràcia o anar a la Filmoteca on han programat uns cicles dedicats a Robert Mitchum, Howard Hawks i John Ford, francament interessants i que no es pot deixar passar per alt.

Fotografíes: RG, i dels programes publicats a la xarxa.

Vaig pujar a la Sarfa (avui se’n diu Moventis ….) el dia 19 de juliol i he tornat novament amb la Sarfa divendres dia 4 d’agost. El viatge és còmode, potser una mica llarg, amb parades a Empuriabrava, Castelló d’Empúries, Roses i a la tornada Port de la Selva i Llançà. Un bon recorregut per l’Alt Empordà. Penso que el bitllet és car, 24,50€ per trajecte.

He passat molt bons díes a Cadaqués. De primer m’he banyat cada matí, sense excepció, en les aigües fresquetes i de vegades fredes de la Mar Mediterrània. Aigua de mar transparent, sense onades i mentre nedes amb unes vistes precioses de Cadaqués, es Cucurrucuc, Perafita, el Far de Cala Nans, Es Poal, Es Pianc, Port Doguer, el Passeig. És estimulant. M’agraden les pedres de la platja ( aquí se’n en riuen dels barcelonins quan diem platja amb una tj molt sonora, quan ells en diuen plaja, amb una jota suau i agradable ). No m’hi estic molta estona. Màxim una hora i mitja de 10 a 2/4 d’1. Vaig mirant a la gent. Els que vénen per primera vegada planten el parasol i res en minuts, un cop de vent se l’emporta mar endins i tots a córrer. La majoria troben molt freda l’aigua i s’ho repensen més d’una vegada si es banyen o no. Com poden pensar-s’ho amb la calorada que està fent ? El cos et queda fresc, suau i quan comences a notar novament la calor, un altre bany i un altre i cap a casa. Petem molt la xerrada amb coneguts de tots els anys, amb veïnes de Cadaqués que ens expliquen les històries de l’hivern i la primavera, i si ahir va haver-hi escàndols a La Felipa ( nom per el que es coneix el carrer de Miquel Rosset).Últimament hi ha hagut baralles, i sempre sorprèn, perque Cadaqués és un poble tranquil, malgrat els milers de turistes i estiuejants que augmenten el cens de la població  considerablement durant els dos mesos d’estiu.

Una primera setmana de tramuntana, una segona de xafogor, vent de mar i garbí, petites onades sorprenents, mar remoguda i un dia de juliol al capvespre una tempesta amb molta pluja i llampecs i trons que ens veníen des del Pení.

A partir de les 7 de la tarda baixo al poble, un passeig, fer el xafarder i seure per prendre un mojito, o un gin mare, o una aigua, un te, vaja el que em sembli i em vingui de gust. Passar una bona estona de tertúlia i anar mirant com la gent passeja i sincerament veure tipus ben extravagants, o primmirats, o elegants, somrients la majoria, i molta canalla, molta, i molts gossos, molts. Un ambien distès, d’estiueig, de cercar tranquil.litat i passar-s’ho el millor possible.

I aprofitar les activitats culturals que Cadaqués ofereix al visitant. Galeries d’art, el Museu, concerts. D’aquest tema cultural en parlaré en un altre apuntament com també d’una excursió que vaig fer per l’Alt Empordà.

I vaig tornar a casa, a Barcelona. I la calor insuportable em dona la benvinguda. La casa tancada tants díes sembla una veritable sauna. L’endemà a les 10 del matí era ja a punt per baixar a la platja gran ….. ai no, que sóc a Barcelona i per anar a la platja he d’agafar el bus, que ja m’està bé, però amb aquesta calor em fa mandra i em quedo a casa.

…………………  estic ben revoltada amb el tema d’Aena, Eulen, Aeroport de El Prat. Em treu de polleguera i la meva indignació va ‘in crescendo’. De fet tot el que està passant, i el que passarà fins l’1 d’octubre, serà una molt bona prova per mantenir la calma, el cap fred i lluitar amb força, i sobretot no equivocar-se. I ho farem. I votarem. I guanyarem.

Aquests díes a Cadaqués m’han servit per agafar forces i continuar amb la lluita.

Bròquil is OVER. Ho aconseguirem, segur.

Fotografies: RG.