Segon dia de la Trobada de Blocaires a Otos. Crec que s’ha format un grup a twitter o whatsapp. No ho sé, perque jo encara no he entrat ni al whatsapp, ni a twitter ni a facebook. De moment els meus contactes són via e-mail i també via Telegram al meu Mac.

A les 11 del matí ens havíem de trobar a l’Ajuntament d’Otos tots els blocaires amb el boss Vicent Partal i parlar-ne, del que és positiu i del que no ho és tant, i sobretot per coneixer-nos millor, fora del món digital. Jo vaig arribar tard perque era al forn del poble comprant fartons, mostatxons i una fogassa per emportar-me a casa. La olor dels forns em fascina, i encara més quan a l’aparador pots veure els pastissets, els fartons, fogasses, ametlons i la flaire et fa entrar al forn. El meu fill encara somía amb els fartons que li vaig portar. Res a veure amb els que compra a Barcelona a les orxateríes Sirvent.

La trobada de blocaires va estar més que bé, i tots vam dir la nostra, passant, això sí, una mica de fred en una estança preciosa de l’Ajuntament d’Otos que és un palau i rodejats de les obres d’Antoni Miró. Un privilegi.

En acabar vam fer una visita al poble fent un recorregut per veure els rellotges de sol i ací sí que he de fer esment a Joan Olivares, bon coneixedor i especialista en la ciència ”gnòmica”, la que planteja teoríes al voltant de la trajectòria del Sol. Otos està declarat com el conjunt municipal europeu amb més densitat de rellotges de sol. Ell ens ho va ensenyar tot i ens ho va explicar tot, tot.

Otos és un llogaret amb un activisme cultural de nivell, de molt alt nivell. Les otosines i els otosins s’estimen el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, les seves arrels, i volen conservar els seus orígens per damunt de tot. I ho veiem molt clar en ” la pedra de Basset”. El seu orígen ens l’explica molt bé en Joan Olivares. La pedra està darrera de l’Ajuntament en mig d’un jardí preciós amb unes vistes a la Vall bellíssimes.

I cada 25 d’abril, durant tot el dia, només aquest dia, el semicercle metàl-lic de la pedra Basset d’Otos manté en ombra l’escut format per les quatre barres que caracteritza a la gent d’Otos i de tot el país com a poble. El calendari solar conté la llegenda, relativa al tres-cents aniversari de la Batalla d’Almansa, ” 300 anys de renadiu”, en relació a la capacitat del poble valencià de renàixer avui sí i demà també, per si sol, malgrat les adversitats i que són un munt. A la part de darrera, la Pedra de Basset construïda amb acer inoxidable i pedra d’Atzeneta d’Albaida, es pot veure el dibuix d’una maça i un piló de picar espart.

— El dia 25 d’abril, una ombra sinistra cobrirà les quatre barres de la nostra bandera al llarg de tot el dia. Després, a poc a poc, el sol tornarà a il-luminar les quatre barres fins que l’any vinent hi tornaran les ombres.–

No és  extraordinari ????  Ens vam quedar ben bocabadats els que no coneixíem la Pedra de Basset d’Otos.

La pedra, ens explica Joan Olivares, autor de l’escultura, era centre de reunió popular i alhora servia de pìló per a picar espart. I ens recorda la dita: Quan el Benicadell fa capell, pica espart i fes cordell. I per tots los sants ( !!!! ), sí que va fer capell aquests últimes díes com hem vist als espais dedicats a la méteo camps anegats, rius desbordats, moltíssima pluja. Pep Albinyana, Enric Marco, Joan Olivares sé que vareu mirar molt al cel per demanar la treva meteorològica que ens va fer !!

I vam continuar amb la ruta dels rellotges de sol amb en Joan Olivares, l’ànima d’aquest recull de gnòmics posats en uns rellotges de sol inigualables i bonics, amb  l’estimable col.laboració d’artistes de la talla d’Andreu Alfaro, Arcadi Blasco, Antoni Miró, Rafael Armengol o Manuel Boix.

Amb molta gana vam anar a raure a Ca Les Senyoretes, novament, on ens esperava un reconfortant arròs al forn que ens va fer recuperar les forces. Abans, però, en Joan ens va explicar els seus rellotges solars, que sense ser electrònics, ens demostren que es pot donar tal quantitat de dades que pots interpretar, que quasi ho són.

El dinar va tornar a ser una reunió distesa, joiosa, de tots els blocaires. Converses, riure i feliços d’haver-nos trobat.

En acabar molts ja van marxar, però alguns ens vam quedar. I vam seure en un raconet de Ca Les Senyoretes, confortablement i més d’un fent una becaina, i d’altres conversant de tot una mica. Tranquil-lament, plàcidament. Uns moments per recordar. Després vam anar a L’Olleria a participar en la inauguració d’un taller-botiga d’artesania, amics de’n Pep Albinyana, i finalment l’Enric va insistir d’anar a Ontinyent.

Però aquesta serà ja una altra crònica ……..

Fotografíes: Imatge destacada: Rellotge d’Andreu Alfaro i el grup de blocaires. RG.

1) Fogassa a punt per menjar. 2) Sala Ajuntament i blocaires. RG. 3) Antoni Miró i obres seves. 4) Rellotge de sol – Otos. RG. 5) La Pedra de Basset. RG. 6) Vista des de la Pedra de Basset. RG.  7) La Pedra de Basset un 25 d’abril. 8) Joan Olivares davant el rellotge de sol d’Antoni Miró. RG.  9 i 10) Joan Olivares explicant totes les dades dels seus rellotges. RG.

Dia de la Puríssima Concepció de Maria. I els blocaires anaven arribant a Otos. A les 7 del vespre en Vicent Partal ens parlaria de tot una mica, Trump, Brexit, Procés, referèndum .. Sala d’Actes de l’Ajuntament d’Otos. A continuació debat, preguntes, respostes i a continuació a sopar a Ca Les Senyoretes. Una bona colla de blocaires i suscriptors, crec que uns seixanta. Bon sopar i en acabar, la festa amb Miquel Gil i Botifarra. La festa va acabar tard, molt tard. Però no vaig veure a ningú amb cara seriosa ni cansat.

Aquests díes he fet una immersió al País Valencià, completa, intensa. Amb els amics  Enric Marco i Rosa Magraner, veïns de Tavernes de la Valldigna no he tingut temps per avorrir-me. Tot ha estat un seguit de vivències, converses d’alt nivell, del cel, les estrelles i els planetes, de classes de cuina, per exemple com pelar una carxofa, o fer un arrosset amb el que tens a la nevera. El dia de la Puríssima vam anar a Xàtiva a cercar en Francesc Cabiro, arribat des de Badalona i de pet a Otos.

Què puc dir d’Otos ? Un descobriment. Un petit poble de no més de 500 habitants situat a 1.100 m d’altitud. Tranquil, on es pot respirar pau i natura i una, o dos, singularitats excepcionals, els rel.lotges de sol i la colecció permanent de més de 70 obres de l’Antoni Miró. Van arribant els blocaires, en Josep Selva, la Belén de Madrid, Josep-Anton Montfort, en Josep Usó, l’Enric Balaguer, l’Àngel Canet, en Josep Blesa, la Pepa, una gatera excepcional, el Totxanes, J.J. Isern i molts més, sempre al voltant, al costat de’n Pep Albinyana, l’ànima i organitzador d’aquesta trobada i ben a prop en Joan Olivares de Ca Les Senyoretes, la segona ànima d’aquests dos díes curtets i farcits d’aconteixements per als blocaires i suscriptors participants.

Farts de pluja després de quinze sense parar, i la sort que hem tingut de no ser-hi aquest cap de setmana on hem de lamentar la mort de sis persones per culpa dels aiguats. En una de les informacions del temps a TV3 va aparèixer un mapa meteorològic on es podia llegir el nom de Otos amb més de 200 ml de pluja !

Amb aquest mal temps, i en mig d’una treva, vaig poder gaudir de la lluminositat de la Vall d’Albaida, de la Safor. Veure els camps esplèndids de tarongers. Les muntanyes. Les sèquies amb aigua, els rius secs, ara vius. Una imatge de bellesa de la Valldigna pujant amunt fins arribar a la Vall d’Albaida. Visitar el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. L’Ermita de Santa Anna molt a prop de Tavernes, antiga mesquita on s’ha conservat part de la seva arquitectura.

Va ser un dia llarg, intens i vaig acabar a les tres de la matinada a Tavernes amb el meu sac ple de vivències, paisatges, històries que em va explicar l’Enric, aprenentatge de la llengua catalana del sud, cuina de la zona, l’horta i compartir el temps amb els amics i amigues blocaires d’aquesta casa de veïns.

Continuarà …….

Fotografíes:

Imatge destacada: Ca Les Senyoretes -Casa Rural – Otos, Vall d’Albaida

Camp, vinyes, Otos al capvespre.

Tavernes de la Valldigna – Les tres creus cobertes de núvols.

Otos: Arribada blocaires Enric Marco, Francesc Cabiro, Rosa Magraner.

Ajuntament d’Otos: Joan Olivares, Pep Albinyana, Vicent Partal.

Arròs a casa la Rosa i l’Enric …. conill, pollastre, faves, carxofes.

Tarongers Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

Ajuntament d’Otos : Grup de blocaires.

.

Sí, ho reconec, és un fet, m’he embotifarrat. M’ho va dir ahir nit el mateix Botifarra. Ja són tres vegades en un període de temps, curt, tres setmanes que he anat a escoltar les seves cançons i el seu versar indefinible i que mai s’acaba, a Sarrià, Centre Parroquial, a Otos, trobada de blocaires i ahir nit al Tradicionàrius a Gràcia. Aquest darrer més especial que cap d’altre: Botifarra a Banda. Acompanyat de la Banda La Valenciana formada per xics i xiques valencians i que viuen a Barcelona. També el seu grup de músics.

Otos – desembre 2016. Fotografíes RG.

Arran la trobada a Otos, vaig anar a L’Olleria, molt a propet d’Otos i allà en Pep Albinyana em va presentar a Pere Ròdenas, músic del grup de Botifarra i parlant, parlant, li vaig preguntar que podia fer per obtenir una entrada per aquest concert, perque tot estava exhaurit. Em va dir que feria gestions. I Pep Albinyana em cride divendres vespre per dir-me que tinc una entrada al meu nom al Tradicionarius !!! Quin salt que vaig fer !! La trobada de blocaires a Otos va donar els seus fruits. A Otos ens van fer un regal impagable que va ser l’actuació de Pep Botifarra i Miquel Gil. Jo ja havia escoltat les seves cançons, i a més els havia vist a Sarrià, però els altres blocaires vinguts del Principat no el coneixíen, com moltíssima altra gent.

I ahir nit, a primera fila ( sempre incòmode perque has d’aixecar el cap …) però immersa en la música pura, emotiva, bonica, del País Valencià, i que tota la gent del Principat hauria de conèixer millor. Vaig xalar i molt, i més quan al meu costat sentat i més d’una vegada emocionat, el boss, en Partal, aplaudint i rient com mai. Malaguenya de Barxeta, Jota de quintos, Granaïna de Montaverner, Senyera …. Ens miràvem, i sense paraules, afirmavem ….. però que gran és Botifarra, i aquests xics i xiques de la Banda La Valenciana, lo bé que toquen, i els músics acompanyants, i l’Ahmed  Touzani,com interpreta el cant de batre, i posa música amb el seu violí recordant aquells moments de batre al costat de la sènia d’un lloc de la Mediterrània.

Si voleu gaudir de veritat, mireu-vos aquest documental i sabreu perquè el Botifarra és ja un referent del País Valencià, i perque omple totes les sales, carrers, teatres allà on va. Perquè si està bé escoltar-lo en videos, millor és admirar-lo en directe. Rondalles, dites, anècdotes, acudits, sentències, endevinalles i jocs de paraules engrandeixen la seva actuació, per convertir-se en espectacles d’una vitalitat incomparable i també nosaltres, ens hi sentim identificats i lluitem per la llibertat, i arribarà un dia en que els Països Catalans serà una realitat.

Un concert País Valencià, Illes i Principat …. música del poble …. tenim cantants i músics, molts. Ompliríem el Sant Jordi i el Camp Nou.

Mai agrairem al Botifarra el que ha fet i està fent per la seva terra i per la música popular en general. La Nova Cançó tenia prestigi, els grups pop i rock es consideraven moderns …. però, què era allò de cantar encara cançons de batre, romanços, jotes, fandangos, malaguenyes, boleros, seguidiilles ? Està boig aquest Botifarra ? Ha obrat un prodigi, sí, que fa poc semblava impossible. Ha tret la cançó popular de l’armari i amb la seva veu i forma de cantar, elegant, expressivitat vocal, un timbre net, una dicció popular, sona inefablement valencià. I aquí veus la connexió profunda i de vegades visceral entre el seu cant i l’imaginari col-lectiu que fa sentir a la gent irremissiblement identificats. Joves, gent major, de mitjana edat, sense etiquetes de partits polítics, de procedència diversa dins els Països Catalans, tots se senten identificats. Jo també. La llavor perduda fa moltes dècades torna a reviure i amb intensitat.

Sí, m’he embotifarrat i no n’hi ha per menys. Us convido a cercar a les xarxes actuacions del Botifarra, i als vostres pobles i ciutats si apareix en algun programa.

Ací teniu la que ens va dedicar a tots els blocaires de Vila Web el dia 9 de desembre en aquest meravellós poblet d’Otos i en un racó de l’Hostal Ca les Senyoretes, on tots vam riure, aplaudir, picar de mans, cantant les jotes, malaguenyes, fandangos, havaneres, seguirilles que el Botifarra i el gran Miquel Gil ens van regalar.

Gràcies Botifarra, recopilador i divulgador extraordinari de la música popular, que ja mai més estarà ”marxinada” ….

Text que m’ha ajudat a escriure aquest apuntament publicat a La Veu – Diari Digital del País Valencià – Francesc Gibert – 19.11.16.

Tot arriba, i tot passa. Els blocaires i suscriptors de Vila Web ens vam trobar a Otos, Vall d’Albaida, els díes 9 i 10 de desembre. Un grup nombrós, venint del nord i del sud, País Valencià i Principat. Va per endavant que va ser un èxit tant organitzatiu com participatiu, i ens ho vam passar molt i molt bé, i vam apendre moltes coses, i ens vam conèixer i vam debatre amb el ”boss” Partal, vam fer petits i grans descobriments, i intentaré fer uns apuntaments explicant sensacions i impressions d’aquesta trobada.

EL VIATGE

No tinc cotxe, així que vaig baixar amb un tren que se’n diu Euromed. No eixisteix ni AVE ni AVANT per anar a València. Durada del trajecte 3 hores i 9 minuts. Sortida amb 8 minuts de retard de Barcelona, 18:09. Fosc. El meu seient a l’últim vagó. Molt de soroll i batzegades contínues durant el trajecte dins el Principat. No pots veure res de res i quan passes per alguna estació impossible saber on ets. Parades les mínimes, Tarragona, Castelló i València.

Entrem al País Valencià i sembla que les víes estan en millors condicions i el tren agafa més velocitat. Arribem puntuals a l’Estació Joaquín Sorolla de València. Sense cap gràcia, res a veure amb la fantàstica Estació del Nord. Una de tantes, dissenyada i construïda sense solta ni volta, com totes, com en una cadena de muntatge. No entenc perque l’Euromed para en aquesta estació exclusiva per als trens AVE. Deu ser per aparentar que el corredor mediterrani també té bons trens, o això és el que es creuen els de la Renfe, Adif i Ministeri.

A la tornada també vaig viatjar en aquest Euromed, però de dia. Millor. Pots gaudir del paisatge. Trajecte per el País Valencià, una mitjana entre 160 i 199 kms / hora ( perquè no arriba als 200 km /hora ? No ho sé ). Passem per les estacions i no puc llegir on som. Només quan han tingut la brillant idea de conservar l’antiga estació, sí puc saber el nom de la població, lletres grans, Puçol, Borriana, per exemple. Aquestes noves estacions són lletges i no hi han rètols, i si n’hi han són petits i amb lletres que és difícil de llegir-les.

Entrem al Principat i la velocitat ja es comença a reduïr, i el balanceig de tren augmenta i molt. Més soroll. Les víes no són les mateixes. Fins i tot per la finestra, com ja no va tant ràpid, puc veure munts de víes al costat en un tram del recorregut, a punt per a ser canviades per les velles, cobertes, perque no es vegin gaire. Quan de temps deu fer que hi són ? No ho sé. Velocitat entre 130 i 149 kms / hora.  Novament no entenc perque no arriba a 150 kms / hora. Arribem a Vandellós i el tren circula a 30 i 40 kms/hora fins que es para. Et voilà …. la via única. Hem d’esperar que passi el tren de baixada. I continuem, a menys de 100 kms / hora fins passat L’Hospitalet de l’Infant.  Hi ha trams en que el tren pot mantenir la velocitat de 149 kms / hora. No gaires.

Arrtibem a Sants puntuals a les 14:09 hores. Final del viatge. Puntualitat sí, velocitat no. Sembla ser que hem guanyat 13 minuts ( ¡¡¡!!! ). Voleu dir que naltros som d’eixe món ?

Els díes 8 i 9 de desembre els amics blocaires del País Valencià i amb la col.laboració de VIla Web, organitzen una trobada. Al llarg dels anys, des de 2005, s’han fet diferents trobades i penso, crec, és una fita inoblidable i enriquidora. De llegir-nos cada dia, fer comentaris ( ara una mica més difícil que anys enrere ), a trobar-nos personalment sense les muralles de les xarxes, físicament, sentats al voltant d’una taula, o en un raconet d’un jardí, o en una placeta del poble,  una cantonada, i conversar, debatre, riure, apendre …… és tot un gaudi.

Jo m’he apuntat, i és el meu viatge principal d’enguany ….. Vall d’Albaida, Otos. I sobretot poder gaudir de la conversa amb els amics blocaires de la gent del sud dels Països Catalans, i en aquesta trobada amb un gran alicient, penso que fonamental …. gaudir de les cançons, de la cultura, dels mots de la terra valenciana amb les veus de Pep GImeno ”El Botifarra” i Miquel Gil.

Blocaires dels Països Catalans, som-hi ! Us animeu a compartir aquest nacionalsaraufestiudelletresblocaires  (Pep Albinyana dixit)?  Per a més informació, podeu contactar amb VIla Web.

Gàlim – Pep Albinyana, Pols d’estels, Enric  Marco……. gràcies per fer-ho possible.

Fotografíes: Rel-lotges de sol – Otos, Vall d’Albaida. 

Penso que pocs llocs entomen tanta bellesa, art, música, espiritualitat, color, història, país, silenci ….. En el meu apunt Ahir a Montserrat us preguntava …. heu anat a Santa Cecília de Montserrat ? Sabeu de l’Espai d’Art Sean Scully ? Mercè Ibarz, magnifica periodista i escriptora, col.laboradora d’aquesta casa, va escriure un mail obert sobre Sean Scully i Santa Cecília. No us el perdeu per saber-ne molt més i millor d’aquest racó meravellós de Montserrat.

Aquest Espai es va inaugurar el dia 30 de juny de 2015. La trobada entre Sean Scully i el P. Josep de Calasanz Laplana l’any 2005 va ser essencial i ens ha portat avui a una realitat. El P. Laplana volia, desitjava, que el Monestir de Santa Cecília tornés a ser un referent de la muntanya de Montserrat. I ho ha aconseguit. La vella esglèsia romànica de Santa Cecília s’ha convertit en un centre que acull espiritualitat i obres d’art d’avantguarda de primer nivell, i de gran abast internacional. Sean Scully cercava un espai on poder mostrar permanentment una part important de la seva obra, moltes vegades dispersa en els més importants museus del món. I va voler mantenir des del principi un ambient sagrat propici a la contemplació i la meditació. El tema principal de la seva intervenció en aquest Espai d’Art ha estat la sèrie Holly, que el 2004 havia instal.lat a la Kunstverein, a Aichach. És un conjunt on ell interpreta de manera molt personal les catorze estacions del via crucis en memòria de la seva mare, després de la seva mort. La sèrie es va dispersar, però Sean Scully l’ha pogut recrear per aquest Espai. Una meravella.

M’ha sorprès un conjunt d’obres amb una gamma de colors cromàtica molt viva i alegre, austera i de sentit tràgic a la vegada, i amb un encaix perfecte dins aquest preciós tresor que és l’esglèsia de Santa Cecília.

Les vidrieres, humils, simples, de colors, vermell, blau, ocre, reflecteixen la llum natural dins l’Espai i sota em vaig embaladir amb uns petits frescos, que m’han explicat Sean Scully els va pintar seguint fidelíssimament aquesta tècnica mil.lenària i que contrasten amb les peces de grans dimensions que omplen les parets de l’esglèsia.

Un altar amb un reraltar de vidres de colors, les creus de vidre, quatre canalobres. Tot plegat una veritable simfonia artística d’art d’avantguarda dins una esglèsia romànica de l’any 945.

Vaig comprar un CD  de l’Escolania de Montserrat – Música espiritual contemporània. Una altra descoberta, el compositor contemporani actual, Arvo Pärt. Escolteu el Vater Unser o La Tabula Rasa.

Passar un matí sencer a Santa Cecília, i després fer una caminada per Montserrat, més exactament, a Can Maçana, t’omple tots els teus sentits per continuar endavant. Simplement, vaig ser feliç.

Va ser un 7 d’octubre de l’any 2006, que la periodista russa Anna Politkòvskaia va ser assassinada a la porta de l’ascensor de casa seva, per uns pistolers professionals, però tots sabem qui hi havia al darrera d’aquest crim cruel, execrable.

Editora del diari Novaya Gazeta va escriure i denunciar una i una altra vegada, sense por, les atrocitats de la dita guerra de Txexènia, el genocidi encobert. Ella coneixia millor que ningú el que va passar, i encara passa, en aquest país. Deu anys i malgrat es va fer un judici i van ser condemnats dos individus, el veritable assassí encara té el poder a Rússia. Ella no va tenir mai por de parlar per tots els mitjans possibles de la veritat. Era conscient que seria assassinada. Vladimir Putin no perdona maii i precisament, avui,  és el dia del seu aniversari …. quina coincidència ….

Avui vivim en una època on els valor normals estan canviats : les coses bones són dolentes, i les dolentes són bones. I és així. —–  També ho va dir l’Anna Politkòvskaia.

Sí, et recordem, no oblidem.

I recomano de llegir aquest article de’n David FIgueres http://www.vilaweb.cat/noticies/vides-inacabades/ 

publicat en aquesta casa i veurem que no existeix un final, i Txexènia ara és el Daguestan i els assassinats també, les guerres encobertes, invisibles, i Vladimir Putin continúa …..

Vint-i-cinc anys que ens va deixar.  Una dona rebel, impertinent i transgressora. Escriptora, dramaturga, actriu, directora, periodista, polìtica, lluitadora per la seva pròpia llibertat i per les llibertats civils i polítiques. Penso que som molts, molts, els que tenim un record, un bell record, de la Capmany dins nostre.

I aquest és el meu, i que vaig escriure en un apuntament d’aquest bloc el dia 13 d’abril de 2011.

Cançó d’amor i de guerra – Gran Teatre del Liceu – Tardor de 1983

—  Llegeixo que del 16 al 18 d’abril es representarà al Teatre Romea la sarsuela catalana ‘Cançó d’amor i de guerra’. 85 anys després de la seva estrena, un 16 d’abril de 1926, al Teatre Nou de Barcelona. Fou el primer gran èxit del compositor valencià Rafael Martinez i Valls i text de Lluís Capdevila i Víctor Mora.

El seu títol original va ser ‘Els soldats de l’ideal’, però no va agradar a la dictadura.
Després de la guerra civil es va prohibir.

A la mare li agradava molt la sarsuela i sempre cantava. Molts anys després, éssent na Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va fer possible que un 1r d’octubre de 1983 es representés aquesta sarsuela al Gran Teatre del Liceu.
El muntatge va ser de’n Josep Montanyés. Preus populars. Em vaig afanyar a comprar les entrades, en una llotja de platea. Vaig convidar als pares, la tieta Martina, la tieta Consuelo, la tieta Teresa, el tiet Josep, la meva cosina. Ningú abans havia estat al Liceu i vaig tenir el goig de poder ser amb tots ells i pujar per les escales de l’entrada principal fins cercar la llotja on tots vàrem seure contents i feliços.

El Liceu era ple a vessar i la gent contenta, molts somriures, la majoria era el ‘seu’ primer Liceu i a més poder veure la representació de ‘Cançó d’amor i de guerra’ !!
Aquest crec va ser l’objectiu de na Maria Aurèlia Capmany i ho va aconseguir.

Però, ai, si cerqueu a les hemeroteques, va rebre unes crítiques ferotges, molt cruels, perque havíen gastat molts diners del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en representar una ‘sarsuela’, gènere no operístic, i deixar entrar al poble a preus populars. Els crítics van acusar a na Maria Aurèlia Capmany de malversar els diners de Cultura en ‘cultureta ‘.

Són maneres d’entendre la política. Maria Aurèlia Capmany mai se’n va empenedir, i tots els que erem al Liceu mai oblidarem aquell 1r d’octubre de 1983. De tots els que erem a la llotja, només quedem la meva cosina i jo, però recordo tant i tant bé la felicitat del pare, la mare, les tietes ….. i com nosaltres, tots els que van poder gaudir d’aquesta representació.

Ara, el Teatre Romea, torna a representar  la sarsuela més coneguda i emblemàtica del nostre país i ho fa el mateix dia que es va estrenar, un 16 d’abril de 1926.
M’agrada aquesta programació, a més el text d’aquesta sarsuela té un fons republicà innegable.

I res millor que veure aquest video, enregistrat a Pollença, l’any 2009. Pais Valencià, ses Illes, el Principat, la mateixa llengua …. igualtat, fraternitat, llibertat.

Ahir dia de La Mercè vaig anar a Montserrat. Va ser un dia esplèndid, emotiu, ple d’espiritualitat. Erem un grup de dotze persones. Cosins germans, renebots …. família. Teníem previst pujar fins a Sant Joan i caminar, però ens ho va impedir la vaga dels treballadors dels FGC. I va ser un encert, perque ahir mateix vam decidir fer un canvi d’itinerari. I va resultar una magnífica decisió.

Punt de trobada al Cafè Restaurant L’Era a Monistrol. Bon esmorzar i cafetó. Carretera amunt i en arribar a l’encreuament del Monestir, cues de cotxes i autocars. Enfilem la carretera a la dreta, fins a Santa Cecília vorejant la muntanya, el Cavall Bernat i Sant Geroni i les seves pareds. Santa Cecília …..  Visita de l’Espai d’Art Sean Scully. Heu anat ? L’heu visitat ? En sabieu res ? Avui precisament a can VIla Web ens informen d’una exposició interessantíssima de’n Sean Scully i la seva dona Lilian Tomasko a València, i no diuen res de Santa Cecília. Desconeixement ?

Convido tothom de visitar  la web i si un dia voleu entrar en un espai on s’ajunten l’art contemporani, el romànic, la història, la música, els colors, l’espiritualitat, la contemplació serena, heu trobat el lloc, l’espai: Santa Cecília de Montserrat.

Vam continuar el recorregut fins arribar a Can Maçana. Tot molt cuidat, com ha de ser. Un aparcament on has de pagar 4€. Res a dir. En aquest entorn fins i tot hi ha ramats de vaques i cabres per conservar i defensar la muntanya del foc. La vegetació, malgrat la sequera, com sempre, és magnífrica, plena d’olors meditarrànies, alzines, pinasses, corona de la reina, romaní, farigola. Enfilem el camí que va a Sant Pau Vell, passant per un mirador esplèndid del Pla de Bages i amb vistes espectaculars de la regió de les Agulles, la cadireta i la foradada. Arribem fins el Coll de Guirló. Sant Pau Vell és tot just a cinc minuts. Els records ….. quan des de la carretera de Can Maçana arribava de Barcelona i caminant muntanya amunt per dormir sota els arbres i les pareds de Sant Pau Vell i l’endemà anar pels camins de les Agulles i intentar fer escalada, i baixar la muntanya per la banda de Monistrol per pujar al trenet que ens portaria novament a Barcelona.

Comprovo amb satisfacció i molt contenta com les parets verticals i les canals entre les agulles no s’han vist gaire, o gens, alterades per la gent. Continúa éssent d’una accessibilitat difícil que deixa fora de l’abast les activitats humanes i té l’aïllament necessari per als animals i la vegetació.

Vam recordar a la mare, cosina germana, germana, tieta que tant va estimar Montserrat. De fet sempre tornem a Montserrat. Jo vaig anar poques vegades al Monestir, i sí vaig fer moltíssimes excursions descobrint camins, racons, indrets impossibles. Ni tampoc sóc la única que un dia vaig anar-hi a peu des de Passeig de Gràcia/Diagonal, passant per el Baix Llobregat fins arribar a Collbató i pujar la muntanya fins el Monestir. Tota la nit ….

La carretera ens va portar fins El Bruc i cercant indicacions, a peu de la muntanya vam arribar a la Vinya Nova. Restaurant, museu, indret, història, oliveres i gent honesta que ens dona la benvinguda i ens regala  amb unes menges increïblement bones, on gaudeixes del paratges, de l’aire net i que també us recomano de manera molt especial.

Va ser un dinar de tota la colla, entrenyable al voltant d’una taula on no va faltar un bon porró de vi de la casa, patates al caliu, escalivada, esqueixada, embotits, amanida de l’hort, pa acabat de torrar, tomàquets de penjar, all, oli verge de la seva pròpia collita, gerra de cervesa, xai, panotxa de blat de moro, patates fregides, butifarra, panera de fruita del temps, pomes, prunes, préssecs, carquinyolis, panses, porronet de malvasia. I prendre cafe fora a l’aire lliure a peu de muntanya. Fer la sobretaula.

Al capvespre tornem a Barcelona. Algú de la colla enfila carretera direcció Val d’Aran, d’altres han d’agafar el tren per arribar a Pamplona, o el cotxe per anar a Vilanova i la Geltrú, i una altra embarcar amb el vaixell a Ciutadella. I els que ens quedem a la vora, Sant Boi, Sants, Horta-Carmel, Sant Gervasi.

L’any vinent ens tornarem a trobar i l’altre, i l’altre …….

Fotografíes: RG. Tardor 2016.

PsicoApunts …. Reyes …..  L’Hereu Riera ….. Narcís. L’estiu, no sé perquè, és època en que gent que estimes ens deixa. M’agrada l’estiu, temps de calma, del no fer res, plàcid, però dins meu sempre espero que passi aviat, i miro al meu voltant que tothom hi sigui per començar una tardor melangiosa i entrar a l’hivern. Mentre era fora Ciutat, la Reyes va marxar, i  uns díes després en Narcís. Dos blocaires d’aquesta casa de veïns, importants, llegits, des del principi, ja fa més de deu anys.

Gràcies als blocs ens hem conegut personalment, hem participat en manifestacions, compartit taula i dinar, hem conversat, ens hem llegit i escrit comentaris. Ells dos no es coneixíen. I una altra blocaire d’aquesta casa, na Sílvia … Indústries i Caminars … va escriure un comentari per la Reyes i que he rescatat de l’arxiu.

 

——-Comunicació Humana és el darrer apunt que llegia a PsicoApunts, i que (ho he trobat!) recollia al bloc el desembre de 2007: 1-D: CATALUNYA REBENTA (3). I, “hi ha qui diuen que”.

——Trobo a faltar els seus apunts, i la bona informació i opinions que ens feia arribar. A banda que m’encanta la seva mirada. Espero estigui bé, que sigui descans de bloc. I que segueixi estudiant. Ho recordo mentre donava voltes a aquestes idees.

—– Quedi com esbós:

—– La depressió és un problema.
–Aquí estaríem parlat de societat, sanitat, tractament, tractaments.
–Cal que valorem si ho fem bé, o malament.

—- Parlem de com tractem la depressió.

–La “depressió” és un problema.
–Aquí estaríem parlant de saber, coneixements, enteniment.
–Cal que parem atenció i valorem les idees que en tenim, que observem, que contrastem, –conversem, etc. També que valorem si ho fem bé o malament.

—– Parlem de què considerem depressió.

–“Depressió” és un problema.

–Aquí estaríem parlant de mots i de llenguatge. O de comunicació, informació usos i abusos.
–Cal que tinguem present quins poders i dominis ens permetem aquí.

—- Parlem de quan parlem de depressió.

(…)
—- Fa uns anys, arran d’una enquesta per un estudi de psicologia, ho vaig veure molt clar. Tenim un problema greu en la consideració de la depressió, i, entenc que també en alguns tractaments.
Vaig dir que per una banda em sembla que ens hem acostumat a dit que la tristesa és depressió, (i ara em pregunto: ho fem igual amb altes símptomes? Ho fem igual en el cas d’altres malalties?)
I diria que en aquest pas neguem la tristor, no ens la permetem, quan més aviat és normal que estem tristos per algunes coses que passen, i sobretot per algunes coses que fem.
No és gaire agradable la exigència de felicitat contínua ni la negació i disfressa de fets preocupants. Neguem i no ens permetem un bon criteri d’observació i judici, i crec que és un greu problema. Agreujat per la tendència a calmar, a calmar per calmar, no sigui cas.

—– També vaig expressar a la responsable de l’estudi la meva preocupació pel paper social que estava prenent la psicologia, el psicòleg i els tractaments. Trobava horrorós que juguin el paper de calmaconsciències. —-

Aquest comentari de na Sílvia a un apuntament de la Reyes reflecteix l’essència i l’ànima d’aquells anys de convivència en aquesta casa.

Pels matins obro el eu Mac i començo llegint els blocs publicats, els que segueixo i les novetats. Feia ja molt de temps que la Reyes va deixar d’escriure i va esborrar el seu bloc de l’arxiu. No en sabia gaires coses d’ella. No pas en Narcís que sovintejava la casa i podíem llegir els seus apunts irónics i veure els seus dibuixos, com sempre.

Els trobarem a faltar, molt. És aquesta, dels blocaires, una convivència especial, diferent, i que va començar fa més de deu anys …… i continúa.

Fotografíes de la mar, placidesa, mirar l’horitzó, recordar. RG. Estiu 2016.

Port-Lligat, Mediterrània. S’Arenella, Mediterrània. Platja de Pärlan,  Trelleborg, Mar Bàltic.

Divendres dia 3 de juny ens visita el nostre astrònom, el nostre blocaire , veí i amic d’aquesta casa,  l’Enric Marco, sí, el de la Vall d’Albaida. Vegeu el cartell. Us convido a tothom a assistir a la conferència. Sé que és tard, un divendres, però Vic no és lluny d’enlloc ….

I a més és una oportunitat de veure’ns, els veïns d’aquesta casa.

Ja és un costum llegir en començar cada mes com serà el nostre cel i entendre’l una mica i una mica més. Mirar les estrelles des d’un lloc on no hi ha llum és un dels plaers més grans que pot haver-hi. Pots estar-t’hi hores, fins que clareja. He vist aquest cel des de diferents indrets del món. Sempre és diferent. Potser la situació; veure la Southern Cross i no pas la Polar és fascinant. Veure les estrelles des d’un petit indret del Montseny és emocionant i des del balconet de casa meva, a la gran Ciutat, també em transporta als somnis. He recuperat aquest video, excepcional, un timelapse, del cel d’Uluru a Austràlia.

[vimeo 15908598 w=640 h=400]
<p><a href=”https://vimeo.com/15908598″>Uluru (Ayers Rock) – milky way timelapse</a> from <a href=”https://vimeo.com/spacelapse”>Pascal Christian</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

La setmana vinent aniré a Vic i de ben segur que contemplar, veure, les estrelles des de la Plana, esdevindrà un cop més un espai per viatjar lluny a l’univers, i …… somiar.

El dia 30 d’abril es va projectar a Sant Mateu, Baix Maestrat, la pel.lícula de la Íciar Bollain amb guió del seu home, en Paul Laverty, ”El Olivo”. He vist el trailer. I aniré a veure-la. Sí.

Ací teniu l’enllaç del trailer:

Però també us deixo un apuntament del blocaire,  La paella mecànica d’aquesta casa, on podeu llegir i saber de les oliveres mil.lenàries del Baix Maestrat. L’any 2006 es va aprovar una llei al Parlament valencià per a conservar i defensar aquests arbres, perque la especulació i venda era ja un escàndol. Canet lo Roig, Traiguera, Sant Mateu …. ara la gent pot respirar tranquil.la, per que ja no es poden vendre les oliveres, i sí es pot anar-hi a veure-les i gaudir-ne.

A Catalunya encara no s’ha aprovat cap llei per protegir les oliveres, i podem veure vivers  amb aquests arbres, arrencats de la seva terra, i plantats en llocs inversemblants,  tancats, en mig del ciment, d’autopistes, en edificis i oficines de grans multinacionals, i exposats com un trofeig en països del nord, a l’altra banda de món, lluny de la Mediterrània.

Aplaudeixo aquesta iniciativa de la Íciar i el seu home en Paul Laverty. Seré feliç en vore la terra, les oliveres del Baix Maestrat i la història que ens explica, i encara ho seria més, si els protagonistes parléssin en la seva llengua. el valencià ……. és possible ??

M’han despertat les gotes de pluja de primavera xocant amb la petita finestra de la meva cambra. És una pluja diferent la de primavera …. suau, plàcida, t’agrada. Té diferents sons, depèn on cauen les gotes, si a les teulades, al patí de veïns, als arbres, a les flors, en un pot ….

Un dijous de finals del mes d’abril, amb pluja, molt fina, quasi transparent, agraïda. Obres la finestra, el balconet de casa, i veus el terra del pati de veïns mullat i les plantes i els arbres amb una olor ben diferent. Les orenetes no hi són. No les veig. Fa fred.

És moment d’escoltar música, o obrir un llibre de poesia. Recordo el que deia en Joan Brossa: Sota la pluja desplego el mapamundi o una dita vietnamita: ‘mua lúc nào mát mat lúc ày’ : quel que soit le moment où tombe la pluie, elle refraïchit toujours le visage ……..

I ho faig, sí. Desplego el meu mapamundi i els records s’envolen, molts en un mapamundi atapaït, sí, i el meu rostre i la meva ment refresca la memòria ….

— Alcossebre, Baix Maestrat, vinyes, amelers, baquetes, Montseny, bosc muntanya, flors, Oô, narcissos, aigua, rius, llacs, prat, arbres, carrers, Calaseit, pedres, oliveres, frontera, Ojén, racons, cases blanques, patis i flors, Cadaqués, mar, pinedes, illots, atzavares, color blau, Serra de Tramuntana, margallons, pins, ginebró, alzines, solitud, ferestega, mar, Vignemale, neu, bellesa, rierols, Bagan espiritualitat, història, llum, Mrauk U, pobresa, història, lluita, riu, Shwedagon, emoció, budisme, ànimes, espiritualitat, Ha Long, la mar, color verd, barques, el lloc, placidesa, veles e vents, riu Mekong, més placidesa, meditació, lluminositat, Tasmània, bosc mil.lenari, salvatge, natura, lluny, Uluru, desert, gotes de pluja llargament esperades, supervivència, Kakadu, silenci, repòs, animals salvatges, coves, Hà Nôi, viure, somriures, felicitat, menges, soroll que estimes, Xhishuangbannà, bosc tropical, arbres, orquídies, olors, beure te, Kumming, ciutat lluminosa, parcs, mercats, aire net, Mae Sot, plataners, papaies, olors, Skjern, fred, neu, gel, silenci, Montevideo, gauchos, cavalls, mate, menjar a l’aire lliure ….. i continuaria desplegant aquest mapamundi, però ja no plou.

I llegeixo poesia i escolto música:

¿No sents, cor meu, quina pau més divina , amb la música dels núvols desfets ?

Pluja de nit, delicada veïna, dentetes d’aigua en els vidres quiets ….

No sents, cor meu, quina pau més divina ?    

— Cançó de pluja – Josep Maria de Sagarra —

i de fons el  Concert per a violí i orquestra de Johannes Brahms in D Op. 77.

I celebrem el dia del nombre pi amb música …….

I van passant els anys i un altre 8 de març, quan de cert, els 365 díes de l’any són un vuit de març. Avui es dona llum i publicitat a les dones, a la dona treballadora, per reinvindicar els seus drets, els nostres. I passen els díes i sempre el mateix discurs, noves lleis, lluites, però els que poden fer canviar aquestes injustícies no ho fan i continuem. Arreu del món. Els drets els demanen dones de tots els països, nacions, pobles del món. Més del 50% de la humanitat ho reclama. La BBC avui publica uns articles molt interessants. Al llarg de tot l’any han fet debats, entrevistes, han escoltat històries, han rebut testimonis i ho han publicat en diferent estudis i videos. Podeu veure en aquest enllaç la situació de les dones als diferents països del món – http://www.bbc.com/news/world-34808717 -.

Daw Aung San Suu Kyi és dona i treballa per el seu poble. Va guanyar unes eleccions el novembre de l’any passat per majoria absoluta. Rodejada d’homes. És la líder del partit National League fopr Democracy – NLD – opositor al règim militar,  l’exèrcit, i que el poble ha votat perque canvïi el país, Myanmar-Birmània.  No s’ha rendit mai des de l’any 1989. Una dona fràgil d’aspecte, però de gran força interior i d’una gran tenacitat. No han pogut silenciar la seva veu ni la de tantes altres dones que han patit empresonament, maltractament, violència, assatjament, per lluitar i cridar amb passió per un futur millor per la seva gent i per les dones.

I no puc deixar de passar aquest dia, i els 365 díes restants, sense llegir a Maria Mercè Marçal :

— A l’atzar agraeixo tres dons : haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

—  I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cassis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula dona.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria Mercè Marçal – Bruixa de Dol.

—  Suu Kyi i Marçal, dues dones, dues lluitadores. La vostra veu no s’apagarà mai. —