Tal divendres com avui…
Deixa un comentariBonheur fané, cheveux au vent, baisers volés, rêves mouvants
(La felicitat s’esvaí, cabells al vent, petons robats, somnis canviants)
– Charles Trenet (1942) Que reste-t-il de nos amours ?
Tal divendres com avui de fa ja 45 anys, a la desapareguda Clínica Quirón de Verge de Montserrat, fa acte de presència mundana un servidor.
Acaben de tocar les 10 de la nit en algun campanar – posem que en el del Taradell que porto a la sang -, i al cel, la lluna, que ahir fou plena, encara amaga un bon grapat d’estels sota la seva llum prestada.
Per les espanyes, Barcelona inclosa, triomfa un spaguetti western made in spain mentre a Barcelona s’estrena Besos robados, “el filme más delicioso y aclamado de Françoise Truffau”.
Aquell vespre, al Teatre Victòria, un incombustible Joaquín Soler Serrano es prepara per presentar el primer dels set concerts que, encapçalats per en Lluís Llach, comptarà amb les veus de la Maria del Mar Bonet, l’Ovidi Montllor, El Tricicle – no els famosos, sinó els altres- i en Joan Baptista Humet. Això sí amb orquestra d’acompanyament dirigida per un homenot de la cultura, força desconegut encara ara, que es diu Francesc Burrull.
Coincidint en temps, però no en espai, el Village Vanguard de la Setena Avinguda s’omple del millor beboop en femení que hom pugui escoltar.
I, si m’és permès, podríem dir que vaig néixer entre en Baloo i en Thomas O’Malley i que, esperit animal, ho vaig fer per anar de festa. De festa i gaudi d’un concert on, censura mana, no es va poder escoltar el què volen aquesta gent? de la bella filosa mallorquina i vull pensar que es va repetir la versió muda de l’Estaca d’en Llach, també prohibida en aquella data.
Aquella mateixa nit, per postres, n’Elton John celebrava l’aniversari del seu lletrista Bernie Taupin amb un concert a la BBC, mentre Les Luthiers feien la darrera representació de Blancanieves y los siete pecados capitales a Buenos Aires i, Lisboa, estava de Festival do Cançao.
L’endemà – i diumenge també -, els Grateful Dead aterraven a Europa per a participar en un immens festival als Staffs que competia amb Bath i Sussex. Quin rítmic inici! Oh! Yeah!
Han passat 45 anys d’aquell divendres de primavera, però, entrats ja en plena societat de la sobreinformació, ens resten moltes pàgines de diari i revistes i, sobretot, molts sons que ens recorden la data sobrerament.
Entre ells, els que us regalo en les quatre llistes de l’Spotify que trobareu tot seguit:
>> Quan vaig néixer sonava és una amplia i variada gamma d’artefactes musicals que sonaven arreu del món, i a Osona, aquell 22 de maig.
>> 22 de maig de 1970. Nit és un recull de peces que potser van escoltar-se aquell dia al Teatre Victòria. Això si, amb un inicial homenatge als petons furtats d’en Truffaut.
>> Hollywood music festival és un recull de cançons que molt possiblement van omplir el cap de setmana del meu naixement als fields anglesos.
Malauradament, per ceguera discogràfica, els dos treballs de referència d’aquell mes de maig no són al spoty. Es tracta del diürn Let it be, dels Beatles i del nocturn In the Wake of Poseidon, de King Crimson, que arribaven a les botigues de discos pocs dies abans del meu aterratge.
I, finalment, a mode de bonus list, una mica de rebel·lia no pot fer mai mal i d’aquí un pare:
>> The black power mixtape 1967-1975, perquè l’assassinat de Malcolm X va portar una cua revolucionària que encara avui ressona pels carrers de Baltimore, Maryland.