El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Escric això quan la Mercè va fent les darreres passes i la campanya electoral és a punt de començar el seu darrer dia. Ho escric amb la tranquil·litat de qui ha dipositat ja el seu vot i aquest només espera arribar a la Mesa corresponent del Reina Violant de Gràcia.

Tot això ho dic per deixar constància que no fujo del país per eludir els meus deures polítics, ans al contrari, me n’allunyo temporalment per a veure’l en perspectiva.

O, potser, ni això. Marxem a Andalusia, hi tenim mitja família, i amics, i un aniversari a celebrar. Marxem il·lusionats i sense por. Marxem amb el deure complert i, en el meu cas, amb la impressió d’haver viscut la campanya més estranya de la història de les democràcies occidentals.

M’explico: des dels inicis de la mateixa, des de la seva estranya gestació en el vodevil de llistes – ara, única; ara, sense polítics; ara, amb polítics; ara, …- i en el menyspreu dels partits del règim, m’ha semblat que els polítics feien campanya per engreixar el vot del rival. Crec, com deia en Trinitro a twitter, que aquesta campanya serà estudiada justament per aquest fet.

I el més greu de tot plegat és que, el dia 28, els que se les han dit de l’alçada d’un campanar, hauran d’asseure’s en un mateix espai, posar projectes damunt la taula i convèncer als seus votants que, el pacte resultant, no és una traició, sinó un pas més cap a la consecució de l’objectiu final.

Jo, indecís fins a posar la papereta dins del sobre, entre CSQEP i la CUP, he patit la guerra de trinxeres entre dues visions polítiques tan properes que s’han de diferenciar a base de menysprear o acusar a l’altre, enlloc de marcar programa propi i acabar dient allò de “allà on som iguals, pactarem; allà on som diferents, trobarem espais de trobada” i és que Catalunya ja hagués pogut ser més badalonina que barcelonina en aquest cas.

Parlar per parlar, hi afegeixo que Junts Pel Si em recorda un xic als Castellers de Vilafranca. Són “els millors” i s’ho creuen, però han d’anar en compte que el 27S no sia el seu Sant Fèlix de torn. Si així fos, qui seria la Vella de torn? C’s? CSQEP? Potser Unió, el PP o el PSC?

Segueixo parlant per parlar, com ho fan bona part dels polítics que, agafats a contrapeu, han internacionalitzat unes eleccions autonòmiques fins al punt de fer-les fonamentals.

Acabo per dir que, passi el que passi, la Catalunya que coneixem, ja no serà mai més igual.

Apa!

Ara ja són dos quarts d’onze de la nit i la màgia viatja en fumerola per davant del finestral d’aquest balconet que m’ha fet viure el Poblenou com si encara en fos veí.

Avui s’acaba la Festa Major i els focs d’artifici s’han alçat per damunt les taulades de la ciutat per saltironar alegres davant dels meus ulls.

A la dreta, les torres de la Vila Olímpica, a l’esquerra, la Sagrada Família i la Torre Agbar com a contrapunt i, un xic més enllà, el reflex dels focs a les parets del Me, just damunt del Dispensari on em duien de menut.

Si divendres renovava amistats al Menjador del Centre, avui m’ha tornat a seduir un barri que, com Barcelona mateixa, em té embruixat. I és que, com més me n’allunyi, més troba la oportunitat de trobar-me i lligar-me amb llurs embruixadores arts.

Bonic castell de focs alçat per damunt dels caps d’amics, coneguts i saludats. Bells focs que, alçant-se en la fosca, han vingut a saludar aquest vell poblenoví atabalat.

.mmlçpoiytrde

kpouuhg
.mçlkjkjlklnççl    mnbb
vczcz

Nota:
Aquest és el resultat de deixar l’editor de WordPress en mans de ma filla de 34 mesos i mig, tot fent un trajecte de bus per Barceloba.

Eva, el teu primer apunt de bloc

Són quarts de dotze i, dins la foca, escric quatre ratlles, tot deixant lliure al mico boig.

El silenci, trencat tan sols pel tic-tac del rellotge de paret, és el triomf sobre les pors de la quitxalla que, morta de son, no volia dormir.

Avui és 10 de setembre de 2015 i això vol dir que demà hi ha bullici festiu per aquests verals; i, demà-passat, els pirineistes, commemorem la derrota de Muret. El passat… Ai! El passat que escriuen els estudiosos d’una disciplina tan líquida com és la historiografia.

Però deixem-nos de romanços i seguim enfilant aquest espadat de mots que brollen d’un pare que se’n vol i que pren hores a la son i l’activisme per escriure a la babalà i tenir cura dels seus menuts.

Demà, la Via lliure serà un fracàs. Ho serà per aquells que no veuen la maror de fons que s’ha emportat CiU per endavant i està fent trontollar d’altres sòlides roques que semblaven cobrir la porta d’aquest cau pudent que va néixer del pacte entre rates i escurçons.

Llenguatge dur. Cal emprar-lo quan es nega la veu i l’odi al diferent sembla dominar ja ara una campanya electoral que sembla no haver entes res de res.

La gent es vol governar, cada cop més gent vol recuperar el timó de la seva nau i això no ho pare ni un empresari ni un Estat.

I és que Catalunya és rica, plural, diversa i mestissa. I aquesta Catalunya “real” no entèn de majories absolutes. No hi entèn encara que Junts pel Si sigui la llista més rica, plural, diversa i mestissa de les que d’aquí 17 dies seran dins les urnes electorals cercant escons a la Ciutadella.

No faig previsions. No les faig ni pel 10 ni pel 27. Només constato que el gran repte d’aquesta campanya és aconseguir que l’abstenció no torni a guanyar unes eleccions. El gran repte és, a través d’aquest instrumental que rates i escurçons ens van donar, ser capaços de captar l’opinió de la majoria de catalans, de fer-los particeps de la cosa i de, ja seria el summum de tot plegat, aconseguir que parlin les ciutats invisivilitzades, les precàries, les putejades, les desencantades de tot plegat.

Res, entro a l’11 de setembre, amb el desig que les forces crítiques, rebels i constituents, que no constitucionals, arrassin el 27S i comencin a desinstitucionalitzar les institucions, a desestatalitzar els estats, a desmonetitzar la vida quotidiana, … per a retornar el poder a les persones i fer d’aquest món, un món més humà, més alegre i més horitzontalitzat.

Avui volia parlar del procés,
però no em surt. Hi ha molt a dir,
però poc temps per construir-ho.

Vençut per la realitat més propera
deixo lluny aquelles quimeres
que em donaven vida
en altres temps.

Massa pare per parir
revoltes. Massa ruc
per aixecar el cap.

El meu procés, ara com ara,
és pujar mainada contenta
dins d’aquest món tan pervers.

La meva revolta es construeix
dia rere dia, no un cop l’any
o cada quatre, votant.

La meva lluita és antiga i bella
com la dolça ponzella
que s’alça de terra estant
per a fer un món possible
sense savis apostolant.

Setembre és un dels mesos més costeruts de l’any. Si més no si hom és pare, treballa i viu al Cap i casal.

I és que, si hom treballa i fa vacances a l’agost, torna a la feina just quan les escoles bressol, i les infantils també, fan períodes d’adaptació, que, simplement, vol dir que el nano, o la mossa, és al cole menys temps que tu a la feina.

No es podria fer adaptació a la feina també per a viure un xic més acompassats?

A més, si és bo per les criatures, també ho deu ser pels grans, no?

Per postres, si hom viu al Cap i casal, es troba, pel capbaix, les festes majors de Sants, la Barceloneta, Vallcarca, el Poblenou i, com a cirereta festiva, la Mercè!

Com es pot treballar amb tant de xivarri post-vacacíonal?

Eps! I tot això ben amanit amb els tipics aigüats de final d’estiu i inici de tardor que et remullen dia si i dia no.

I no ens queixem que, mirant les noticies, ja veiem que el 80% del món encara ho passa pitjor.

Apa! A adaptar-se a la rutina, si les Festes Majors, les Diades i, enguany, les Ereccions, ens ho permeten.

Dijous al matí, prenc la quitxalla i engalipo al pare, avi pels més menuts de casa, per a què ens deixi a Panedes, un bell mas amb un entorn ben arranjat per una mà que corria molt i ara ja es mou més calmada.

Allà ens deixa el bon home, tot admirant els bells cavalls que l’anònim esportista hi cuida

L’Alex al pit com si fos una cria de cangur a la marsupia de sa mare. L’Eva agafada de la mà i saludant al bestiar que més li agrada

Als boscos de Panedes juguem a fetilamagada i, tot just superar-los, es puja a la geganta i seguim fent camí amb el menut enfeinat en descordar-li les sabates.

És per les vinyes de Vilarrassa quan el menut s’adorm i la gran ja té ganes d’arribar a casa. Però els quissos de Taradell li criden l’atenció, baixa de les meves espatlles i intenta fer-se amiga de dos gossos peluts que no borden gens ni mica.

– Son amigos – diu en iniciar el darrer tram fins a casa.

Dissabte, l’avi ens porta a la collada i, acompanyats de la mare de les criatures, de la padrina de l’Eva i del padri de l’Alex, perdem alçada pel camí de Mansa i, en arribar al trencant del camí del castell, l’Eva puja a la motxilla i l’Alex es mira el món des de la marsupia. La nuesa deu ser això. Despullar-se de tu per oferir tot el teu cos al gaudi dels més menuts de la casa.

La pujada al castell per aquesta via va guanyant alçada moderadament fins un punt en què el sender trempa i, carregat amb els 32 quilos dels menuts al damunt, cal emprar l’experiència per a guanyar alçada.

Aturada, descarreguem el pes, el menut reclama el pit de sa mare. Prenc la més menuda i són cosí ja granadet i comprovo con un camí senzill esdeve un joc de salts per la mosseta més estimada.

Sortint del castell, ella em diu:

-Papa, on és el castell?

Com li explico jo que són aquell munt de pedres que deixem enrere tot tornant a buscar la mare.

Des de les motxilles, xalen amb les baumes i les roques d’aquest paratge de muntanya. Poc després, s’adorm el menut i no gaire més tard ho fa sa germana.

Diumenge, ens traiem les sandalies per viure una experiència encisadora. Dues horetes de descoberta de formes, son, olors i textures a peu nu. De nou, l’Alex a la marsupia i, de tant en tant, fent tastets d’alguns dels materials pels quals circulem. L’Eva inicia el camí xalant amb les primeres propostes presentades. El camí és distret i encisador, però l’Eva va fent passes per terra i trams a la geganta de son pare.

Val la pena apropar-se a les envistes de Coll de Rabell per a viure aquesta experiència que, abans d’anar-hi, em semblava una rucada.

En fi, primeres experiències amb dos xicotets al damunt, tot esperant que n’hi pugui haver d’altres.

Dimarts, Taradell va viure un nou Toca-sons. Viure’l des de fora, costa, que enguany ha estat sinònim de Toca-sons, però viure’l a través de la menuda geganta ha estat un plaer.

Allunyats de les trabucades, l’he viscut a peu de cobla, a ritme de sardanes i rua. Ballant i gaudint fins al judici final.
(més…)

Taradell és calma i fresca
Taradell és segura sagrega
La llar del rodamón
que para de viatjar.

Taradell és ingènua tendresa
Carregador de bateries
per a seguir batallant.

Taradell és matinada
Taradell és migdiada,
Taradell és rocosa i plana.
Taradell és bosc i cabana

I aquella calma fresca
que arriba quan el sol
se’n va.

Endormiscat,
em gronxen sos braços
sota el somriure foteta
del gegant Matagalls.

Viatjar amb mainada menuda suposa l’acompliment d’un seguit de rituals iniciàtics que, si no es fan, suposen neguits i ploreres evitables.

El temple de la menudalla són els parcs infantils i l’entorn immediat dels mateixos.

En un principi, aquest apunt havia de dir-se els parcs, però una momentània regressió a la infantesa me’l fa anomenar els culumpius.

A Rota, els matins són del Parque del Atlántico, els seus peixets vermells, el seu vaixell en el sorral, els seus arbres afaiçonats pels vents oceànics i el seu parc infantil amb estris, com tots els de Rota, made in Manlleu. Si, senyors: la felicitat de la quitxalla rotenya és Ductil Benito.

Orgull? No ho sé. Però m’ha fet gràcia, trobar-me una empresa catalana subtilment adoctrinant els jocs d’avis i infants a 1000 quilòmetres de casa.

En tornar a l’apartament, dia rere dia, tothom ja és despert i a punt d’inicar una nova jornada de sol, sal i platja.

Las tardes del Mayeto podria ser el nom d’una interessentíssima novel·la d’intriga a les vores d’una Base Naval americana, però, ara com ara, és la millor descripció de la rutina vespertina amb els menuts de casa en un entorn immillorable.

El parque del Mayeto o, com diuen els indígenes, de los pavos és un monument a la pagesia local, on les velles eines del camp mariden amb els espais infantils sota un aire neo-romàntic absolutament encisador. A més, enguany, acollia una escola de circ que cridava l’atenció de la quitxalla fins que un dels dos paons blaus es creua en el camí visual de la mainada.

Com a complement de tot plegat, la cabaña del mayeto hi serveix begudes i aperitius a preus populars, tot oferint un espai de jocs i joguines i una llibreria de contes infantils suficientment àmplia i sorgida de les donacions dels usuaris del servei.

En definitiva, dos espais que, malgrat la repetició constant, han estat veritables llars d’esbarjo i alegria per a xics i grans.

Dijous, el zoobotànic de Jerez ens rep amb les portes ben obertes. Dimensions ideals per a viure’l amb dos anyets. Barcelona i, sobretot Frankfurt, són zoos massa grans, immensons. Jerez es pot veure pausadament, en un matí i, a més a més, acabar la visita amb un d’aquests trenets turístics que, miracles de la infantesa, enamoren als més xiquets.

La bèstia, tot i els flamencs, el lleó, l’ós panda vermell, els tapirs, les jirafes, la zebra i un miler d’animals més, no hi és.

Per aixó divendres aprofitem el dia per apropar-nos a les colonies sevillanes que van fertilitzar les marismes del Guadalquivir en temps molt recents. Aquells vaquers sevillans ara són agricultors de tomàquets, remolatxa i cotó, entre d’altres cultius a l’engrós. Els antics estables són ocupats per cavalls i, ben a prop, diu un savi del tros, s’hi fan les més grans i gustoses produccions d’arrós del món.

Allà però, en la raconada més allunyada dels estables, tampoc hi trobem la bèstia. No és el cavall, ni l’ase, ni l’ovella ni els galls i gallines de raça autòctina ni tan sols els anecs que tant criden l’atenció de la canalla de casa.

No serà fins diumenge al vespre que, entre els galls d’indi del parque los pavos que trobi la bèstia. I és que la bèstia, la ferotge bèstia sóc jo.

Encara és negra la nit de Rota. La mar, tendrament embogida, domina el silenci de la fosca. Una foscor tan sols trencada per les llums de les barques que tornen de pescar com obedients monjos de clausura camí de maitines.

L’embat de les aigües, fent l’amor amb l’arena, sadolla de sal l’airet lleugerament glaçat d’aquestes hores petites.

De cop, el soroll del tractor ho esquinça tot. Arrana la sorra i desperta parelles recent maridades pels encisadors viaranys de les nits de costa i disbauxa.

Una rialla fresca, franca, immortal arriba al passeig seguida d’un xicot que somnia amb l’amor etern i fugaç d’una nit d’estiu.

Els primers amors,
adolescència de vacances.
Un bes,
un bany nu
la lluna
les perseides
i…

aquell tractor que trenca l’embruix dels braços nuats i els cossos fossos per volcans desbordats.

És estiu, és l’oceà. Tot s’hi val si omple de vida un bocinet d’humanitat xopat per les tenebroses aigües de la mar brava i salada.

Després, sol ben alt, seran els productes del foll amor els que dominaran la platja i les ones.

Ara, encara no.

Aromes de sal en matinada fresca
Es bressolen les cortines
al ritme de les ones.
El sol remunta a llevant
Els marines fan footing
Les indigenes se’ls miren, tot caminant.
Vila de Rota, guaita de la badia
Calma i somnieg i el so de le ones
que, a l’arena, van picant.
Una barca de pesca, un veler,
la mar és plana i serena,
aliena a reis i lleis.
És l’hora de la salabró dels navegants.

Començo la primera setmana de vacances amb dues noves d’aquelles que t’entristeixen i et deixen un xic baldat.

La primera, m’atrapa tot dinant en una casa de postas cordobesa, tot anant camí de Rota. La segona, en tornar del parque de los patos d’aquesta vila sureña que calafelleja en l’oceà.

La mort de la Mundra em xoca. Desconeixent estat i situació, totalment allunyat d’aquell Poblenou de festes i joventut, se’m dibuixa el seu somriure en veure-la per darrera vegada a la Sala d’Exposicions de Catex, amb en Joan Marc per companyia. Em pregunto raons, em questiono la vida que ens ha anat separant i acabo barrejant els homenots d’en Joan Marc i el detallisme hiperrealista d’en Joan Pons.

La pintura, l’art, esclat de vida i mort perdurable, eterna, natural.

La mort de l’Àngel és vermella i tendra. En coneixia la batalla amb el càncer que anava vivint el pare de la Mireia. Els castells, fins i tot per les mòmies castelleres com jo, generen família. Gran, immensa família construida al voltant d’un objectiu sublim: tocar el cel amb la mà més innocent possible.

L’Àngel era reconegut periodista tecnològic, però, per un servidor, era pare i avi de castellers, tot i compartir territori i interessos professionals. La seva mort ha estat més suau i és que, com deia sa filla a facebook, la iaia Maria ha preparat escudella pel retrobament familiar allà on la carn esdevé record i les algues es gronxen sl ritme de la dansa de la mort.

A mil quilòmetres de casa
vora l’oceà mariner
nia l’ós per fer vacances
i gaudir del descans permès.

Que lluny que queda el procés,
que distants les bufetades.
Aquí no hi nia l’Albiol
ni s’hi troben Arrimadas.