El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aire! Aire! 
On són les meves muntanyes?
Aquí només veig parets i m’afogo”
Ramon Vila Capdevila, caracremada

Aquesta diada de Sant Jordi m’ha portat una fresca alenada de les muntanyes que més m’estimo d’aquest món, Montseny a banda.

El cor de les muntanyes és una sublim lectura que depassa l’obra merament literària per prendre el ritme, tossut i persistent, de qui es fixa l’objectiu d’un llarg romiatge interior, exterior i temporal.

El dietari d’en Ton Barnils – no confondre amb en Tom Bombadil, tot i ser de la mateixa pasta – m’ha retornat als més bonics i bells indrets d’un Pirineu trepitjat amb amor, admiració i constància durant força jornades d’una vida d’incursions en cims, afraus i valls allunyades.

El dietari d’aquest politòleg i editor, amb qui compartim generació, ha suposat, per un servidor, el retorn a la Mediterrània que em resta pendent de fer.

I és que jo, amb el bon guiatge d’experts palafrugellencs, vaig esmerçar una setmaneta d’estiu, durant sis anys seguits de la meva vida, per anar de les platges de Portbou al cámping del Cap d’Higuer, just on l’autor inicia la seva travessa.

No totes les etapes són iguals. El Pirineu permet tants camins com peus tenen els seus caminants, però això encara enriqueix més i inflama la meva imaginació de caminaire fins a límits colossals, insospitats, assedegat de les valls germanes.

En el meu cas, vaig iniciar el viatge essent llop solitari, ós esquerp, pastor malgirvat, orc maleducat amb les urbanitats mundanes, i el vaig acabar, totalment domesticat, vivint a ciutat, i aparellat amb la més bella de les sirenes sorgides de la mar. Una ànma que m’és tan propera com per a fer-me el present que suara sóc comentant.

Fer la travessa del Pirineu és un viatge interior que se sustenta en aquest immens massis que et parla. En Ton és un mestre en el tractament d’aquest misteri tan propi del cor de les muntanyes. La remor hi és constant i, fins i tot, els esclats de civilització fan nosa a qui ha girat orelles al parlar, adès suau, adès dur, del Pirineu i llurs personatges.

Per mi, el llibre ha estat un brollador de records i memòries íntimes. Pel lector novell i poc expert en caminades, crec que el llibre és un bon aperitiu per a obrir-li la fam curiosa dels senders d’alta muntanya.

I és que, en poc espai, hi ha tot un massís, una serralada plural i diversa, una espina dorsal, columna vertebral, que agermana les persones que viuen, per emprar mots moderns, a banda i banda d’aquesta vital mare.

Jo tinc un repte pendent, esperem que la quitxalla es faci gran, esperem envellir amb gràcia, esperem que parlin els astres, per a esdevenir el Tom Bombadil d’aquesta, la meva primordial i arcana casa.