El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Les ironies d’un Piñol

Deixa un comentari

Ahir, diada de Sant Jordi, acabava un dels àpats literaris que encara tenia pendents: el Victus d’en Sánchez Piñol.

Sempre que m’enfronto a una lectura mediatitzada, se’m disparen totes les reserves i el nivell d’exigència puja un xic pel damunt de la mitjana habitual. I és aquest, el de Victus, un cas extrem de mediatització literària. Un fet totalment visible aquest mateix Sant Jordi pels carrers de Barcelona. O hi havia alguna parada de llibteria grandota sense exemplars del Victus a la venda?

Els inicis de l’obra se’m van entrebancar un xic. De fet, el llibre, més enllà de les històries que conté, és un artefacte d’enginyeria de tal magnitud que cal assumir-lo per a gaudir-lo a pleret.

Si hom actua d’aquesta manera, descobreix com Victus és a l’art de la lletra el que les fortaleses i trinxeres de Vauban a l’art militar. És a dir, veritables monstres a descobrir, redescobrir i analitzar constantment.

Pura fantasia, evolució natural i preciosista de La pell freda i Pandora al Congo. De fet, hi ha passatges que podrien pertànyer a les dues obres suara esmentades i ni ens n’adonaríem. I és que l’exercici literari executat pel mestre Piñol és d’upa.

Quantes hores deu haver passat, escrivint, polint i llimant un artefacte capaç d’arrancar fàstics i somriures gairebé encadenats?

Victus no és una novel·la històrica, tot i emprar el relat històric com a excusa. Victus, si de cas, és el Quixot d’una manera de revisitar la història que ha fet fortuna darrerament en la literatura i la cinematografia en llengua castellana.

Victus se n’enfot d’Alatristes, Isabeles i, si se’m permet, tot i que encara no s’havia estrenat, de ministerios del tiempo i altres collonades que volen reescriure el passat al més pur estil orwellià:

Qui controla el passat, controla el futur; qui controla el present controla el passat

.

En el fons, Victus, no parla de la guerra de successió, ni tan sols de la batalla de Barcelona. Aprofita el moment actual i parla de nosaltres, els humans, i de la nostra manera d’entendre i copsar el món a través d’una fantasia historiada, d’un relat parit pel present sobre un passat tacat de sang i angoixes.

Dit això, es fa molt difícil d’entendre, la rucada d’Utrecht. Oi més quan els més malparats de tota la història són els catalans, per a ser més exactes, els dirigents de la Catalunya del seu temps i, de retruc, els dirigents que es vanten, avui per avui, de ser hereus d’aquella nissaga.

Però bé, caldrà veure, ara que ens presenten la segona part del relat, si aquest quixot de la novel·lística històrica és capaç de perpetuar-se amb una segona part que comença a treure la poteta per sota la porta de l’editorial generant salivera als ‘lletraferits’ per aquest armament d’ironia brutal.

El temps ens dirà, si en Piñol, com els herois que descriu, es dóna o no es dóna a l’ofici que tan magistralment exerceix en aquest victus que, ironia primera, significa:

    aliment bàsic
menjar

Justament allò que cerca la novel·lística històrica, és a dir, farcir de menjar als cervells amb passats dirigits des de les elits del Poder actual.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.