El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Divendres, baldufona, vas assolir els 30 mesos de vida. Aquells dos dits que alces tímidament quan et pregunten ‘quants anys tens’, podrien ser dos dits i un tercer a mig alçar.

Demà dimarts 12 de maig, sabrem quina escola entrarà a la teva vida i, si tot va com ha d’anar, et deixarà l’empremta dels records i les amistats. Hi haurà aquell mestre que recordaràs de per vida? Trobaràs aquella amiga amb qui compartiràs les hores de jugar?

Tu, que, des del divendres, ets cinc cops més gran que ton germà, et despertes i surts corrent cap al lavabo. El control dels esfínters t’ha fet ‘una nena gran’.

Massa gran. La tos et malbarata el son i ton germanet es regira un xic al llit. Molèsties de família, angoixes del cor.
.
Podria parlar-te d’injusticies, de noticies que -ai! els diners! – no surten als mitjans, del joc brut que la batalla per Barcelona fa aflorar entre autoanomenats polítics incapaços de veure-hi més enllà de llur estret món personal. Però ja tindràs temps d’analitzar la idiocia infiltrada en el govern de la política. Ara ets menuda i rebonica. Gaudeix de la infantesa, estima i deixa’t estimar, que els viaranys de la vida encara no t’han d’encalçar.

Allà, de lluny, una mosseta de 30 mesos aixeca les mans davant d’un fotògraf. La vida ja l’hi ha mostrat la mort i l’assassinat.
Entremig, una xiqueta de 30 mesos s’ofega dins del mar.
Aquí, una nena de 30 mesos espera asseguda a la porta del pis on ha nascut. L’han desnonat.
Mentres tant, els assassins criden “primer els de casa!”, sense voler veure que la nostra casa és el tercer roc del sistema solar.