La dansa de la mudança
Deixa un comentari24 de maig. 06 am. Vell pis.
Potser els nervis, potser les restes del cansament d’ahir, potser… Porto una horeta despert i no és pas pel neguit o la il·lusió existencial de saber els resultats electorals. No pas. Tot és per aquest rellotge autoimposat que fa que, aquest cap de setmana, tot el nostre món s’hagi capgirat.
Com al gatopardo, canviar-ho tot per no canviar res. O si. Girem la nau del nord a llevant. A partir de dimarts ens llevarem veient com el sol trenca la mar i omple de colors la ciutat de Barcelona.
Trobaré a faltar la muntanya de l’Avi Bubú. La muntanya i el seu seductor joc amb nuvols i boires. Canviar-ho tot per no canviar res. O si.
Podrem assolir el repte de buidar el pis amb la celeritat necessària? Tindrem instal·lador d’Internet al nou habitatge? La #VagaDeLesEscales és la més icònica de les vagues que es fan i es desfan: una multinacional subcontracta empreses per a fer un servei a un preu “competitiu”. Per a complir contracye, aquestes empreses contracten persones a jornades de 10 i 12 hores per 500, 600, 700 euros al mes. Mentres el manobra defalleix, Telefonica (ara, Movistar) engreixa llur compta de resultats. Un èxit per a la macroeconomia, una sagnia per les vides dels tècnics contractats.
Et sona?
T’hi sens identificat?
Jo, que encara no estic precaritzat com ells, els entenc i els recolzo. Ho sento, potser hauria de fer com deia aquell petit gran home que va governar en temps dels meus pares:
“haz como yo: no te metas en política”
Però no en sé.
No en sé, ni tan sols en Jornada de Reflexió.
No en sé, ni en plena mudança a un nou pis. Un altre: el quart en cinc anys.
No en sé, ni tenin família al meu voltant.
No en sé, ànima rebel, cor de rauxa que, vivint en l’estat del benestar, no s’està de veure la injusticia del precaritzat i la necessitat de recuperar tot aquest talent per a millorar la nostra societat.
I, entre tant, la mudança, volguda, desitjada, il·lusionant, eternament confrontada a la vergonyant eixida d’una família de desnonats.