L'Hereu Riera

Iker Casillas, porter del Real Madrid, “indignado por los constantes robos durante las semifinales de la Champions” (del YouTube):

“¡Vaya jeta tenéis!…”

[Comentari de text: “Piensa el ladrón que todos son de su condición”. Aquesta tongada de quatre clàssics que hem viscut recentment, i més que cap altre l’últim d’ells, dimarts passat al Camp Nou, ens han demostrat l’absolut encert d’aquesta dita castellana. La imatge dels dos portuguesos del Real Madrid, entrenador i jugador, camí de l’avió i fent córrer els dits davant les càmeres dels reporters insistint una vegada més que se sentien víctimes de robatori, era el súmmum d’un seguit de despropòsits tanmateix amb una lògica diàfana: acusar els altres d’allò mateix de què et podrien acusar a tu és una tàctica que funciona; només has de procurar fer-ho, això sí, cridant més, gesticulant més, posant una cara d’“indignado” total. (I compte, que la unanimitat d’aquest cor de granotes madrileny ha inclòs aquesta vegada el mateix capità de l’equip, que fins dimarts semblava d’una altra mena de persona).
Veure el Real Madrid anant de víctima és una absoluta passada; i que precisament ells -ells!- parlin de robatoris, un sarcasme descomunal. Per als temps passats hi ha les hemeroteques, a més de la memòria col·lectiva, i per als temps presents hi ha les càmeres de televisió, que no es perden detall; i tot i així, a la Casa Blanca (*) no tenen cap empatx a fotre-li sense descans i sense cap rubor, fins a marejar, amb la cantarella d’aquest miserable d’entrenador, que ha arribat a empastifar la mateixa Unicef i a podrir les relacions entre els jugadors de les dues plantilles, i de l’impresentable que el va llogar, que ha empudegat l’ambient amb les seves vils insinuacions i el seu caimanisme irreprimible.

Ara: més enllà de l’al·lucinant qüestió esportiva (diguem-ne), allò que ha quedat clar i diàfan com la llum del dia és la càrrega política del litigi. En un sentit que a ningú caldrà que li expliquin, s’ha fet evident que el Real Madrid és també “més que un club”… (**)

Després d’aquest sarau, ningú a Espanya hauria de tenir les penques per repetir allò tan suat que “no s’ha de barrejar l’esport amb la política”, però com que de penques en tenen per donar i vendre, aquesta part de la cantarella també la sentirem dir a la primera ocasió que els hi convingui. I això serà aviat, perquè, seguint la vella tàctica que dèiem, si hi ha algú que barreja esport i política són les instàncies polítiques i/o esportives de l’Estat castellà.
Això no és cap novetat, però sí que ho és el grau inèdit al qual ha arribat la temperatura aquest últim mes. Com veiem que passa en el camp estricte de la política, aquí també han estirat tant la corda, que per algun punt s’ha començat a trencar i a desfilar-se. Les imatges que ens va ensenyar la TV dels jugadors dels dos equips a dins el túnel de vestidors a punt de sortir al camp, posats en fila i sense parlar-se, era tot un poema.
En el camp de joc de la política estan esberlant també tots els ponts d’entesa: cada dia que passa ens donen un motiu o altre per desitjar fotre el camp d’Espanya i alliberar-nos de les seves urpes, les seves mentides, les seves trampes, la seva caradura. I que si volen guanyar el partit amb joc brut, que juguin el partit ells sols.
De moment, l’enginyosa tàctica de guanyar “per expulsió de l’equip contrari” que tan bé els va funcionar en les darreres eleccions al País Basc els ha fallat aquesta vegada: el recurs que l’esquerra abertzale agrupada a l’entorn de Bildu va  presentar al Tribunal Constitucional, després de la sentència desfavorable del Suprem, ha tingut un pronunciament favorable de l’altíssim tribunal (increïble però cert: per 6 a 5!), i Bildu (***) es podrà presentar finalment a les municipals. Sense ETA pel mig, ara tocarà jugar net. Estarem atents a les càmeres.
__________________________________

(*) el color blanc, per cert, té connotacions diferents de la de la immaculada concepció que insinuava l’altre dia en Mourinho: és el dels fantasmes, per exemple, encara que formin part d’un equip que s’autoanomena real…

(**) cfr. aquest apunt de V Alexandre.

(***) cfr. aquest altre, no menys imperdible, d’Enric Serra: “Sortu, Bildu, Batera, Elkartuta, Batasuna…”

JL Rodríguez Zapatero, president plegatín del Govern espanyol, en un míting perpetrat a Albacete (Espanya):

“Catalunya reclama allò que no li correspon”

[Comentari de text: L’insuperable ZP va evacuar la frase i es va quedar tan ample, sí senyor. Davant aquesta nova mostra de patxorra institucional, un hom no aconsegueix escatir encara del tot si és que el president de la cosa espanyola no se n’entera, de la missa, o si ho fa massa, i ens vacil·la directament. Si l’opció certa és la primera, potser faria bé Rodríguez Zapatero d’emular el capgròs de l’oposició, que últimament es deixa caure sovint per Catalunya, a veure si de cara a les eleccions que s’acosten pot pescar algun peixet (després d’haver bombardejat el riu amb dinamita), ni que fos per fer-se una idea, ZP, abans de fer mutis definitivament, del munt d’ocasions que va tenir (i que va perdre) de fer mutis parcialment.
Però tant en un supòsit com en l’altre, allò que ha fet el noi, amb el seu parlament a Albacete (on va enardir la parròquia castellana fent-li saber que a la noble regió llur “en set anys s’han incrementat les inversions un 80%” en comparació amb l’època d’Aznar el Libi, visca la Pepa!), és fer-nos girar als catalans els ulls una mica més cap a la porta de sortida…
Vostè vagi fent, senyor president!]

[_{Fotos de l’entradeta: Dani Pozo / AFP}]

Kenneth Rogoff, professor d’economia i polítiques públiques a la Universitat de Harvard i antic economista en cap del Fons Monetari Internacional, en declaracions a la revista Capital a propòsit de la situació financera de l’Estat espanyol:

«Calen mesures importants, particularment en el mercat laboral. Espanya, no obstant això, és un país amb nombroses fortaleses i no es pot comparar amb altres països. Té multinacionals que són excel·lents, té regions com Catalunya que, aïlladament, seria un dels països més rics del món…»

[Comentari de text: Més clar que això l’aigua, doncs: Espanya és la que és i està com està gràcies al fet de tenir al seu servei (diguem-ho així) un dels països potencialment més rics del món. (És a dir, que si Grècia, Irlanda i Portugal tinguessin cadascun d’ells al seu abast un país com Catalunya no passarien les angúnies que pateixen i podrien anar pel món, o per Europa, fardant de tenir una economia collonuda i prou forta perquè no els calgués cap rescat financer…).
Després de deixar anar aquesta afirmació tan rotunda, el professor Rogoff deu tenir tots els números perquè a partir d’ara sigui ningunejat a Madrid, on periodísticament sordegen de mala manera quan les notícies no van en la mateixa direcció que els vents imperials, o van en direcció contrària.
L’endemà de les declaracions de l’economista nord-americà, el diari informava que es venien a sumar al ressò que està fent la premsa internacional de les tensions entre el Govern de Catalunya i el de l’Estat per causa de les retallades pressupostàries que aquest exigeix a l’altre, i pels gairebé 1.500 milions que el Govern de JLR Zapatero, el prometelotodo, deu, segons pacte escrit i rubricat, al de CiU. El New York Times, per exemple, es referia dies enrera a “l’estrangulació financera” [sic] a què l’Estat sotmet el País Català, que es veu obligat “a contribuir amb un 10% del seu PIB” a la hisenda espanyola, unes apreciacions semblants a les que publicava per les mateixes dates el Financial Times de Londres. La premsa de Madrid, no cal dir-ho, no ha dit ni dirà ni piu sobre el tema.
El sabater de la Moncloa, per la seva banda, que va obrir la boca perquè s’hi va veure obligat pels pesats d’ERC, va dir, uns dies després d’haver-se reunit (no se sap per quin criteri) amb els representants de les empreses top ten de l’IBEX35, que això de les balances fiscals és una monserga, i que no és qüestió de parlar-ne cada dos per tres… (amb una vegada a la vida n’hi ha d’haver prou, i encara gràcies).
La conclusió no pot ser altra que aquesta: sort en tenen (de moment), a Espanya, que els catalans tot allò que tenim de rics ho tenim de rucs, que si no…
Diuen que Espanya ja té previst un pla B, i que això explicaria, entre altres coses (com l’obcecada insistència en el model ferroviari radial, per exemple), l’estat d’abandó i de deixadesa inversora i l’empobriment galopant en què es troba Catalunya; però ja els hi cal que sigui així, perquè ja fa temps que s’han passat de frenada, i comença a quedar només per als obtusos professionals o vocacionals el convenciment que encara s’és a temps de fer marxa enrere…

Documents relacionats:

—Article editorial de Crònica.cat: “Un dels països més rics del món” :

»Per
això mateix, resulta tot un suport per l’independentisme el fet que a
fora de l’Estat espanyol es comenci a parlar de Catalunya com a nom
propi, i que comencin a assenyalar-se les possibilitats i avantatges de
la independència. Des de l’esclat del moviment de les consultes, que va
cridar l’atenció de tot el món per Catalunya com mai abans en dècades,
hi ha hagut un continuat degoteig d’articles i declaracions en premsa de
prestigi tot assenyalant, d’una manera o una altra, que Catalunya pot
aconseguir-ho.

»Recentment
s’ha produït una d’aquestes declaracions: el prestigiós economista de
Harvard Kenneth Rogoff ha afirmat, a la revista Capital, que Catalunya
és el pinacle econòmic que està evitant la fallida financera de l’Estat
espanyol. I que, en cas d’independitzar-se, Catalunya passaria a ser un
dels països més rics del món. És com per pensar-hi».

—The Guardian: “Els catalans poden ser els primers a sortir d’Espanya”…

—Crònica.cat, pp Països Catalans: “César Vidal votaria SÍ a la independència”…

«La tesi de la tertúlia que dirigeix César Vidal
és que Catalunya ‘els costa un ronyó als espanyols’, i que els catalans
‘Ens roben, ens insulten, persegueixen la nostra llengua i a sobre és
culpa nostra’. Vidal parla que el nacionalisme català ‘ha corrumput i
podrit la política espanyola’, i que arriba un punt que ell prefereix
que ‘se’n vagin si volen, i jo votaré que sí‘.

»El propi César Vidal, a més, s’ha mostrat partidari de la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya».

[Sense comentaris!]

Mireu el vídeo amb les declaracions de Vidal a continuació (a partir del minut 11:35):

Jordi Pujol, en la conferència que va fer dimarts en una sala, totalment abarrotada, de la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona:

“Si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”

[Comentari de text: Després d’haver-se passat més de mig segle xiulant, amb una galleda d’aigua a les mans, el president Pujol s’ha convençut que no hi ha res a fer: que la burra espanyola no vol beure. I no solament això, sinó que amenaça d’aculturar (de una vez por todas!) aquella Catalunya tan carregada de bona voluntat i paciència com d’ingenuïtat (ara s’ha vist) que pretenia a còpia de “pedagogia”, valga’m Déu!, convertir aquell monstre violent i gandul en un seu interlocutor civilitzat i raonable, amb qui podia arribar a una certa entesa, a acords puntuals o de llarga durada i fins i tot -s’aventuraven a pensar els més optimistes- a una relació amistosa i productiva de caire federal…, ai Senyor!, que maca que és la innocència!
D’on no n’hi ha no en pot rajar, diu també el refranyer. I aquesta, que és una sentència popular i ben fàcil d’entendre, es veu que no hi ha manera que entri a dins de segons quines closques brillants. Ahir mateix, dimecres, sentíem en Miquel Iceta a la ràdio (L’oracle, de CR) fent ostentació de fe increbantable en la seva pintoresca idea d’una Espanya federal, que es veu que per al seu gust Espanya encara no l’ha rebregat prou…]
…

El senyor secretari Iceta, còmodament instal·lat en la seva
rodona coherència, el sents parlar i fa tot l’efecte que té respostes per a tot:
tot ho té pensat i meditat, i tot és d’una lògica partidària neta com
una patena. Es veu que en un moment donat, quan les repúbliques
bàltiques fugien com gat escaldat de la Federació russa i es convertien
en estats sobirans, el jove Iceta es va plantejar per què carai ell
havia de sentir “més proper” (crec que és el mot que va usar) un estonià
que un extremeny, un manxec o un andalús…
Home, doncs, deixant
de banda la proximitat purament geogràfica (tot i que tothom sap que la relació
de veïnatge no és garantia de bona relació, i sovint és just al
contrari), allò que feia sentir -aleshores com ara- més proper un
estonià a molts catalans podria ser el fet compartit de pertànyer també a
un poble petit (en termes demogràfics i geogràfics) i també subjugat
contra la seva voluntat a un poble veí molt més gran (en termes
demogràfics i geogràfics). I a més d’això, el poble estonià és un poble
que també se sap espavilar sol (com ha demostrat amb la seva
independència), i no necessita que un altre poble com el català el
subvencioni (solidàriament), oi que m’entens?
Algú s’imagina un estonià (dirigent polític) dient, com un beneit, després
d’haver hagut de suportar Rússia durant dècades, que se sent més
“proper” als russos que als catalans, posem per cas?
Això sí: el portaveu socialista ha sigut prou sagaç per adonar-se que la pretensió de CiU d’arrancar del Govern que surti de les eleccions estatals de l’any que ve un nou pacte fiscal equivalent o semblant al concert econòmic basc és “la gran pastanaga” amb què CiU juga per tenir-nos “entretinguts” fins llavors… Quin nivellàs!
En una altra ràdio, en el programa d’en Toni Clapés a RAC1, parlaven de la difícil situació econòmica que patim els europeus, i els europeus catalans d’Espanya es veu que per partida triple. Ho explicava l’economista Santiago Niño Becerra, que demanava, suplicava, que el sector empresarial faci pinya perquè s’acabi d’una vegada aquesta situació absurda i suïcida en què ens trobem: pagant una quantitat exorbitant de calés a un Estat passota i insaciable que a damunt té les penques d’exigir a Catalunya que retalli encara més el dèficit… si no vol que li retiri el crèdit. Quin lladre, aquest, que es fa l’ofès amb la seva víctima!!
És tot tan delirant, que el senyor Niño Becerra insistia una vegada i una altra que aquesta “no és una qüestió política”, sinó econòmica, de simple comptabilitat: de diners i prou. Aquí en Clapés, considerant que sí que incumbeix els polítics, i de ple, ha dit que, vista la urgència i la gravetat de la situació, caldria imperiosament fer “un govern de concentració”, com va fer a Alemanya la senyora Merkel. Però on és la senyora Merkel de Catalunya?
Realment, només ens queda esperar que cada dia siguin més els polítics catalans que deixin de somiar truites espanyoles i que, quan sumin el cinquanta per cent més un, tallin les amarres que ens lliguen a Espanya, abans el barco no estigui podrit del tot i s’enfonsi.

“Señorío también es denunciar aquellos comportamientos irregulares bien sea dentro o fuera de esta institución. Defender al Real Madrid de lo que creemos es injusto, irregular y arbitrario también es madridismo, y eso precisamente es lo que hace nuestro entrenador, José Mourinho. Lo que dice José Mourinho también es madridismo”.

[Comentari de text: Entesos, Jefe. Realment interessant, aquesta (re)definició, ampliació, renovació o actualització del vell concepte de señorío, del senyoriu madridista, s’entén, que de fet mai havia quedat clar en què consistia, exactament, però més o menys es donava per entès. En tot cas, allò que es donava per suposat no coincideix pas amb la idea florentina d’ara, de manera que s’agraeix l’exercici de sinceritat del president blanc, que es veu que no té cap problema emmascarant-se públicament amb la seva paella portuguesa.
Però, ja que el veiem tan feliç investit amb el mono de filòleg, m’agradaria saber si s’adona que quan l’acció o l’acte de “denunciar comportaments irregulars” i de “defensar-se d’allò que creiem que és injust, irregular i arbitrari” es fa des de segons quins altres llocs que no són Madrid ni el Real Madrid, sinó per exemple Catalunya o el FC Barcelona, rep el nom de “victimisme”… I no pas (solament) en el camp de la política, sinó en el camp de l’esport: en els camps de futbol, on el Club tan senyor del senyor Florentino es va passar anys i panys fent i desfent, i tenint, en el camp i als despatxos, comportaments tan irregulars que només podien tenir lloc en un marc polític irregular.
I així fins avui, fins fa quatre dies, fins que el Barça va començar a guanyar títols jugant a futbol, només jugant a futbol i fent-ho molt bé, i amb un entrenador i la majoria de jugadors fets a la casa, a més.
Com que l’addicció al vici és difícil d’eradicar, és normal que el president actual del RM (elegit per aclamació popular: qui no se’n recorda?) frisi per tornar als vells hàbits de guanyador per dret i per decret. L’home va boig per destronar aquests republicans descarats de Barcelona, és evident. I per això trobo tan divertida l’última sortida del seu últim entrenador: per treure’s la pressió (periodística) de l’entorn madrileny sobre el seu equip i sobre ell mateix, va i els hi demana que els deixin treballar tranquils, sense obsessionar-se pel partit d’aquest dimecres contra l’Olimpique de Lió, i per exemplificar-ho recorda la “lliçó” de l’any passat a la Champions, en què “un equip que estava obsessionat per guanyar-la al Santiago Bernabeu va quedar eliminat a semifinals contra un equip que no estava obsessionat per res”, i que era el seu, no cal dir-ho, l’Inter de Milà, i que al final es va emportar la copa cap a les seves vitrines… Ai, Mourinho, com estàs acumulant mèrits perquè aquell equip tan obsessionat de l’any passat et repassi ben repassat, aquesta temporada, i no una, sinó tres vegades!]

Com que no es poden barrejar l’esport, la política i els negocis, explicarem aquí una petita anècdota que fa al cas: ahir mateix els informatius ens feien saber que els 2.000 M€ que el
president del Govern amic, Rodríguez Zapatero, va aconseguir recaptar en
el seu periple pedigüeño pels estats del Gof Pèrsic, i
concretament de Qatar (el mateix d’on és la Fundació que patrocina el
Barça, sí, una coincidència que el presumpte culer ZP va remarcar tot
fent-ne brometa), amb la intenció de reforçar les finances d’una
determinada empresa espanyola, anirien a parar a… Iberdrola! No tinc
constància dels misteriosos motius pels quals aquesta, i precisament
aquesta, ha estat la destinatària final de la morterada aràbiga, però la
notícia hi afegia un detallet ben curiós: amb aquesta inversió, un dels
que en sortiran beneficiats és un tal Florentino Pérez, que té
interessos, no faltaria sinó, en Iberdrola, la macroelèctrica espanyola.
Déu els cria i ells s’ajunten…

Però, tornant al tema que ens ocupa, els exercicis d’autodefensa dels dirigents del RM, l’última facècia d’aquest vodevil
llastimós diu que el florentí president de la Casa Blanca ha trucat al
president blaugrana, Sandro Rossell, per assegurar-li que ningú del Real
Madrid no ha fet córrer la bola rebotada pel periodista de la PECO,
Juan Antonio Alcalá; i per tant, l’única conclusió possible de tot plegat
és que aquí algú ha mentit com un bellaco, com diuen allà baix.
Però la qüestió és que la merda, un cop escampada, ja no hi ha qui la
torni a l’orinal: les portades dels diaris de mig Europa ahir feien de
tornaveu de la gran “notícia”: que el Barça és sospitós de guanyar tot
allò que guanya perquè, a més de tenir comprats tots els àrbitres i
dirigents del futbol espanyol i europeu, són una colla de drogaaddictes
que van pel camp com una moto perquè els hi surten els estimulants per
les orelles…
Quedem a l’espera de veure quina i de quina mena serà la pròxima remesa de porqueria provinent del ventilador madrileny.
(CONTINUARÀ)

Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement, en ple procés d’elaboració dels Pressupostos anuals, fent equilibris amb els números per aconseguir fer-los quadrar:

“Hem de tendir cap al model alemany, en les transferències fiscals entre comunitats”

[Comentari de text: després que s’evaporés el flamant i tan escatainat nou model de finançament negociat amb l’Estat castellà en temps del tripartit, i després que el Tribunal Constitucional es passés per l’engonal el principi d’ordinalitat, CiU s’ha proposat com a nova pastanaga, vull dir com a nou objectiu, el no menys escatainat concert econòmic, que ara en diuen “pacte fiscal” (per eufemismes que no quedi, encara que el del concert econòmic fóra més encertat, ja que, efectivament, el pacte no ens sortiria tan car com l’actual, el “pacte de la solidaritat infinita”, que ens porta de pet a la ruïna).
Representa que aquest seria un pas intermedi, en el camí (no confessat per CiU de manera inequívoca) cap a la sobirania política, i per tant cap a la sobirania fiscal, que és la que ens pertoca. En aquest interregne, que no se sap quina llargada tindrà (hi ha qui pensa que la d’un dia sense pa, mentre CiU tingui les regnes), Mas-Colell sospira pel model de fiscalitat alemany, on els percentatges de transferències fiscals entre territoris (allà länders, aquí comunitats autònomes) estan limitats constitucionalment (aquí, en el cas del nostre percentatge, il·limitat constitucionalment).
Cada dia que passa és un dia més que perdem, en espera del dia en què els nostres polítics deixin de divagar, de barallar-se entre ells i d’esquilar el poble de Catalunya amb les tisores autonòmiques i es decideixin a agafar el toro espanyol per les banyes. Mentrestant, un s’imagina el conseller Mas-Colell sospirant, com a economista que és, per una fiscalitat sense peatges, sense fuites, sense paràsits: per una fiscalitat com cal, com ara la de Portugal]

El mateix dia que sortia publicada l’entrevista amb el conseller d’Economia i Coneixement (a la qual pertany el destacat de l’entradeta), podíem llegir al diari aquest missatge de Ramon Carner i Alivés, president del Cercle Català de Negocis, al President Mas:

“Els empresaris catalans no tenim por”

«El president de la Generalitat, el senyor Artur Mas i Gavarró,
assegurava en una entrevista que publicaven els diaris Avui i El Punt
que una part dels catalans tenen por que Catalunya esdevingui un Estat
propi, i manifestava que les empreses catalanes mantenen
“importantíssims interessos econòmics i comercials amb Espanya” que els
fan reticents i àdhuc contraris a la independència. D’una banda,
constato que el President desconeix els darrers informes publicats a
l’entorn de les relacions comercials entre Catalunya i Espanya. Segons
un recent estudi del catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB Josep
Oliver, “les exportacions catalanes a Espanya continuen reduint el seu
pes sobre el total venut a l’exterior”. D’altra banda, descobreixo que
Artur Mas no està en contacte real amb el món de la petita i mitjana
empresa de Catalunya. Si el conegués, sabria que els empresaris catalans
no tenim por de deixar de dependre d’Espanya, perquè el nostre mercat
és ja, de totes passades, el món.

»El discurs de la por està caduc,
malgrat que hi ha polítics que s’entesten a fer-lo servir. I per què ho
fan, si cada dia són més els empresaris catalans que coneixen la situació
d’espoli econòmic que pateix Catalunya i saben molt bé que l’actual
model limita cada dia més la nostra competitivitat?

»La clau per
avançar la té l’empresari i la tenen el treballador i els milers de
persones que ja fa temps que han descobert que el món és molt més ampli
que la península Ibèrica i que, segons com, ens reben molt millor a
Europa o a la Xina que no pas a segons quins llocs d’Espanya.

»M’intranquil·litza
que Artur Mas digui, en la mateixa entrevista, que les persones
originàries d’altres parts de l’Estat són reticents a l’emancipació de
Catalunya. Penso que el nostre President parla d’esquena a la realitat.
Molts dels immigrants que tenen família a Espanya ja fa temps que s’han
adonat que es comet una tremenda injustícia amb Catalunya, ja no per
qüestions històriques, sinó econòmiques. I saben que això també els
perjudica a ells, als seus fills, a la seva feina, al seu present i al
seu futur. Sr. Mas, sap que moltes d’aquestes persones ja han descobert
que estar a Espanya és un mal negoci?

»La globalització ha fet del
món un lloc petit, on Catalunya ha de tenir veu pròpia per continuar
progressant econòmicament; i això no serà possible mentre l’Estat ens
continuï sotmetent a una situació d’espoli fiscal, mentre intervingui
les nostres finances i ens lligui de mans i peus.

»Tinc la sensació
que Artur Mas parla de la por d’aquelles quatre grans empreses que
representen uns interessos molt concrets en aquest país i que encara
mantenen una mentalitat del segle passat. No vull pensar que aquestes
quatre empreses, que tenen noms i cognoms, pensen en Espanya més per
raons polítiques que econòmiques. Però no podem oblidar que aquestes
empreses, que tenen molt de poder, és cert, no representen el conjunt
del país. El 95 % de les empreses que hi ha a Catalunya són petites i
mitjanes, professionals liberals i autònoms. És el conjunt de la classe
mitjana catalana que sempre ha aguantat el país i que cada cop s’aprima
més per la crisi i per la desconfiança de la situació injusta que cada
dia més empresaris coneixen. Quin empresari vol invertir en un país que
no depèn d’ell mateix?

»Si us plau, President, no ens empetiteixi més. No serveixi a uns pocs interessos. Desperti i deixi de tenir por».