L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Creure-s’ho o no creure-s’ho: heus aquí la qüestió

Deixa un comentari

Kenneth Rogoff, professor d’economia i polítiques públiques a la Universitat de Harvard i antic economista en cap del Fons Monetari Internacional, en declaracions a la revista Capital a propòsit de la situació financera de l’Estat espanyol:

«Calen mesures importants, particularment en el mercat laboral. Espanya, no obstant això, és un país amb nombroses fortaleses i no es pot comparar amb altres països. Té multinacionals que són excel·lents, té regions com Catalunya que, aïlladament, seria un dels països més rics del món…»

[Comentari de text: Més clar que això l’aigua, doncs: Espanya és la que és i està com està gràcies al fet de tenir al seu servei (diguem-ho així) un dels països potencialment més rics del món. (És a dir, que si Grècia, Irlanda i Portugal tinguessin cadascun d’ells al seu abast un país com Catalunya no passarien les angúnies que pateixen i podrien anar pel món, o per Europa, fardant de tenir una economia collonuda i prou forta perquè no els calgués cap rescat financer…).
Després de deixar anar aquesta afirmació tan rotunda, el professor Rogoff deu tenir tots els números perquè a partir d’ara sigui ningunejat a Madrid, on periodísticament sordegen de mala manera quan les notícies no van en la mateixa direcció que els vents imperials, o van en direcció contrària.
L’endemà de les declaracions de l’economista nord-americà, el diari informava que es venien a sumar al ressò que està fent la premsa internacional de les tensions entre el Govern de Catalunya i el de l’Estat per causa de les retallades pressupostàries que aquest exigeix a l’altre, i pels gairebé 1.500 milions que el Govern de JLR Zapatero, el prometelotodo, deu, segons pacte escrit i rubricat, al de CiU. El New York Times, per exemple, es referia dies enrera a “l’estrangulació financera” [sic] a què l’Estat sotmet el País Català, que es veu obligat “a contribuir amb un 10% del seu PIB” a la hisenda espanyola, unes apreciacions semblants a les que publicava per les mateixes dates el Financial Times de Londres. La premsa de Madrid, no cal dir-ho, no ha dit ni dirà ni piu sobre el tema.
El sabater de la Moncloa, per la seva banda, que va obrir la boca perquè s’hi va veure obligat pels pesats d’ERC, va dir, uns dies després d’haver-se reunit (no se sap per quin criteri) amb els representants de les empreses top ten de l’IBEX35, que això de les balances fiscals és una monserga, i que no és qüestió de parlar-ne cada dos per tres… (amb una vegada a la vida n’hi ha d’haver prou, i encara gràcies).
La conclusió no pot ser altra que aquesta: sort en tenen (de moment), a Espanya, que els catalans tot allò que tenim de rics ho tenim de rucs, que si no…
Diuen que Espanya ja té previst un pla B, i que això explicaria, entre altres coses (com l’obcecada insistència en el model ferroviari radial, per exemple), l’estat d’abandó i de deixadesa inversora i l’empobriment galopant en què es troba Catalunya; però ja els hi cal que sigui així, perquè ja fa temps que s’han passat de frenada, i comença a quedar només per als obtusos professionals o vocacionals el convenciment que encara s’és a temps de fer marxa enrere…

Documents relacionats:

—Article editorial de Crònica.cat: “Un dels països més rics del món” :

«Un estudi demoscòpic de la UOC, conduït
pel professor Miquel Strubell, assenyalava fa uns anys una curiosa
paradoxa: podria ser que ja existís una majoria social favorable a la
independència de Catalunya, però tanmateix els catalans estaven més
aviat convençuts que no l’aconseguirien mai. Segurament, això és el que
explica que, en plena etapa d’ebullició sobiranista als carrers,
s’observi tanta lentitud a les institucions, pel que fa a aquest tema.

»Per
això mateix, resulta tot un suport per l’independentisme el fet que a
fora de l’Estat espanyol es comenci a parlar de Catalunya com a nom
propi, i que comencin a assenyalar-se les possibilitats i avantatges de
la independència. Des de l’esclat del moviment de les consultes, que va
cridar l’atenció de tot el món per Catalunya com mai abans en dècades,
hi ha hagut un continuat degoteig d’articles i declaracions en premsa de
prestigi tot assenyalant, d’una manera o una altra, que Catalunya pot
aconseguir-ho.

»Recentment
s’ha produït una d’aquestes declaracions: el prestigiós economista de
Harvard Kenneth Rogoff ha afirmat, a la revista Capital, que Catalunya
és el pinacle econòmic que està evitant la fallida financera de l’Estat
espanyol. I que, en cas d’independitzar-se, Catalunya passaria a ser un
dels països més rics del món. És com per pensar-hi».

The Guardian: “Els catalans poden ser els primers a sortir d’Espanya”

—Crònica.cat, pp Països Catalans: “César Vidal votaria SÍ a la independència”

«La tesi de la tertúlia que dirigeix César Vidal
és que Catalunya ‘els costa un ronyó als espanyols’, i que els catalans
‘Ens roben, ens insulten, persegueixen la nostra llengua i a sobre és
culpa nostra’. Vidal parla que el nacionalisme català ‘ha corrumput i
podrit la política espanyola’, i que arriba un punt que ell prefereix
que ‘se’n vagin si volen, i jo votaré que sí‘.

»El propi César Vidal, a més, s’ha mostrat partidari de la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya».

[Sense comentaris!]

Mireu el vídeo amb les declaracions de Vidal a continuació (a partir del minut 11:35):

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 8 d'abril de 2011 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.