L'Hereu Riera

Iker Casillas, porter del Real Madrid, “indignado por los constantes robos durante las semifinales de la Champions” (del YouTube):

“¡Vaya jeta tenéis!…”

[Comentari de text: “Piensa el ladrón que todos son de su condición”. Aquesta tongada de quatre clàssics que hem viscut recentment, i més que cap altre l’últim d’ells, dimarts passat al Camp Nou, ens han demostrat l’absolut encert d’aquesta dita castellana. La imatge dels dos portuguesos del Real Madrid, entrenador i jugador, camí de l’avió i fent córrer els dits davant les càmeres dels reporters insistint una vegada més que se sentien víctimes de robatori, era el súmmum d’un seguit de despropòsits tanmateix amb una lògica diàfana: acusar els altres d’allò mateix de què et podrien acusar a tu és una tàctica que funciona; només has de procurar fer-ho, això sí, cridant més, gesticulant més, posant una cara d’“indignado” total. (I compte, que la unanimitat d’aquest cor de granotes madrileny ha inclòs aquesta vegada el mateix capità de l’equip, que fins dimarts semblava d’una altra mena de persona).
Veure el Real Madrid anant de víctima és una absoluta passada; i que precisament ells -ells!- parlin de robatoris, un sarcasme descomunal. Per als temps passats hi ha les hemeroteques, a més de la memòria col·lectiva, i per als temps presents hi ha les càmeres de televisió, que no es perden detall; i tot i així, a la Casa Blanca (*) no tenen cap empatx a fotre-li sense descans i sense cap rubor, fins a marejar, amb la cantarella d’aquest miserable d’entrenador, que ha arribat a empastifar la mateixa Unicef i a podrir les relacions entre els jugadors de les dues plantilles, i de l’impresentable que el va llogar, que ha empudegat l’ambient amb les seves vils insinuacions i el seu caimanisme irreprimible.

Ara: més enllà de l’al·lucinant qüestió esportiva (diguem-ne), allò que ha quedat clar i diàfan com la llum del dia és la càrrega política del litigi. En un sentit que a ningú caldrà que li expliquin, s’ha fet evident que el Real Madrid és també “més que un club”… (**)

Després d’aquest sarau, ningú a Espanya hauria de tenir les penques per repetir allò tan suat que “no s’ha de barrejar l’esport amb la política”, però com que de penques en tenen per donar i vendre, aquesta part de la cantarella també la sentirem dir a la primera ocasió que els hi convingui. I això serà aviat, perquè, seguint la vella tàctica que dèiem, si hi ha algú que barreja esport i política són les instàncies polítiques i/o esportives de l’Estat castellà.
Això no és cap novetat, però sí que ho és el grau inèdit al qual ha arribat la temperatura aquest últim mes. Com veiem que passa en el camp estricte de la política, aquí també han estirat tant la corda, que per algun punt s’ha començat a trencar i a desfilar-se. Les imatges que ens va ensenyar la TV dels jugadors dels dos equips a dins el túnel de vestidors a punt de sortir al camp, posats en fila i sense parlar-se, era tot un poema.
En el camp de joc de la política estan esberlant també tots els ponts d’entesa: cada dia que passa ens donen un motiu o altre per desitjar fotre el camp d’Espanya i alliberar-nos de les seves urpes, les seves mentides, les seves trampes, la seva caradura. I que si volen guanyar el partit amb joc brut, que juguin el partit ells sols.
De moment, l’enginyosa tàctica de guanyar “per expulsió de l’equip contrari” que tan bé els va funcionar en les darreres eleccions al País Basc els ha fallat aquesta vegada: el recurs que l’esquerra abertzale agrupada a l’entorn de Bildu va  presentar al Tribunal Constitucional, després de la sentència desfavorable del Suprem, ha tingut un pronunciament favorable de l’altíssim tribunal (increïble però cert: per 6 a 5!), i Bildu (***) es podrà presentar finalment a les municipals. Sense ETA pel mig, ara tocarà jugar net. Estarem atents a les càmeres.
__________________________________

(*) el color blanc, per cert, té connotacions diferents de la de la immaculada concepció que insinuava l’altre dia en Mourinho: és el dels fantasmes, per exemple, encara que formin part d’un equip que s’autoanomena real…

(**) cfr. aquest apunt de V Alexandre.

(***) cfr. aquest altre, no menys imperdible, d’Enric Serra: “Sortu, Bildu, Batera, Elkartuta, Batasuna…”