L'Hereu Riera

“Señorío también es denunciar aquellos comportamientos irregulares bien sea dentro o fuera de esta institución. Defender al Real Madrid de lo que creemos es injusto, irregular y arbitrario también es madridismo, y eso precisamente es lo que hace nuestro entrenador, José Mourinho. Lo que dice José Mourinho también es madridismo”.

[Comentari de text: Entesos, Jefe. Realment interessant, aquesta (re)definició, ampliació, renovació o actualització del vell concepte de señorío, del senyoriu madridista, s’entén, que de fet mai havia quedat clar en què consistia, exactament, però més o menys es donava per entès. En tot cas, allò que es donava per suposat no coincideix pas amb la idea florentina d’ara, de manera que s’agraeix l’exercici de sinceritat del president blanc, que es veu que no té cap problema emmascarant-se públicament amb la seva paella portuguesa.
Però, ja que el veiem tan feliç investit amb el mono de filòleg, m’agradaria saber si s’adona que quan l’acció o l’acte de “denunciar comportaments irregulars” i de “defensar-se d’allò que creiem que és injust, irregular i arbitrari” es fa des de segons quins altres llocs que no són Madrid ni el Real Madrid, sinó per exemple Catalunya o el FC Barcelona, rep el nom de “victimisme”… I no pas (solament) en el camp de la política, sinó en el camp de l’esport: en els camps de futbol, on el Club tan senyor del senyor Florentino es va passar anys i panys fent i desfent, i tenint, en el camp i als despatxos, comportaments tan irregulars que només podien tenir lloc en un marc polític irregular.
I així fins avui, fins fa quatre dies, fins que el Barça va començar a guanyar títols jugant a futbol, només jugant a futbol i fent-ho molt bé, i amb un entrenador i la majoria de jugadors fets a la casa, a més.
Com que l’addicció al vici és difícil d’eradicar, és normal que el president actual del RM (elegit per aclamació popular: qui no se’n recorda?) frisi per tornar als vells hàbits de guanyador per dret i per decret. L’home va boig per destronar aquests republicans descarats de Barcelona, és evident. I per això trobo tan divertida l’última sortida del seu últim entrenador: per treure’s la pressió (periodística) de l’entorn madrileny sobre el seu equip i sobre ell mateix, va i els hi demana que els deixin treballar tranquils, sense obsessionar-se pel partit d’aquest dimecres contra l’Olimpique de Lió, i per exemplificar-ho recorda la “lliçó” de l’any passat a la Champions, en què “un equip que estava obsessionat per guanyar-la al Santiago Bernabeu va quedar eliminat a semifinals contra un equip que no estava obsessionat per res”, i que era el seu, no cal dir-ho, l’Inter de Milà, i que al final es va emportar la copa cap a les seves vitrines… Ai, Mourinho, com estàs acumulant mèrits perquè aquell equip tan obsessionat de l’any passat et repassi ben repassat, aquesta temporada, i no una, sinó tres vegades!]

Com que no es poden barrejar l’esport, la política i els negocis, explicarem aquí una petita anècdota que fa al cas: ahir mateix els informatius ens feien saber que els 2.000 M€ que el
president del Govern amic, Rodríguez Zapatero, va aconseguir recaptar en
el seu periple pedigüeño pels estats del Gof Pèrsic, i
concretament de Qatar (el mateix d’on és la Fundació que patrocina el
Barça, sí, una coincidència que el presumpte culer ZP va remarcar tot
fent-ne brometa), amb la intenció de reforçar les finances d’una
determinada empresa espanyola, anirien a parar a… Iberdrola! No tinc
constància dels misteriosos motius pels quals aquesta, i precisament
aquesta, ha estat la destinatària final de la morterada aràbiga, però la
notícia hi afegia un detallet ben curiós: amb aquesta inversió, un dels
que en sortiran beneficiats és un tal Florentino Pérez, que té
interessos, no faltaria sinó, en Iberdrola, la macroelèctrica espanyola.
Déu els cria i ells s’ajunten…

Però, tornant al tema que ens ocupa, els exercicis d’autodefensa dels dirigents del RM, l’última facècia d’aquest vodevil
llastimós diu que el florentí president de la Casa Blanca ha trucat al
president blaugrana, Sandro Rossell, per assegurar-li que ningú del Real
Madrid no ha fet córrer la bola rebotada pel periodista de la PECO,
Juan Antonio Alcalá; i per tant, l’única conclusió possible de tot plegat
és que aquí algú ha mentit com un bellaco, com diuen allà baix.
Però la qüestió és que la merda, un cop escampada, ja no hi ha qui la
torni a l’orinal: les portades dels diaris de mig Europa ahir feien de
tornaveu de la gran “notícia”: que el Barça és sospitós de guanyar tot
allò que guanya perquè, a més de tenir comprats tots els àrbitres i
dirigents del futbol espanyol i europeu, són una colla de drogaaddictes
que van pel camp com una moto perquè els hi surten els estimulants per
les orelles…
Quedem a l’espera de veure quina i de quina mena serà la pròxima remesa de porqueria provinent del ventilador madrileny.
(CONTINUARÀ)