Aquí sota trobareu l’article que la revista Serra d’Or em va encarregar fa uns mesos a propòsit dels 50 anys de la inauguració -el 23 de maig de 1973- de la sala Zeleste al carrer de l’Argenteria de Barcelona. Com acostumo a fer amb la majoria dels que publico, aquest article el penjo en aquest
Hem estat quatre dies a París. Bé, més exactament hem estat una tarda (la del dilluns 12 de juny, dos dies complets, el 13 i el 14, i el matí del dijous 15 de juny). Tres dies, si fem la suma com cal. Ha estat la nostra quarta visita a la capital del país veí.
El mes de febrer de 1982 vaig ingressar com a soci a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i entre octubre de 2001 i abril de 2005, amb el poeta valencià Jaume Pérez-Montaner com a president, vaig ser membre de la Junta Directiva de l’entitat amb el càrrec de Tresorer. Encara en soc soci –i amb
En l’atapeït calendari de Dies Internacionals, Universals o Mundials d’Alguna Cosa que tenim al llarg de l’any –una dèria que no es va aturar ni en temps de pandèmia– avui li arriba el torn a la música. Pel que sembla, això de la Festa de la Música és un invent (vegeu aquí) del ministre francès de
Divendres, 10 del matí. Surto de fer les compres alimentàries setmanals a la plaça provisional (una provisionalitat que tant de bo que duri uns quants anys més) que ocupa la calçada central del passeig de Sant Joan i enfilo amb la moto cap a Montjuïc perquè vull fer una visita molt breu al MNAC. La intenció
Amb calma i sense precipitacions començo a preparar l’estada de cinc dies que a final d’agost farem a Florència. De fet, serà el nostre setè viatge a la capital de la Toscana, i segurament pensareu que poca preparació ens cal si hi hem estat tantes vegades. Cert; però no del tot. Aquest viatge serà especial
Aquest matí m’he llevat amb ganes de jugar amb l’artefacte ChatGPT d’intel·ligència artificial i posar-lo a prova. Us reprodueixo el diàleg que he mantingut amb la màquina sense cap comentari addicional. Jutgeu vosaltres mateixos… Després de la unificació italiana de 1861, ¿quantes ciutats han estat capitals d’Itàlia? ChatGPT Després de la unificació italiana de 1861,
Vaig néixer el 1950 i això, entre moltes altres coses, vol dir que els primers vint-i-cinc anys de la meva vida han transcorregut sota la dictadura de Franco (i la resta dels anys, fins ara mateix, en un règim que, falsament, es fa dir ‘democràtic’ però que no s’amoïna gaire a l’hora de dissimular que
Assisteixo a la representació teatral de final de curs d’una escola barcelonina els detalls de la qual, a part del fet de ser de titularitat pública, ara no venen al cas. L’obra que els alumnes de cinquè i sisè han preparat al llarg del curs és ‘Antaviana’, de Pere Calders i Dagoll Dagom, amb música
Aquesta tarda es jugarà a l’estadi del Barça l’últim partit abans de la remodelació profunda a què es sotmetrà durant els propers dos anys. Com que jo vaig ser (amb mon pare, és clar, que jo tenia 7 anys) el dia de fa seixanta-sis anys que es va inaugurar us deixo la crònica que vaig
Dies estranys. Temps de sentir-se ensopit. Desajustat. I tot per culpa d’un refredat que sembla instal·lat definitivament dintre meu i que no hi ha manera de foragitar. La vida, però, segueix. I els compromisos que, malgrat tot, he d’anar preparant per no fallar a la meva reputació de persona complidora. I alhora el desig (que
Si heu llegit amb interès el que Marta Vallverdú explica a ‘Seixantisme’ (vegeu aquí i també aquí), o senzillament, si per edat vàreu ser testimonis d’aquell temps recordareu que la dels anys seixanta va ser la dècada en la qual vàrem començar a conèixer novetats que ens arribaven d’Amèrica. L’inventari seria molt extens i inclouria,
Mai he acabat d’entendre aquell neguit que cap a mitja tarda del dia de Sant Jordi li agafa a la majoria dels mitjans per publicar la llista dels llibres que s’han venut més al llarg de la jornada. Talment com si la gent necessités saber de seguida si l’ha encertat en la seva compra o
Dies enrere, més concretament el dimarts 9 de maig, la secció ‘El lector escriu’ del diari El Punt Avui va publicar una carta (vegeu-la aquí) que em va semblar summament interessant ja que parlava d’una mania que tenim tots bastant interioritzada i que em sembla que fóra bo que comencéssim a deixar de banda. Em
En l’apunt d’ahir, en el qual passava revista a uns quants indrets d’Itàlia que encara no coneixem, vaig incórrer en un oblit gairebé imperdonable: l’Alguer. Completo, doncs, l’apunt que queda tal com podeu llegir aquí sota. La Itàlia que (encara) ens queda: repertori de desitjos i bones intencions. Aquests dies penso molt en Itàlia. Per