Cap a les dues de la matinada d’aquesta Nit de Reis, mentre esperava que Ses Majestats entressin pel balcó amb el seu sac carregat de regals per a tots els de casa, Catalunya Ràdio s’ha avançat i m’ha fet un regal extraordinari: ha recuperat el “Ciutat Maragda” del 4 de gener de 2020 dedicat a
No totes les marques que el pas dels anys diposita damunt nostre es centren en els aspectes físics, anatòmics o fisiològics. Hi ha altres indicis –els relacionats amb els records per exemple– que també denoten la distància cada vegada més gran que hi ha entre la memòria de la meva generació –la dels ‘Baby Boomers”
Tot i la meva venerable condició d’avi de tres néts –una de 13 anys i dos noiets de 4 i 2 anys, respectivament– i arrossegant, a més a més, un passat notori de persona no només lletraferida sinó molt atenta a les novetats del nostre món editorial he de confessar que no em puc considerar
Ara mateix no sabria dir per quin encadenament mental m’ha vingut a la memòria la lletra d’una de les primeres sèries que vaig veure a la televisió. Si no m’erro, la cançó introductòria deia (amb aires de música country) més o menys això: “Por el horizonte / surge ya el camión / que conduce un
Segur que molts de vosaltres recordareu la pel·lícula ‘Smoke” (vegeu aquí) dirigida el 1995 per Wayne Wang i Paul Auster a partir d’una novel·la d’aquest darrer. La pel·lícula és una pura meravella que encara avui, trenta anys després, emociona a base de senzillesa i talent. A You Tube la podeu veure íntegra (en llengua del
(Vegeu aquí el capítol inicial) Cap al final de l’apunt anterior ha aparegut en escena un nom il·lustre: el del músic i musicòleg Enric Gispert (1925-1990) i al conjur de la seva figura no se m’acut res millor que exclamar un ‘tothom dempeus!’ en senyal de respecte i admiració per aquest home fonamental per a
Una d’aquestes nits de calor exagerada que et conviden a dormir a la terrassa tot seguint el caient de la Lluna i el pas dels estels, els déus de l’atzar em varen portar a sintonitzar Catalunya Ràdio en el moment que emetien un programa que es diu ‘Dones, flors i violes’ (vegeu aquí i per
Estic preparant sense presses un apunt (o potser més d’un) que vull dedicar als cinemes de la meva infantesa i, de passada, a destacar uns quants llibres publicats aquí en els darrers anys que aporten detalls i records sobre la seva història: la programació que feien, l’indret on eren, el dia varen obrir portes i,
La setmana passada alguns diaris es varen fer ressò de la mort de l’àrbitre de futbol Angel Franco Martínez, l’home que, sense tenir-ne cap culpa, va ser el causant que en els primers anys de la dècada dels setanta les cròniques periodístiques i els papers oficials eliminessin el nom i el primer cognom dels àrbitres
Un bon amic que d’aquestes coses hi entén bastant més que jo em comentava dies enrere que no li estranyaria gens que una part important del pressupost del programa ‘Crims’, de Carles Porta, se l’emportessin els drets d’autor de Leonard Cohen -dels seus hereus, vaja- pel tema ‘You Want It Darker’, que és la sintonia
El passat 15 de març va fer cinquanta anys de l’estrena mundial de ‘The Godfather’, la pel·lícula de Francis Ford Coppola basada en la novel·la de Mario Puzo. L’aniversari el tinc molt clar perquè pocs mesos després, durant aquell mateix 1972, en el viatge de casament que l’A. i jo vàrem fer per españa els
El mes d’abril de 2015 vaig escriure un apunt (aquest) en el que, per començar explicava això: “Aquests dies es commemora el centenari del genocidi que va cometre l’Imperi Otomà –és a dir, aquesta Turquia que ara demana un lloc a l’Unió Europea i que encara es nega a admetre l’existència d’aquell extermini– contra el poble armeni.
Dijous Sant. La bona gent del programa ‘Avui sortim’, de Ràdio 4, em convida a participar en una tertúlia dedicada als avis (homes). Quasi quaranta minuts parlant de fills i de nets que tant a mi com als dos altres avis convidats ens passen volant. La Samanta Villar, conductora del programa, s’interessa per les nostres
Article publicat a Vilaweb el dimecres 22 de juliol de 2020 (vegeu-lo també aquí). L’afer Terribas (o sobre el costum de disparar-nos al peu). Formo part del nombrosíssim grup d’oients que el divendres de la setmana passada ens vàrem quedar glaçats quan la senyora Mònica Terribas va anunciar que aquell ‘Matí de Catalunya Ràdio’ que escoltàvem seria l’últim que
(La sèrie comença aquí) Ja vaig comentar en un apunt anterior que, si he de parlar en sentit estricte, tot aquest afer –real o inventat; discret o exagerat– entre Cabré i Ava Gardner durant el rodatge a Tossa de “Pandora and the Flying Dutchman” els mesos d’abril i maig de 1950 jo sí que el vaig viure,