La bona gent de Vilaweb va publicar la setmana passada un article meu (vegeu-lo aquí) en el que detallava algunes iniciatives que s’han posat en marxa per commemorar el centenari de la publicació de la primera ‘Conversa filològica’ de Pompeu Fabra. Aquí sota trobareu reproduït el text complet de l’esmentat article: Pompeu Fabra a
(La sèrie comença aquí) Avui fa cent anys que el diari ‘La Publicidad’ va publicar la primera de les ‘Converses Filològiques’ que Pompeu Fabra hi va publicar al llarg d’uns quants anys. Si heu seguit els dinou apunts d’aquesta sèrie que tanco avui ja haureu vist prou detalladament com es desempallegava el Mestre a l’hora
(La sèrie comença aquí) Conversa 800, OC p. 773-74; 22 de juny de 1927 En els verbs respondre, prendre, moure, es noten, en el subjuntiu i en l’imperatiu, freqüents vacil·lacions entre les formes pures responeu, preneu, moveu i les formes en gueu respongueu, prengueu, mogueu. Així, no és rar de trobar Vol que li responeu
La sèrie comença aquí) Conversa 772, OC p. 754-55; 30 de novembre de 1926 En català tenim els dos adjectius mig i mitjà que es corresponen gairebé exactament amb els dos adjectius francesos demi i moyen. L’espanyol medio ha produït una forta pertorbació en la distribució d’aquells dos mots. Mig es diu d’allò que és
(La sèrie comença aquí) Conversa 463, OC p. 520; 17 d’octubre de 1923 En català els numerals ordinals són mots d’origen popular formats per l’addició del sufix è als cardinals corresponents; així, als cardinals set, vuit, quinze, corresponen els ordinals setè, vuitè, quinzè. El castellà, al contrari, no posseint cap sufix equivalent al sufix català
(La sèrie comença aquí) Conversa 620, OC p. 636; 9 de desembre de 1924 Ens cal fugir de la frase feta, no solament perquè l’abús de frases fetes ja sabem, per l’exemple d’un idioma veí, com encarcara i malmena una llengua, sinó perquè, en la nostra, gairebé totes són de procedència forastera. Nosaltres, però, no
(La sèrie comença aquí) Conversa 527, OC p. 565; 1 de març de 1924 Qualsevol mot espanyol, amb qué la seva forma no el denunciï clarament corn a no català, té avui totes les probabilitats d’esmunyir-se en el nostre lèxic, de passar sense dificultat corn a perfectament català. Acabem de trobar en un text català
(La sèrie comença aquí) Conversa 268, OC p. 378; 23 de novembre de 1922 Quan a la fi d’una ratlla cal dividir un mot i la divisió afecta un grup format per dues vocals separades per una s doble, fern anar la primera s amb la vocal precedent i la segona s amb la vocal
(La sèrie comença aquí) Conversa 124, OC pàgs. 255-256; 21 d’abril de 1920 Una construcció va actualment generalitzant-se en la llengua parlada que caldria combatre per tots els mitjans, començant, naturalment, per evitar-la en absolut en la llengua escrita. És tenir que. A cada moment sentim, en efecte, expressions corn aquestes: Tens que fer-ho, Tenir
(La sèrie comença aquí) Conversa 694, OC p. 697; 1 de novembre de 1925 És innegable que hi ha avui un bon nombre d’escriptors amatents a acollir les millores que van suggerint-se en l’obra de depuració del català. Així, hom constata corn ràpidament són adoptades la majoria de les reformes que van preparant-se: no és
(La sèrie comença aquí) Conversa 685, OC p. 689; 31 de juliol de 1925 En llegir, en un diari d’avui, «l’arquebisbe de Sant Domènec», no hem caigut que es tractava de la república de Santo Domingo fins que, més endavant, el context ens ha assabentat que, amb aquella denominació, es designava aquesta república antillana. Per
(La sèrie comença aquí) Conversa 698, OC p. 699; 15 de setembre de 1925 Qué és el gerundi? Una forma verbal que termina en ant, ent o int i que, dins una proposició, serveix per a formar frases adverbials. Forma del gerundi. El gerundi termina, tal com hem dit, en ant, ent o int: el
(La sèrie comença aquí) Conversa 171, OC p. 296; 16 de juliol de 1920 El verb castellà estar acompanyat d’una designació de lloc, tradueix el verb català ésser. A las siete estábamos en la plaza és, en català, A les set érem a la plaça. ¿Dónde está tu padre? tradueix On és el teu pare?
(La sèrie, amb les explicacions que la justifiquen, comença aquí) Conversa 756, OC p. 742; 13 d’agost de 1926 Per expressar l’acció de rebre per mitjà de les orelles la sensació del so, el català posseïa el verb oir, prolongament del verb llatí audire; però, amb el temps, limitat l’ús d’aquell verb a l’expressió oir
(La sèrie, amb les explicacions que la justifiquen, comença aquí) Conversa 757, OC p. 742; 24 d’agost de 1926 Diferents vegades hem combatut l’ús de certes frases verbals, degudes indubtablement a la influència de l’espanyol. Una d’elles és la combinació del verb venir amb un gerundi indicant que l’acció expressada pel verb en gerundi es