Totxanes, totxos i maons

En l’apunt d’ahir, en el qual passava revista a uns quants indrets d’Itàlia que encara no coneixem, vaig incórrer en un oblit gairebé imperdonable: l’Alguer.

Completo, doncs, l’apunt que queda tal com podeu llegir aquí sota.

La Itàlia que (encara) ens queda: repertori de desitjos i bones intencions.

Aquests dies penso molt en Itàlia. Per una banda deu ser a causa de la ressaca post-viatge a la Florència literària que vàrem fer els primer dies de Setmana Santa (un viatge plaent i extensament descrit en la crònica de nou apunts que vaig fer i que comença aquí).

Per altra banda deu ser també la perspectiva del nostre retorn a Florència els últims dies del proper mes d’agost, però aquesta vegada amb un programa molt diferent i encaminat a ensenyar-li la ciutat a la nostra néta Mila, que aleshores ja tindrà onze anys.

Encara hi afegiria un tercer motiu conjuntural i que em fa una mica de pena: la certesa que al Tom, el nostre net que ara té dos anys acabats de fer -i encara menys al ‘nasciturus’ que arribarà el juny-, d’aquí a vuit o nou anys ja no els podrem fer de guies per les meravelles d’aquell país com sí que ho hem pogut fer encara amb la seva germana (Venècia el 2021; Roma l’any passat i ara Florència).

En fi… és llei de vida i no cal fer-s’hi mala sang. Però fa pena.

Mirant el mapa d’Itàlia veig que hi ha una línia horitzontal, que podríem dir que coincideix força amb el traçat del riu Po, al nord de la qual ni l’A. ni jo hem estat mai. És una zona amb dues ciutats importants –Torí (al Piemont) i Milà (a la Llombardia)- i tres o quatre indrets més que m’agradaria conèixer: Como, Bergamo, Brescia i Verona. Vista la nostra experiència de viatges amb colla d’una dotzena de membres aquest repertori de desitjos (allò que en termes clàssics es diu ‘desiderata’) podria ser el guió d’un proper viatge amb guia i autobús llogat amb l’única diferència, en relació als cinc o sis d’aquest estil que hem fet anteriorment, que la ruta ens portaria a llocs que, com he dit més amunt, no hem visitat mai.

I encara hi ha un parell d’indrets que penso que mereixen una visita especial:

• El primer és l’Alguer, a l’illa de Sardenya, el racó català d’Itàlia: un viatge la raó del qual em sembla innecessari de justificar.
• El segon, mereixedor d’una visita monogràfica de quatre o cinc dies preparada amb lectures abundants, és la ciutat de Trieste. Un lloc carregat d’història i de referències culturals i literàries que m’atreu moltíssim. (I ja situat allí, canviar de país i fer una ràpida incursió a Rijeka (Croàcia), l’antiga Fiume italiana que el 1920 va ser escenari d’un dels episodis més esbojarrats i extrems –vegeu-lo aquí, que val molt la pena- de la història moderna d’Itàlia) Un episodi protagonitzat per Gabriele d’Annunzio, que era un gran poeta però que estava com un llum de ganxo.

Sé que algú encara em dirà que, posats a tirar nord enllà de la vall del Po, hi ha una altra franja -aquesta de relleu clarament alpí- que abastaria llocs que també valdria la pena de conèixer com la Vall d’Aosta, Merano i Trento (per resumir i no embrancar-me en detalls). Un viatge, aquest, que veig una mica més difícil (*) i que en tot cas, en la meva actual  llista de desitjos quedaria al final de tot.

——————————————————————————————

(*)  Ja m’està bé, a mi, tot això de les muntanyes. Però lluny. I si pot ser a través d’una bona fotografia. Vull dir que mai he experimentat la curiositat d’enfilar-m’hi per veure el panorama. M’explico, oi?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!