Com ja vaig escriure el dia que pertocava (vegeu aquí) l’A. i jo acabem de celebrar els cinquanta anys del nostre casament. Com a complement de les trobades familiars i amb els amics vàrem voler que quedés algun document a tall de recordatori i així va ser com va néixer el llibret commemoratiu de l’aniversari
(La sèrie comença aquí) (El capítol anterior el trobareu aquí) Obro el llibre buscant algunes il·lustracions que em semblen especials (en Bao i els seus companys a la fàbrica dels aneguets, al port veient com el vaixell carrega els contenidors plens de joguines, la tempesta a alta mar i el contenidor que s’enfonsa, la superfície
(La sèrie comença aquí) El mes d’octubre passat -ara fa exactament un any- vaig dedicar una llarga tira de set apunts a explicar de quina manera, a través d’una mestra inquieta i motivada, vaig entrar en contacte amb els nens i nenes de l’Escola Castella, de Barcelona (vegeu aquí), gràcies a un conte titulat ‘Els
Estimadíssima Mila. No és premeditat, però ara m’adono que aquesta carta que començo ara -la que fa el número vuitanta-quatre de les que et porto escrites- la penjaré poques hores abans d’un acte que m’ha tingut bastant enfeinat aquestes darreres setmanes. És una ponència que m’han demanat per a un Seminari sobre la crítica literària
La forta calorada d’aquests dies (d’aquestes setmanes, vaja) em porta a la memòria les desmesurades temperatures que vàrem patir a Roma la darrera setmana de juny amb l’A. i la nostra neta Mila. Es tractava de la segona etapa del pla d’immersió italiana que hem emprés amb la noieta. Per a l’A. i per a
Estimadíssima Mila. Avui fas deu anys. Un aniversari molt important que d’aquí a una estona començarem a celebrar amb un dinar de restaurant en el teu honor (i, en acabar, és clar, tornaràs a l’Escola, que la festa grossa la farem demà). He de reconèixer que el teu aniversari m’arriba en un moment en què,
(La sèrie comença aquí) Mentre pugem fins l’últim pis, al pati de jocs del terrat, l’Eva em parla -amb raó i amb raons- de les condicions complicades de l’edifici. Una construcció antiga i amb una filosofia del que ha de ser un espai dedicat a l’ensenyament superada totalment pels anys. Malgrat la gespa artificial d’alguns
(La sèrie comença aquí) Mentre l’Andrea -la mestra el nom de la qual no recordava en l’apunt anterior- es prepara per fotografiar el moment, l’Eva anuncia que el delegat de la classe de les Crispetes del circ em passarà el conte que tots els nens i nenes de la classe -amb l’ajut dels de tercer,
(La sèrie comença aquí) Tot seguint l’Eva arribo a la porta de la classe. Hi entro i en un dels angles de la sala veig un espai emmarcat per un parell de bancs baixos amb una vintena de nens i nenes asseguts als bancs i a terra, tots amb la màscara posada i mirant cap
(La sèrie comença aquí) L’endemà mateix l’Eva m’escrivia un altre correu en el que em deia: “Avui he explicat tot això a l’escola i estan encantades de la teva idea per fer l’intercanvi. M’hauries de donar uns dies perquè com que a P5 encara no sabem escriure els nostres padrins de 3r ens ajudaran a
(La sèrie comença aquí) Quan li vaig explicar a la Mila la història dels nens i nenes de l’Escola Castella va decidir, amb bon criteri, que els deixaria ‘Els ulls d’en Bao’ amb dos requisits: escriuria al començament del llibre una dedicatòria personal per als alumnes de l’Escola (amb una mica d’ajut per part meva),
(La sèrie comença aquí) Aquell correu inesperat que acabava de rebre de l’Eva deia exactament això: “Vaig buscant el conte del que parlaves en una publicació, els ulls d’en Bao. He anat a l’hospital de Sant Joan de Déu però no el tenen. No el trobo enlloc de fet. A l’escola aquest any treballem sobre
Aquest apunt d’avui el podria haver titulat d’unes quantes maneres. Per exemple ‘Meravelles dels Blocs’. O podria tenir una estructura de carta-conte adreçada a la Mila i al Tom, els meus dos nets. També podria haver-lo titulat ‘Una mestra motivada’, però finalment he optat per la solució més descriptiva de totes les que tenia entre
Estimadíssima Mila. Avui et parlaré de com arriben a canviar amb el pas dels anys els nostres gustos, aficions i preferències. Un canvi inevitable que ens equivocaríem molt de considerar temps perdut, energies malmeses o, encara pitjor, matèria per a avergonyir-nos-en. Ben al contrari. Fa uns mesos em vares preguntar quina era la meva pel·lícula
Estimadíssima Mila, Després dels cinc dies que hem passat a Venècia tots tres -els avis i tu- voldria explicar-te una breu història i fer-te un encàrrec. De fet, la història ja te la vaig mig explicar el divendres passat mentre dinàvem a prop del mercat de peix de Venècia, a tocar del pont de Rialto,