Totxanes, totxos i maons

El mes de febrer de 1982 vaig ingressar com a soci a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i entre octubre de 2001 i abril de 2005, amb el poeta valencià Jaume Pérez-Montaner com a president, vaig ser membre de la Junta Directiva de l’entitat amb el càrrec de Tresorer. Encara en soc soci –i amb una antiguitat que, com podeu veure, ja supera els quaranta anys: tinc el carnet número 254— i la meva intenció és ser-ho fins al final.

També soc soci del PEN Català però, en canvi, no tinc documentada la data del meu ingrés (en els arxius de l’entitat tampoc els consta la data; si més no fins fa un parell d’anys). Calculo que deuria ser cap al final de la dècada dels vuitanta –per si algú em vol ajudar diré que tinc el carnet número 075 del Centre Català i el 146 de l’Internacional— però no recordo amb precisió les circumstàncies de la meva filiació. Podria ser una conseqüència dels meus primers contactes i col·laboracions amb la revista Serra d’Or i que la persona que m’empenyés a associar-m’hi fos Jordi Sarsanedas, aleshores redactor en cap de la revista, però ho tinc tot prou nebulós com per deixar escrites aquestes especulacions ara i aquí sense posar-hi la mà al foc.

La meva relació amb el PEN Català ha estat sempre més distant que la que mantenia amb l’AELC. Segurament perquè, en veure des del primer moment que no podria combinar una militància ‘activa’ a les dues bandes, em vaig decantar per l’AELC per raons d’antiguitat en el contacte.

L’estiu de 2019, quan ja portava sis anys de jubilat, vaig pensar (pensada que el temps ha demostrat errònia) que havia arribat el moment d’anar reduint la meva activitat literària. Dit i fet: vaig preparar una llista amb les entitats i publicacions de les quals em donaria de baixa. O, més exactament, no en renovaria la quota d’associat o la subscripció quan el termini s’esgotés. En aquesta llista hi figurava el PEN Català.

Per aquelles mateixes dates es va fer públic el conflicte de la Junta, presidida per Àngels Gregori, amb l’anterior presidenta Carme Arenas (vegeu aquí i aquí, per exemple) per presumptes irregularitats econòmiques i, francament, em va semblar que, després de trenta anys com a associat, aquell moment –precisament aquell– no era el més oportú per fugir del vaixell. Quan vaig prendre la decisió vaig fer una piulada a Twitter que, més o menys, deia el que acabo d’explicar: que havia pensat donar-me de baixa de l’entitat, però que vist el moment delicat pel qual passava creia que havia de reconsiderar la decisió i seguir com el que havia estat fins aleshores (vaja, com el que he estat sempre; fins ara mateix): un soci de base que després d’una pila d’anys de moure’m en el món dels nostres lletraferits tenia bons amics en les diverses Juntes que havia tingut l’entitat –començant per la mateixa Carme Arenas— i que, per tant, no volia que la meva decisió fos interpretada de manera errònia.

Sembla que la meva piulada va arribar en un moment especialment delicat d’aquella crisi interna i que per a algunes persones que es trobaven amb la moral baixa va ser una injecció de pa amb tomàquet. Així, si més no, m’ho varen fer saber uns quants membres de la Junta. I va ser aleshores quan em vaig adonar que la meva llarga trajectòria entre la gent de lletra i el capteniment que sempre havia procurat de mantenir m’havia convertit en una espècie de iaio plàcid i balsàmic. Mai tant, que diuen pel Pirineu…

Poc abans de l’esclat de la pandèmia vaig assistir a un parell d’assemblees informatives que l’entitat va convocar –algunes bastant dures, per cert– i vaig adonar-me que l’afer era prou envitricollat com perquè jo, que havia mantingut un paper de soci limitat gairebé al pagament de les quotes (i a alguna col·laboració esporàdica que la Junta de torn em demanava), mantingués la distància i, sempre que em fos possible, mirés de no afegir vinagre a les ferides.

En plena pandèmia –i en plena preparació per part de la Junta del que seria l’any del centenari del PEN Català: el 2022– em va arribar la proposta d’escriure per al catàleg de l’exposició commemorativa un article d’investigació sobre la mítica assemblea fundacional del PEN Català en un autocar, l’any 1973,  que em va donar molta feina però que, alhora, em va divertir molt de fer.

La Junta anava fent la seva feina, especialment l’any del centenari, jo mantenia la relació discreta amb l’entitat i tot feia pensar que, sense estar encara resolt el conflicte amb l’antiga presidenta –ni de bon tros: ara és als tribunals– les greus tensions d’altres èpoques ja s’havien superat.

Però resulta que no. Que dintre de la Junta actual hi havia un conflicte larvat que, pel que vàrem saber els socis (almenys els socis que, com jo, ens manteníem al marge), va esclatar fa poques setmanes amb la dimissió de set dels deu membres que la formaven, de manera que a un costat quedava la presidenta actual, Laura Huerga, i dos membres, i la resta –tresorera, secretària general, alguns vice-presidents…– forçava que l’assemblea ordinària, convocada per ahir, dijous 22, servís per preparar, de fet, la convocatòria d’una assemblea extraordinària que es farà el 13 de juliol en la qual es presentarien dues candidatures per sotmetre’s a la consideració dels socis.

Hi vaig assistir.

Si voleu una crònica del que va passar entreu en aquest article de la Montserrat Serra i us podreu fer una idea del que va passar.

Pel que fa a mi, vull acabar de posar en ordre unes quantes impressions de la tarda d’ahir i no descarto de fer, jo també, la meva petita crònica personal en aquestes Totxanes.

Per si de cas, però, no poso l’habitual ‘continuarà’ que en altres ocasions trobeu al final.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!