La incorrecta és un dinàmic duet format per les germanes Planas, un parell de banyolines amb poques manies i talent de sobres per fer tronar i ploure cada vegada que s’ho proposen. La Valentina, filòloga i professora d’institut, i la Júlia, dissenyadora gràfica, són La incorrecta, un dels tàndems més estimulants i creatius que ara
Com cada matí, em llevo una mica abans de les sis i, abans de posar-me a la feina, esmorzo. Com (gairebé) cada matí també, l’A. ja fa estona que és llevada, ha preparat els cafès i els acompanyaments i repassa les notícies del dia a l’ordinador. Veig que avui, per comptes de les ‘Chiquilín’ habituals
Fa uns quants mesos vaig publicar un parell d’apunts seguits (aquest i aquest) en els quals recopilava uns quants ‘falsos amics’ italians. És a dir, paraules que en la nostra llengua tenen un significat concret que no té cap similitud amb el de l’altra llengua. Com que el meu autoaprenentatge de la llengua italiana continua -avantatges
El 17 de març es varen presentar a la llibreria Ona les tres exposicions i els dos llibres que al voltant de la figura de Joan Triadú, i entre un munt d’activitats més, commemoren el centenari del seu naixement. Com a comissari de l’Any Triadú he intervingut bastant, amb la col·laboració imprescindible de la Susanna Àlvarez,
Abans d’ahir, diumenge, llegia ‘Vull ser conseller’, el magnífic article que Ramon Solsona va publicar dies enrere al digital ‘Núvol’. Un article carregat d’ironia en el que l’autor se’n fotia a cor què vols del llenguatge postís i ple d’expressions estereotipades dels nostres polítics. Una apoteosi, vaja, de la ignorància (si més no, expressiva) de
(La sèrie comença aquí) Després dels articles de comiat apressats i sota l’efecte sorpresa que es van publicar en el Serra d’Or de febrer de 1971, la distància va permetre que en el número següent ja aparegués una reflexió ‘a propòsit de l’ofici de corrector’ (així es va titular) més concreta sobre l’afer amb Terenci
(La sèrie comença aquí) El número de febrer de Serra d’Or de 1971 dedicava quatre pàgines amb tres articles de comiat a Eduard Artells. El director de la revista, Jordi Sarsanedas, feia una peça introductòria breu que començava dient: “Inesperadament, hem perdut Eduard Artells. Quan encara el necessitàvem.” El segon article, titulat ‘L’amic’ era de
(La sèrie comença aquí) Després d’aquell incendiari article dels últims dies de novembre de 1970 no recordo grans reaccions ni a favor ni en contra per bé que en aquells mesos jo estava fent el servei militar i la meva capacitat de seguiment de les coses que em podien interessar estava condicionada per aquesta circumstància
(La sèrie comença aquí) La croada empresa per Eduard Artells contra la moda de les ‘Montses’ va posar-se novament en acció en el paràgraf final de l’article ‘El llenguatge de Joan Oliver’, publicat l’octubre de 1970 a Serra d’Or. L’articulista comença parlant en un to molt elogiós de l’estrena al Teatre Capsa de dues obres
(La sèrie comença aquí) L’any 1969 l’editorial Barcino va publicar una selecció de textos d’Eduard Artells amb el mateix títol de la seva secció a Serra d’Or i amb un subtítol força extens que aclaria conceptes al possible comprador que tingués el llibre a les mans amb la intenció d’emportar-se’l a casa: ‘Llenguatge i gramàtica.
(La sèrie comença aquí) El número d’octubre de 1959 -el primer Serra d’Or– ja acollia en les seves pàgines la secció d’Eduard Artells, que a més a més continuava la feina de corrector de la revista que ja exercia a Germinabit. La secció es titulava ‘Llenguatge i gramàtica’ i es va estrenar amb un article
Aquest article va ser publicat a Vilaweb el dijous 28 de gener de 2021. (vegeu-lo aquí) La història d’Eduard Artells: el corrector dur. El 28 de gener de 1971 –avui fa justament cinquanta anys– es va morir Eduard Artells i Bover, gramàtic, traductor, professor i corrector de català. És molt possible que els professionals de
Aquí teniu l’article que vaig publicar dies enrere a Vilaweb en el qual parlava d’algunes coses que es podrien fer al llarg de l’Any Joan Triadú (vegeu aquí) que acabem d’estrenar. L’accés directe és aquest però si preferiu llegir-lo sense tirar de botó dret del ratoli el trobareu, complet també, aquí sota: 2021: Tot un any per
La gent es fa seguidora fidel d’un mitjà -és a dir, s’hi subscriu- per raons molt diverses i totes ben dignes de respecte i consideració. En el meu cas -i centrant-me en la revista El Temps, de la qual soc subscriptor des de fa bastants anys- m’interessa per damunt dels altres apartats tota la secció d’Opinió. Començant
Mentre practico les rutines pròpies de l’higiene matinal irromp en el meu cap una expressió que potser feia mig segle (o més) que no sentia. Desconec per quin encadenament de percepcions m’ha arribat, però l’engrapo amb les dues mans perquè no se’m torni a escapar i li faig passar la prova del nou: li pregunto