Els seguidors habituals de les Totxanes deuen recordar la sèrie de nou apunts que fa poques setmanes vaig dedicar a les picabaralles entre el corrector Eduard Artells i l’escriptor Joan Fuster. A la vista de l’interès que tenia l’evocació d’aquells fets de fa més de mig segle la bona gent de Vilaweb em va demanar
Parauler d’ofici: el meu Espinàs (Article publicat a Vilaweb el divendres 10 de febrer de 2023) (Vegeu-lo també aquí) Recordo que el primer contacte directe que vaig tenir amb Josep Maria Espinàs va ser en un dinar. Fins la setmana passada hauria jurat que es tractava de l’àpat de presentació com a Escriptor del Mes
Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest). I també que llegiu aquí el capítol anterior. Tal com us avançava en l’apunt anterior tanco aquesta sèrie amb un apunt més extens que els anteriors però que em sembla molt oportú perquè reprodueix un parell d’articles
Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest). I també que llegiu aquí el capítol anterior. El dijous 28 de gener de 1971 Eduard Artells es va morir. Per les reaccions que el seu traspàs va suscitar -i fins on jo sé- sembla bastant clar
Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest). I també que llegiu aquí el capítol anterior. El 4 de desembre de 1970 Joan Fuster envia a Serra d’Or l’article de resposta acompanyat d’una breu carta a Jordi Sarsanedas, redactor en cap de la revista. Una
Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest). I també que llegiu aquí el capítol anterior. Eduard Artells comença la resposta dient que l’article de Fuster ja se l’esperava, però reconeixent que, en canvi, l’ha sorprès, per inesperada, la carta al director de Maurici Serrahima.
Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest). I també que llegiu aquí el capítol anterior. Ja he dit en l’apunt anterior que Joan Fuster va encabir la resposta a l’article d’Eduard Artells dintre de l’espai de la seva secció ‘Restriccions mentals’, però com que
Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest). I per lligar fils és recomanable que llegiu el capítol anterior (aquest) Després del parèntesis del mes d’agost, la polèmica continua en el número de setembre de Serra d’Or amb la resposta de Joan Fuster: un article
Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest). I també que llegiu aquí el capítol anterior. La reacció d’Eduard Artells a l’article de Joan Fuster és immediata i, de fet, des del mateix títol i la frase inicial no s’esforça gens a dissimular que s’ha
Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest). Tot l’embolic comença a propòsit d’aquest article publicat a Tele/Estel. Fuster, home de pocs compliments, va per feina des de la primera frase. L’indigna que la paraula ‘clero’ no sigui admesa en el Diccionari i carrega, en
Sobre el corrector Eduard Artells he parlat unes quantes vegades en aquest Bloc. A part del que en diuen la Viquipèdia (això) o la Gran Enciclopèdia Catalana (això), quan a final de gener de 2021 es varen complir els cinquanta anys de la seva mort vaig publicar aquest apunt i pocs dies després vaig començar
Avui dedicaré un espai molt breu a deixar constància d’una expressió en llengua del 155. Em refereixo al famós ‘al loro’ que, tot i que l’hem traduït directament com ‘al lloro’, vol dir el mateix que ‘compte’, ‘al tanto’, ‘atenció’, ‘no badeu’ i un munt d’expressions més que el català té per donar i vendre.
Ja fa molts anys que vaig arribar a la conclusió que el millor que podia fer pel bé de la meva salut mental era mantenir-me ben lluny de tot allò que sonés a debats, tertúlies i altres mecanismes de (suposat) contrast de parers, tant a la ràdio com a la televisió. I tant si eren
Fa uns quants any parlava aquí mateix (vegeu l’apunt) de les expressions familiars que anem atresorant des de la primera infantesa -allò que la senyora Ginzburg denominava el ‘Lèxic familiar’– i com amb els anys aquestes expressions van quedant soterrades en la memòria fins que un dia, per una feliç conjunció d’atzars, surten a la
Dies enrere el digital Núvol publicava aquest article de Marta Romero Lorente que em sembla que, pel que explica, val la pena que el reprodueixi. Cosa que faré tot seguit després de demanar-vos que, si us sembla una petició assenyada i amb trellat, mireu de donar-li la màxima difusió que pugueu: 10 pobles de Catalunya