Vegeu les informacions prèvies publicades a Vilaweb (aquí) i el discurs en format d’article (aquí) Renovar la Flama de la Llengua: un compromís més necessari que mai (Continuació del parlament fet a Montserrat el 20 de febrer de 2022 amb motiu de la 53a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana.) (Vegeu aquí la
Vegeu les informacions prèvies publicades a Vilaweb (aquí) i el discurs en format d’article (aquí) Renovar la Flama de la Llengua: un compromís més necessari que mai (Parlament fet a Montserrat el 20 de febrer de 2022 amb motiu de la 53a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana) Any 1922, divendres 13 de
(Article meu publicat a Vilaweb –vegeu-lo aquí– el dimarts 1 de febrer de 2022) Ja fa temps que penso que, de tant en tant, és bo recordar tot el que va significar el primer Any Fabra, el 1968, el del seu centenari. Fundat el 1961, Òmnium Cultural acabava un llarg període de prohibició quan, finalment,
Aquest article de Marta Rojals veritablement antològic el podreu trobar també aquí. Us recomano que el llegiu atentament i que el divulgueu tant com us sigui possible. I que l’apliqueu, és clar. És molt senzill; es tracta que a partir d’ara ens acostumem a dir allò de: ‘el castellà? l’entenc, però no el parlo’. Els
Fa quinze anys el diari Avui -aleshores encara no s’havia fusionat amb El Punt– publicava un article de Joan Solà en el qual reaccionava contra la pressió d’españa sobre el català, el seu retrocés i la subordinació política i lingüística de Catalunya. Ara, a punt de tancar el 2021, el crit del mestre té una
Fa tretze anys vaig escriure aquest apunt en el qual parlava de com el llenguatge pot ésser un recurs carregat d’enigmes quan, de petits, encara no en dominem tots els registres. Per si l’enllaç fa figa (ara o d’aquí a un temps) us reprodueixo l’apunt complet aquí sota i després continuo explicant-vos una història curiosa.
El dissabte passat es varen complir quinze anys de la primera emissió de l’Enigmàrius, un espai que ja ha esdevingut mític. La bona gent de Vilaweb em va demanar si m’abelliria d’escriure un article per recordar l’aniversari i no m’ho vaig fer dir dues vegades. El varen publicar el mateix dia de l’aniversari (vegeu-lo aquí)
Aquesta moda de la duplicació de gèneres que en nom d’un discutible concepte de la correcció s’està escampant darrerament em sembla un costum enutjós i fatigant que procuro defugir sempre que puc. Per bé que sembla que la cosa s’escampa de manera incontenible. Poso un exemple que acaba de passar davant dels meus ulls. L’he
La incorrecta és un dinàmic duet format per les germanes Planas, un parell de banyolines amb poques manies i talent de sobres per fer tronar i ploure cada vegada que s’ho proposen. La Valentina, filòloga i professora d’institut, i la Júlia, dissenyadora gràfica, són La incorrecta, un dels tàndems més estimulants i creatius que ara
Com cada matí, em llevo una mica abans de les sis i, abans de posar-me a la feina, esmorzo. Com (gairebé) cada matí també, l’A. ja fa estona que és llevada, ha preparat els cafès i els acompanyaments i repassa les notícies del dia a l’ordinador. Veig que avui, per comptes de les ‘Chiquilín’ habituals
Fa uns quants mesos vaig publicar un parell d’apunts seguits (aquest i aquest) en els quals recopilava uns quants ‘falsos amics’ italians. És a dir, paraules que en la nostra llengua tenen un significat concret que no té cap similitud amb el de l’altra llengua. Com que el meu autoaprenentatge de la llengua italiana continua -avantatges
El 17 de març es varen presentar a la llibreria Ona les tres exposicions i els dos llibres que al voltant de la figura de Joan Triadú, i entre un munt d’activitats més, commemoren el centenari del seu naixement. Com a comissari de l’Any Triadú he intervingut bastant, amb la col·laboració imprescindible de la Susanna Àlvarez,
Abans d’ahir, diumenge, llegia ‘Vull ser conseller’, el magnífic article que Ramon Solsona va publicar dies enrere al digital ‘Núvol’. Un article carregat d’ironia en el que l’autor se’n fotia a cor què vols del llenguatge postís i ple d’expressions estereotipades dels nostres polítics. Una apoteosi, vaja, de la ignorància (si més no, expressiva) de
(La sèrie comença aquí) Després dels articles de comiat apressats i sota l’efecte sorpresa que es van publicar en el Serra d’Or de febrer de 1971, la distància va permetre que en el número següent ja aparegués una reflexió ‘a propòsit de l’ofici de corrector’ (així es va titular) més concreta sobre l’afer amb Terenci
(La sèrie comença aquí) El número de febrer de Serra d’Or de 1971 dedicava quatre pàgines amb tres articles de comiat a Eduard Artells. El director de la revista, Jordi Sarsanedas, feia una peça introductòria breu que començava dient: “Inesperadament, hem perdut Eduard Artells. Quan encara el necessitàvem.” El segon article, titulat ‘L’amic’ era de