(Vegeu aquí l’apunt anterior) “A Barcelona hi va haver una època que només fixant-te en els edificis d’un xamfrà era possible saber en quin lloc de l’Eixample et trobaves”. Això li vaig sentir comentar a mon pare unes quantes vegades. I puc dir que jo mateix –amb 75 anys, tots viscuts a Barcelona— encara he
Els qui ens interessem per l’arquitectura tenim la immensa sort que quan caminem per una ciutat (o un poble, tant és) ens fa l’efecte de visitar una sala d’exposició permanent. Només cal que caminem sense presses, mirant al voltant nostre i cap amunt. Sobretot cap amunt. Un requisit, però, aquest de caminar mirant cap amunt,
Dies enrere algú em va comentar que aquesta Setmana Santa tenia previst de fer un viatge a les illes Açores, un arxipèlag format per nou illes perdudes enmig de l’Atlàntic (vegeu aquí) que administrativament són territori portuguès, i em va preguntar si a casa, que es veu que tenim fama de gent viatgera, teníem cap
Les lleis òmnibus les carrega el dimoni (Article publicat a Vilaweb el dissabte 25 de gener de 2025) (Vegeu-lo també aquí) Com més gran em faig més em meravella la veritat d’aquella dita que pregona que no hi ha res de nou sota el sol. Ara que tant es parla d’una llei òmnibus feta pel
Aquests dies en què, per la proximitat del canvi d’any, intensifico la feina relacionada amb els aniversaris, les efemèrides i les commemoracions de 2025 molts em pregunten d’on és que em ve aquesta dèria classificadora i ordenadora. La resposta és sempre la mateixa: em ve de ma mare. A casa, ja de ben petits, no
Ja he explicat en alguna altra ocasió (vegeu, per exemple, aquí) que una de les coses més valuoses que he rebut en herència ha estat el Dietari que mon avi Domingo escrivia els primers mesos de 1950. Són un centenar de dies dels quals tinc el testimoni directe d’aquell home que tenia el costum d’anotar
Me’n recordo de la meva gran sorpresa quan en els primers anys seixanta veia que les sèries de televisió (‘Bonanza’, per exemple) passaven els crèdits al final de cada episodi. Exactament a l’inrevés de com ens havíem acostumat a veure en el cinema, que sempre projectava els crèdits al començament de la pel·lícula. Cosa que
La setmana passada, quan anava a fer una visita als bons amics de Vilaweb, vaig veure que el local que fa cantonada entre el carrer de la Lluna i el de Ferlandina estava tancat i barrat. Em vaig aturar un moment i vaig fer la fotografia que il·lustra aquest apunt perquè per a mi aquell
Ho he dit aquí mateix en més d’una ocasió: la memòria funciona com les cireres. Quan les teniu damunt la taula ben apilades i voleu agafar-ne una és inevitable que darrere seu s’esmunyin quatre o cinc més demanant també el seu moment d’atenció. Dit altrament: un record porta fàcilment cap a un altre. I avui
Aturat en un semàfor sento un soroll que immediatament em posa en estat d’alerta. Damunt de la moto com soc no puc veure ni d’on surt ni què el produeix però és un so, un clic-clic, molt característic que ja no sé si el sento directament, filtrat pel casc, o és el meu cervell que
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb l’onzè -i penúltim- capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. En aquest capítol parlo del crític literari, pedagog i activista cultural Joan Triadú i de les iniciatives que l’any 2021
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el desè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. És un capítol bastant llarg en el qual parlo de com vaig començar a transitar per allò que els que hi
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el novè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. És un capítol bastant llarg en el qual parlo de tres coses ja conegudes pels seguidors d’aquestes Totxanes: La sèrie d’articles
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el vuitè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. Es titula ‘La ràdio des de dins’ i en un minut i mig descriu la meva entrada –absolutament per atzar– en
Un cop refet de la trompada que em vaig fotre un dia que plovia –i que vaig explicar en l’apunt anterior (aquest)– un dels costums que he recuperat aquest mes d’agost ha estat el de caminar cada dia una estona (d’aquesta manera els pesats dels meus metges deixaran de renyar-me). A més a més, des