Fa bastant temps vaig tenir notícia que entre els centenars de llibres, llibrets, opuscles i memorials que va escriure Joan Amades n’hi havia un dedicat a la figura de mossèn Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, conegut en el món de les lletres com El Rector de Vallfogona. No vaig amoïnar-me gaire per obtenir-ne cap exemplar
Temps era temps els partits de futbol -tant els de Primera Divisió com els de Segona– es jugaven tots el mateix dia i a la mateixa hora: a les 5 de la tarda dels diumenges (l’hivern a les 4, que es feia fosc abans). Us parlo, ja us ho haureu imaginat, dels anys cinquanta, quan
Fa uns quants any parlava aquí mateix (vegeu l’apunt) de les expressions familiars que anem atresorant des de la primera infantesa -allò que la senyora Ginzburg denominava el ‘Lèxic familiar’– i com amb els anys aquestes expressions van quedant soterrades en la memòria fins que un dia, per una feliç conjunció d’atzars, surten a la
Bonet de San Pedro, ‘Raska-yú’ i els poetes catalans. Joan Josep Isern (Enderrock 340, novembre de 2022) Pere Bonet i Mir, nascut el 1917 al barri del Puig de Sant Pere de Palma de Mallorca i conegut artísticament com a Bonet de San Pedro va gravar l’any 1943 un disc amb el grup Los Siete
(La sèrie comença aquí) Faraons, marcians i altres meravelles. Joan Josep Isern (Enderrock 338, setembre de 2022) El 19 de juliol de 1962 es va llançar des del cap Canaveral el Telstar, el primer satèl·lit dedicat a les comunicacions. Tot just un mes després arribava a les botigues un senzill de The Tornados amb una
Seguint els sempre assenyats consells de l‘A. visito l’exposició a l’aire lliure “Barcelona fotògrafes” (aquesta) que es pot veure fins al 6 de juny a la gran plaça de davant del Born. Allí on, orgullós, hi ha plantat aquell pal de 17,14 metres d’alçada amb una gran senyera onejant a la punta que molesta tant
Una cadena de casualitats –combinada amb la gran quantitat de temps que ara tenim per pentinar el gat i pensar en les musaranyes– m’ha tranportat a un dia de setembre de 1965. Però no a un de qualsevol, sinó al dia que vaig mentalitzar-me que aprendre italià no devia ser gaire difícil. Jo tenia 15
Aprofitant que fa força calor i que és cap de setmana –de Sant Joan!!– publico un apunt molt breu i molt personal, tot i que estic segur que a més d’un lector li farà gràcia i, amb sort, fins i tot li pot portar records. Fa uns dies el diari Ara va posar a la venda
Aquest article el va publicar Vilaweb el passat dimecres, 24 de maig de 2017, i he de dir que, per raons molt particulars que entendreu tan bon punt l’hàgiu llegit, és un dels textos que m’ha deixat més satisfet després d’escriure’l (i perdoneu la immodèstia, eh). El podeu llegir en aquest enllaç (il·lustrat, per cert, amb
Una conversa informal amb un bon amic em porta a la memòria un fet que ja havia oblidat tot i que un dia d’octubre de fa deu anys el vaig explicar de manera més o menys velada en aquest apunt. Va ser ell, el bon amic, qui em va refrescar la memòria: “Tinc entès que
Un bon amic em telefona per dir-me que acaba de sentir per la ràdio que s’ha mort un tal “José Luís y su guitarra”. M’explica també que han comentat que es va fer famós a finals dels anys cinquanta amb una cançó que es deia “Mariquilla”, dedicada a la seva nòvia. Com que l’amic informant és
Dies enrere, tot passejant per la magnífica exposició del Palau Robert sobre Baltasar Porcel de la qual és comissari Julià Guillamon (¿què ho fa que qualsevol exposició, si és comissariada per Guillamon, m’agradi més?) em van venir a la memòria, com un flaix, uns quants records relacionats amb una entrevista de Porcel a Raimon que
Avui, mentre a España celebren la seva festa i la Legión desfila amb la cabra pel Paseo de la Castellana en presència del “Gobierno de la Nación” i de tota la Borbonalla he recordat el dia del Pilar de 1981. Un 12 d’octubre no gens convencional, com hi ha món! És possible que no hi hagi
(Anys 50 i 60) La memòria funciona com les cireres. A partir d’una imatge fugaç i casual s’encadenen els records l’un darrere de l’altre fins a deixar-te aclaparat per tot el que acabes de descobrir que romania adormit dintre teu. No m’estendré en detalls previs. Només diré que unes declaracions a la ràdio agafades al
(Anys 1952-1956 aprox.) Me’n recordo d’un local que hi havia molt a prop de casa de l’àvia, la casa que també va ser meva fins que l’any 1954 els pares i jo ens vàrem traslladar al final del carrer Sepúlveda, just a l’edifici que feia cantonada amb la Ronda de Sant Antoni (vegeu aquí). El