(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) A partir del Pla d’Estabilització de 1959 i, sobretot, de resultes dels Plans de Desenvolupament Econòmic i Social iniciats el 1964 l’economia va començar a sortir del forat on s’havia ensorrat al final de la guerra i en els llargs anys de la postguerra. Val a dir
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Tot i que algunes parelles –mons pares l’any 1949, sense anar més lluny– després de casar-se s’instal·laven a casa dels pares (d’ell o d’ella) tot esperant el moment de fer realitat aquella sentència que diu que el casat vol casa, en la majoria dels casos els nuvis
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Un cop el mosso s’havia desempallegat de l’enutjosa ‘mili’ el pas següent era formalitzar el compromís amb la novia, trobar un pis i casar-se. Per l’església, no cal dir-ho. En l’apunt d’avui parlaré del primer i del tercer pas i el segon –el dedicat al pis– el
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Un altre dels rituals que sortien habitualment en els programes de discos sol·licitats d’aquells anys cinquanta i seixanta era el servei militar, una veritable murga que tenia dos moments estel·lars: quan ingressaves ‘a files’ en qualitat de recluta per començar el tres mesos que durava aproximadament la
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Al costat de les novel·les, els popularíssims ‘seriales’ de mitja tarda, els programes estrella de la ràdio dels anys 50 i 60 eren els de discos sol·licitats. Tenien una mecànica molt simple i, per tant, eren molt barats de producció perquè, de fet, qui en definia els
(La sèrie comença aquí) Gràcies a la ràdio vàrem poder seguir les novetats de la música francesa i la italiana durant els anys 50 i 60, és cert. Però fóra inútil oblidar que a través de la mateixa ràdio ens arribaven també les idees que el règim volia propagar. Cenyint-me al camp de la música
Arran del seixantè aniversari de l’actuació dels Beatles a Barcelona –a la qual, com ja sabeu, vaig assistir– aquestes darreres setmanes he hagut d’explicar unes quantes vegades a gent de l’edat dels meus fills i més joves com va ser que anés a aquell concert acompanyat de ma mare i de mon germà, que aleshores
Ara mateix no sabria dir per quin encadenament mental m’ha vingut a la memòria la lletra d’una de les primeres sèries que vaig veure a la televisió. Si no m’erro, la cançó introductòria deia (amb aires de música country) més o menys això: “Por el horizonte / surge ya el camión / que conduce un
(Vegeu aquí l’apunt anterior) “A Barcelona hi va haver una època que només fixant-te en els edificis d’un xamfrà era possible saber en quin lloc de l’Eixample et trobaves”. Això li vaig sentir comentar a mon pare unes quantes vegades. I puc dir que jo mateix –amb 75 anys, tots viscuts a Barcelona— encara he
Els qui ens interessem per l’arquitectura tenim la immensa sort que quan caminem per una ciutat (o un poble, tant és) ens fa l’efecte de visitar una sala d’exposició permanent. Només cal que caminem sense presses, mirant al voltant nostre i cap amunt. Sobretot cap amunt. Un requisit, però, aquest de caminar mirant cap amunt,
Dies enrere algú em va comentar que aquesta Setmana Santa tenia previst de fer un viatge a les illes Açores, un arxipèlag format per nou illes perdudes enmig de l’Atlàntic (vegeu aquí) que administrativament són territori portuguès, i em va preguntar si a casa, que es veu que tenim fama de gent viatgera, teníem cap
Les lleis òmnibus les carrega el dimoni (Article publicat a Vilaweb el dissabte 25 de gener de 2025) (Vegeu-lo també aquí) Com més gran em faig més em meravella la veritat d’aquella dita que pregona que no hi ha res de nou sota el sol. Ara que tant es parla d’una llei òmnibus feta pel
Aquests dies en què, per la proximitat del canvi d’any, intensifico la feina relacionada amb els aniversaris, les efemèrides i les commemoracions de 2025 molts em pregunten d’on és que em ve aquesta dèria classificadora i ordenadora. La resposta és sempre la mateixa: em ve de ma mare. A casa, ja de ben petits, no
Ja he explicat en alguna altra ocasió (vegeu, per exemple, aquí) que una de les coses més valuoses que he rebut en herència ha estat el Dietari que mon avi Domingo escrivia els primers mesos de 1950. Són un centenar de dies dels quals tinc el testimoni directe d’aquell home que tenia el costum d’anotar
Me’n recordo de la meva gran sorpresa quan en els primers anys seixanta veia que les sèries de televisió (‘Bonanza’, per exemple) passaven els crèdits al final de cada episodi. Exactament a l’inrevés de com ens havíem acostumat a veure en el cinema, que sempre projectava els crèdits al començament de la pel·lícula. Cosa que