Belles notes, bells acords de fa seixanta anys (Article publicat a Vilaweb el dijous 15 de maig de 2025) (vegeu-lo també aquí) Un dia de primavera del 1965, ara fa seixanta anys, va arribar a les botigues un disc històric. Tenia la referència número 3-20951 del segell RCA Víctor i aplegava quatre cançons interpretades en
Miquel Pujadó. 40 anys fent puntades de veu. (Entrevista publicada a la revista Serra d’Or d’abril de 2025) Parlar de Miquel Pujadó a les pàgines de Serra d’Or és parlar d’algú de casa perquè des de fa quaranta anys el seu nom és present cada mes amb una secció dedicada a la cançó. Una fita
Llegeixo en el compte de Facebook de la poeta Dolors Miquel un text que descriu l’origen dels noms dels vuit vents principals i recordo com, ara fa tres setmanes, vaig veure’ls indicats en el petit monòlit que hi ha a la punta del Molo Audace de Trieste. Aquell dia, com cada vegada que he de recordar
(Vegeu aquí l’apunt anterior) El meu apunt de fa vint anys començava explicant que aquell vespre l’A. i jo érem al pis dels nostres amics al carrer Vilamarí. Un pis on ells ja no hi viuen, però sí la seva filla amb el seu home i la filleta que tenen. La neta dels nostres amics
Avui es compleixen exactament cinquanta anys d’un concert que ha esdevingut mític: el que el pianista Keith Jarrett va fer al Teatre de l’Òpera de Colònia el 24 de gener de 1975. Fa cinc anys ja vaig parlar-ne en aquest apunt que els seguidors més fidels de les Totxanes segurament recordaran. No feia gaire que
Confesso que poques coses hi ha que em facin més mandra que tornar a llegir textos meus escrits anys enrere. És una mandra que, ben mirada, no té una justificació gaire sòlida. ¿És perquè m’adono que aquelles coses ara les escriuria d’una altra manera? Potser sí, no n’estic segur, però repeteixo que analitzant-ho fredament veig
L’any 1960 la gran majoria de la població vivia en pisos de lloguer. Formava part de la normalitat: en el pressupost familiar, generalment tirant a migrat, el rebut mensual del pis era un concepte més al costat de les compres a la plaça, l’escola dels fills, la llum i l’agua o la reposició de roba
A can Isern-Rabella el traspàs de 2024 a 2025 ha estat marcat per la música del gallec Carlos Núñez gràcies als elogis que va fer-nos, mentre sopàvem a casa seva i esperàvem la cosa dels dotze tocs de campana, una bona, bella i vella amiga que l’havia anat a veure el dia abans al Palau.
“L’estaca”: un himne sense fronteres i encara perseguit (Article publicat a Vilaweb el 17 de novembre de 2024) (vegeu-lo aquí) La llista dels Setze Jutges es va completar l’any 1967. En el transcurs de molt pocs mesos van ingressar al grup –aprovant l’examen d’aquell mític tribunal de veterans sobre el qual s’ha escrit tant– Rafael
Tal com vaig prometre en un apunt de fa pocs dies (aquest) us poso la ‘Balada dels Penjats’, segurament un dels poemes més coneguts entre nosaltres de François Villon, un clàssic francès (vegeu aquí la seva biografia) publicat el 1489 que encara es llegeix amb la frescor d’allò que sembla escrit ahir mateix i per
La setmana passada vaig publicar un article a Vilaweb en el qual comentava dos llibres que expliquen detalls de com, durant el franquisme, funcionava la censura contra la nostra cultura. L’un acaba de sortir i es centra en la persecució del règim contra els músics, cantants i intèrprets catalans (per entendre’ns: la Nova Cançó i
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) He volgut esperar a tenir penjat l’apunt anterior, dedicat a Luciano De Crescenzo, per parlar d’una altra icona napolitana, si més no de la Nàpols més turística. Em refereixo al ‘posteggiatore’. És a dir, el músic ambulant (que a mi, pel que he vist aquests dies, em
(Vegeu aquí el capítol inicial) Cap al final de l’apunt anterior ha aparegut en escena un nom il·lustre: el del músic i musicòleg Enric Gispert (1925-1990) i al conjur de la seva figura no se m’acut res millor que exclamar un ‘tothom dempeus!’ en senyal de respecte i admiració per aquest home fonamental per a
Una d’aquestes nits de calor exagerada que et conviden a dormir a la terrassa tot seguint el caient de la Lluna i el pas dels estels, els déus de l’atzar em varen portar a sintonitzar Catalunya Ràdio en el moment que emetien un programa que es diu ‘Dones, flors i violes’ (vegeu aquí i per
El dissabte 6 de juliol se’n va anar el senyor Giuseppe Chierchia, conegut en el món de la música (i no només la italiana) com Pino D’Angiò. Havia nascut a Pompeia, als peus del Vesubi, el 1952 i era a punt de complir setanta-dos anys. L’any 1980, després d’una estada als Estats Units, va enregistrar