(La sèrie comença aquí) Alguns silencis especials Joan Josep Isern (Enderrock, 314; març de 2021) No cal ser expert en Frederic Mompou per valorar els silencis en la música, la importància d’aquells espais entre nota i nota a través dels quals alguns autors aconsegueixen que la màgia i la sensibilitat es posin a cent. Més
Aquest és el primer article que publico a la revista Enderrock pertanyent a una sèrie que he titulat ‘Me’n recordo’ i en la qual cada mes evocaré músics i músiques a través de la meva memòria personal. Estic segur que als habituals d’aquestes Totxanes tant l’estil, com el registre i, fins i tot, algunes històries
Puges a la moto i enfiles rampa amunt per sortir del pàrquing. Tan bon punt entomes la claror del carrer et ve al cap una música que feia un munt d’anys que no senties. Com que de primeres no la identifiques fas servir el mètode que mai t’ha fallat: cantar-la protegit per l’escadussera intimitat que
El segon disc dels Duble Buble -un grup que cal reivindicar amb força (vegeu aquí) perquè van ser els autèntics pioners del que poc després es va dir ‘rock català’– és de 1986, es titula ‘Clava’t’ i conté deu cançons amb lletres de Quim Monzó, Ramon Barnils i Maria Jaén. Eren els anys de l’èxit
M’assabento de la mort de Sebastià Sospedra (vegeu aquí), una mort que pel que sembla ha estat sobtada i que li ha arribat als 72 anys. Per a la gent de la meva lleva el nom del Sebas està íntimament lligat a aquella banda potent i desvergonyida -el nom de ‘Los Salvajes’ li esqueia a
S’ha mort Jordi Fàbregas. Un bon amic, un gran músic i una excel·lent persona. Notarem la seva absència sempre. I molt especialment els dilluns a les vuit del vespre a la plaça de la Vila de Gràcia durant l’acte a favor del retorn dels presos, exiliats i represaliats polítics amb la seva guitarra i aquella
(La sèrie comença aquí) Estic segur que més d’un lector haurà relacionat el títol que he triat per a aquesta sèrie sobre música i grecs que avui s’acaba amb el d’un llibre escrit fa gairebé un segle pel periodista Manuel Brunet (vegeu aquí la seva vida i obra) la coberta del qual il·lustra l’encapçalament de
No fa gaire vàrem saber que el pianista Keith Jarrett, nascut el 1945 a Pennsilvània, va patir fa dos anys un parell de vessaments cerebrals gairebé consecutius que varen deixar-li mig cos paral·litzat i que, dissortadament, fan que ja no el poguem tornar a veure mai més assegut davant d’un teclat. Com no podia ser
(La sèrie comença aquí) A partir d’aquella segona edició del Festival de la Canción Mediterránea la presència de cançons gregues ja va ser una constant fins a la darrera, la de 1967. I amb força èxit perquè encara guanyarien una altra edició, la de 1965 (ara en parlaré), i quedarien tercers en la de 1961 (també
(La sèrie comença aquí) A la segona edició del Festival de la Canción Mediterránea, la de 1960, ja teníem televisió i durant els dies que durava -dos com a mínim: les eliminatòries i la gran final- al menjador de casa s’aplegaven quatre o cinc veïnes (ep, i veïns) interessades en l’esdeveniment (amb grans tràfecs per
(Vegeu aquí l’anterior apunt) La moda dels festivals de cançó, iniciada el 1951 amb el de Sanremo, va arribar aquí uns anys després. Més concretament va ser a l’estiu de 1959 al balneari de Benidorm (la Marina Baixa, Alacant). La primera cançó que es va inscriure en el palmarès de guanyadores del Festival (vegeu aquí) va
L’any 1986 Paul Simon va editar el que, al meu parer, és el millor disc de la seva extensa carrera en solitari; és a dir, més enllà de l’inoblidable tàndem que entre 1964 i 1970 va formar amb Art Garfunkel. Em refereixo a ‘Graceland’ (vegeu aquí), una obra que malgrat la referència al nom de la
Vegeu aquí l’article anterior. Com dic al final de l’apunt anterior, la història de ‘Rascayú’ comença un dia de 1943 quan Bonet de San Pedro y Los 7 de Palma enregistren la cançó. Poc després aquelles accelerades notes a ritme de fox-trot s’escampaven per la ràdio y no van trigar gaire a estar en boca
Tinc la secreta esperança que l’any que ve, aprofitant que serà el centenari del naixement de Joan Triadú, algú es dedicarà a estudiar una mica la importància que va tenir en el seu moment, l’any 1951, la publicació de l‘Antologia de la poesia Catalana 1900-1950. I de manera molt especial la gran (en termes relatius,
Una aglomeració de feina en aquests darrers dies combinada amb unes dificultats tècniques que alenteixen el funcionament de l’aplicació informàtica que em permet escriure i incorporar enllaços i imatges en aquest Bloc fa que el meu ritme de publicació de nous apunts hagi baixat una mica darrerament. Espero poder recuperar el temps -no perdut, però