Ciao, cara Ornella…
22 de novembre de 2025
0 comentaris
S’ha mort la gran Ornella Vanoni, una de les més grans. Vegeu aquí el que en diu la Viquipèdia.
S’ha mort la gran Ornella Vanoni, una de les més grans. Vegeu aquí el que en diu la Viquipèdia.
Un dia de la setmana passada que em vaig decidir a fer cas als pesats dels meus metges i deixar al pàrquing la moto per caminar una mica vaig pensar que feia molt temps que no m’arribaven notícies d’Adrià Puntí. Ni musicals ni, tampoc, de tipus personal, cosa no gaire engrescadora ateses les seves circumstàncies.
Dies enrere, mentre buscava la insígnia del Club Juvenil La Ballena Alegre sobre la qual vaig parlar en aquest apunt, vaig recuperar unes quantes xapes històriques. Situem-nos en el temps per dimensionar el qualificatiu ‘històriques’: parlo dels últims dies de desembre de 1965, l’any de l’actuació dels Beatles a Barcelona; és a dir, fa seixanta
Un dels músics que he escoltat amb més interès aquest agost ha estat l’italià Francesco De Gregori (vegeu aquí) que l’any 1974 va traduir -conjuntament amb Fabrizio De André (vegeu aquí)- a l’italià la descomunal “Desolation Row” (vegeu aquí) escrita per Bob Dylan l’any 1965. La carrera de Francesco De Gregori ha estat molt important
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Durant la dura postguerra dels anys quaranta el franquisme reprimia severament qualsevol mostra que semblés, ni que fos de lluny, un indici de dissidència o de desviació sobre l’ortodòxia ultra-española i ultra-catòlica que el règim volia implantar. (Bé… de fet, la repressió no es va limitar als
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Si algú us diu que la memòria funciona com les cireres (que quan en tens un munt i n’agafes una cauen automàticament tres o quatre més) feu-li cas perquè la metàfora és exacta. Jo mateix, després d’experimentar-ho personalment, ho he escrit unes quantes vegades en aquestes Totxanes
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) L’any 1962 va irrompre amb força en tots els programes de ràdio (i molt especialment en els de discos sol·licitats) una cançó en forma de diàleg entre una nena de quatre anys i son pare que parlaven de coses relacionades amb Déu Nostre Senyor. El títol era
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Entre 1962 i 1969 –pràcticament tota la dècada dels seixanta, vaja– hi ha un nom que no es pot ometre a l’hora d’explicar molts dels canvis que vàrem viure aquells anys. Em refereixo a Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme (vegeu aquí). Ell va ser el promotor
Els primers dies d’aquest mes d’agost el govern italià ha aprovat finalment la construcció d’un pont penjant –el més llarg del món– que unirà l’illa de Sicília amb el continent (vegeu aquí i també aquí) per l’estret de Messina. Una obra faraònica que, si totes les previsions es compleixen (cosa que, tractant-se d’Itàlia, és molt
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) A partir del Pla d’Estabilització de 1959 i, sobretot, de resultes dels Plans de Desenvolupament Econòmic i Social iniciats el 1964 l’economia va començar a sortir del forat on s’havia ensorrat al final de la guerra i en els llargs anys de la postguerra. Val a dir
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Tot i que algunes parelles –mons pares l’any 1949, sense anar més lluny– després de casar-se s’instal·laven a casa dels pares (d’ell o d’ella) tot esperant el moment de fer realitat aquella sentència que diu que el casat vol casa, en la majoria dels casos els nuvis
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Un cop el mosso s’havia desempallegat de l’enutjosa ‘mili’ el pas següent era formalitzar el compromís amb la novia, trobar un pis i casar-se. Per l’església, no cal dir-ho. En l’apunt d’avui parlaré del primer i del tercer pas i el segon –el dedicat al pis– el
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Un altre dels rituals que sortien habitualment en els programes de discos sol·licitats d’aquells anys cinquanta i seixanta era el servei militar, una veritable murga que tenia dos moments estel·lars: quan ingressaves ‘a files’ en qualitat de recluta per començar el tres mesos que durava aproximadament la
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Al costat de les novel·les, els popularíssims ‘seriales’ de mitja tarda, els programes estrella de la ràdio dels anys 50 i 60 eren els de discos sol·licitats. Tenien una mecànica molt simple i, per tant, eren molt barats de producció perquè, de fet, qui en definia els
(La sèrie comença aquí) Gràcies a la ràdio vàrem poder seguir les novetats de la música francesa i la italiana durant els anys 50 i 60, és cert. Però fóra inútil oblidar que a través de la mateixa ràdio ens arribaven també les idees que el règim volia propagar. Cenyint-me al camp de la música