(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) He volgut esperar a tenir penjat l’apunt anterior, dedicat a Luciano De Crescenzo, per parlar d’una altra icona napolitana, si més no de la Nàpols més turística. Em refereixo al ‘posteggiatore’. És a dir, el músic ambulant (que a mi, pel que he vist aquests dies, em
(Vegeu aquí el capítol inicial) Cap al final de l’apunt anterior ha aparegut en escena un nom il·lustre: el del músic i musicòleg Enric Gispert (1925-1990) i al conjur de la seva figura no se m’acut res millor que exclamar un ‘tothom dempeus!’ en senyal de respecte i admiració per aquest home fonamental per a
Una d’aquestes nits de calor exagerada que et conviden a dormir a la terrassa tot seguint el caient de la Lluna i el pas dels estels, els déus de l’atzar em varen portar a sintonitzar Catalunya Ràdio en el moment que emetien un programa que es diu ‘Dones, flors i violes’ (vegeu aquí i per
El dissabte 6 de juliol se’n va anar el senyor Giuseppe Chierchia, conegut en el món de la música (i no només la italiana) com Pino D’Angiò. Havia nascut a Pompeia, als peus del Vesubi, el 1952 i era a punt de complir setanta-dos anys. L’any 1980, després d’una estada als Estats Units, va enregistrar
En l’atapeït calendari de Dies Internacionals, Universals o Mundials d’Alguna Cosa que tenim al llarg de l’any –una dèria que no es va aturar ni en temps de pandèmia– avui li arriba el torn a la música. Pel que sembla, això de la Festa de la Música és un invent (vegeu aquí) del ministre francès de
“La marxa sense fanfàrria” Article de Raül B. Manso (El Punt Avui, dimarts 9 d’abril de 2024) (Vegeu-lo aquí) Després de vuitanta-cinc minuts de neguit, a les 00.20 hores del 25 d’abril de 1974, la tonada de Grândola, Vila Morena als transistors va desencadenar el cop d’estat que posaria fi, al final del dia, a més de
Fa vint anys, en un dels primers apunts que vaig escriure en aquest Bloc (aquest) explicava uns quants rituals que de tant en tant procuro acomplir i que, d’alguna manera, em serveixen per carregar les piles de l’ànima. Com a lògica conseqüència del pas del temps, entre els que aleshores detallava i els que encara
Avui, per començar el mes d’abril amb bona jeia, li donaré un toc musical a aquest Bloc i aprofitaré l’avinentesa per explicar quatre coses al voltant d’aquesta peça que teniu just aquí sota i que estic segur que us sonarà molt. Efectivament, es tracta de ‘Nirvana’, la cançó que obre ‘Angelis’, disc de 1995 signat
Cugat: addicte a la felicitat (Article publicat a Vilaweb el 20 de febrer de 2024) Vegeu-lo també aquí. De vegades s’escampen notícies sobre projectes literaris que acaben esdevenint gairebé mítics. Penso, per exemple, en aquella novel·la que fa uns vint anys o vint-i-cinc es deia que escrivia Xavier Bru de Sala. Una novel·la que ens
Núria Feliu amb pe de Palau (Robert) i de pionera, pencaire, professional… (Article publicat a Vilaweb el dimarts 27 de febrer de 2024) (Vegeu-lo també aquí) Tot és gris ho és el temps, ho és el teu cor tan indecís i darrera dels vidres ho és el món que es perd qui sap on dins
Zeleste, cinquanta anys: un espai de somni, dos noms per al record (Article publicat a Vilaweb el dilluns 15 de gener de 2024) (Vegeu-lo també aquí.) “És un gran músic, va dir en Màrius, es diu Toti Soler.” Montserrat Roig, ‘El temps de les cireres’, premi Sant Jordi de novel·la 1976. Matí fred de gener
El 16 de juny d’aquest 2024 que acabem d’estrenar es compliran vint anys des que vaig començar a escriure aquest Bloc. Un espai on, a poc a poc i a mesura que es presenta l’ocasió, vaig explicant un munt de coses sobre mi i sobre el temps que m’ha tocat de viure. Si mantinc el
Començarem la setmana amb una mica de música. Més concretament amb el quart disc de la cantant italiana Laura Pausini (vegeu aquí). El va publicar el 1996 i es va titular ‘Le cose che vivi‘. Una de les cançons que conté es titula ‘Mi dispiace’ (que he traduït com ‘Em sap greu’) i és una
Una mostra més del talent de les senyores Carmen Santonja i Gloria Van Aerssen a l’hora d’escriure històries tremebundes amb la màxima senzillesa -ingenuïtat, gairebé- i de posar-les en un disc que ja té més de quaranta anys però que escolto amb la mateixa fruïció que el primer dia. No us perdeu, doncs, les vicissituds
Una cançó del guitarrista Pat Metheny gravada amb el seu grup l’any 1987 en el disc ‘Still life (talking)’ (vegeu aquí). No us aniré amb embuts: considero que és la millor que ha escrit Metheny. I em consta que no sóc l’únic a pensar-ho. Aquests dies li he estat cantant al meu net Tom, de