Escriure un article diari –i de menys de dos mil espais– sobre afers d’actualitat no és una tasca fàcil si es vol mantenir de mitjana un nivell prou elevat com per encomanar al lector aquell enjòlit d’obrir directament el diari per la pàgina on l’article resideix habitualment. En els diaris que llegeixo (i potser és
Com que avui és Santa Llúcia, la tradició m’empeny a parlar de pessebres. Cada any, quan arriba la festa de Nadal, l’Ajuntament de Barcelona ens obsequia als ciutadans amb unes quantes expressions externes relacionades amb l’esmentada celebració. La primera, cronològicament parlant, és la il·luminació dels carrers, cap a finals de novembre. I uns dies després la
Els qui em segueixen habitualment, ja sigui en aquest Bloc o a les xarxes socials, saben que sóc una persona absolutament refractària a les tertúlies radiofòniques (de les que fan a la televisió ja ni en parlo). Francament, ja li regalo a qui li agradi tot aquell impúdic maremàgnum pastat a base de gent feréstega i
Tinc un bon col·lega –jubilat també com jo– amb el qual ens escrivim gairebé cada dia a propòsit dels afers més diversos que us pugueu imaginar. I no cal dir que el procés cap a la independència n’és un dels més habituals. Fa uns minuts m’ha enviat un correu –amb el tema “Passa alguna cosa?”—
Els historiadors coincideixen a afirmar que una de les principals raons de la derrota a la Guerra Civil va ser la divisió que hi havia dintre del conglomerat de forces polítiques que feien costat a la República entre els que proclamaven que primer calia fer la revolució i després guanyar la guerra i els que
Una de les coses més engrescadores que té un procés de construcció d’Estat propi com el que estem vivint és que obre les portes a l’oportunitat de construir una societat en la qual les coses funcionin de la millor manera possible i no només perquè així ho disposa la rutina. La puta rutina de procedir “com
Com cada matí (ben d’hora, ben d’hora) faig la ruta habitual pels espais d’Internet que m’interessen i, com no podia ser d’una altra manera, un dels primers llocs que consulto és el portal Vilaweb i, més concretament, l’editorial del bon amic Vicent Partal. El d’avui es titula “Segrestar el canvi valencià” (vegeu-lo aquí) i té
El divendres passat el diari Ara publicava un parell d’articles sobre el triomf a les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona de la senyora Ada Colau i la coalició Barcelona en Comú que ella encapçalava. Són dos articles –l’un de l’enginyer i escriptor Xavier Roig , l’altre de l’escriptora Empar Moliner— que em semblen summament
Deu fer cosa de quaranta anys que conec el Salvador, un dels dos “doctor R.” que en més d’una ocasió han aparegut referenciats en aquest Bloc. Es dóna el cas que tots dos són metges, que la nostra amistat es remunta als anys 70 i que els seus cognoms comencen amb la mateixa lletra. L’un
Sortint de la biblioteca del meu barri em trobo amb un antic company de feina. El primer que em pregunta és si vaig veure el TeleNotícies amb les declaracions de Jordi Pujol davant del tribunal que aquests dies ha començat a jutjar-lo amb tota la seva família. Li responc que no. Que cada vegada sóc més selectiu
Obro la bústia i em trobo un parell de cartes amb l’encapçalament del Ministerio de Empleo y Seguridad Social adreçades l’una a l’A. i l’altra a mi. Al mateix ascensor, sense paciència per esperar a entrar a casa, obro el meu sobre i em trobo amb un parell de fulls el primer dels quals és
No sé si l’expressió és genuïna de casa dels Isern o està més escampada. El cert és que quan mon germà o jo, de petits, teníem un empatx, unes angines o alguna altra indisposició d’aquelles que provoquen un cert abatiment i unes dècimes de febre la primera cosa que ens deia la nostra mare era que
La setmana passada vaig assistir a un acte cultural a l’Hospitalet de Llobregat i allí em vaig assabentar que en les darreres eleccions europees la formació Podemos havia obtingut en aquella ciutat el 7 % dels vots sense enganxar ni un sol cartell ni fer cap tipus de promoció (més enllà, es clar, de la formidable difusió que des de fa temps
Mentre tafanejo pel Mercat de Gràcia m’arriba un WhatsApp d’agú que em diu que amb l’inici dels judicis a Jan Laporta –aquí– i a Pujol júnior –a Madrid— la data d’avui marca l’inici del final de tot allò que fins ara havia representat Catalunya. Un final penós, no cal dir-ho (no cal, diu; però m’ho diu), ja que es dirimeix als tribunals. Tot
Benvolgut senyor, Fins no fa gaires hores aquesta carta hauria tingut un inici molt diferent ja que m’hauria adreçat a vostè amb un “Benvolgut Molt Honorable President”, que és el tractament que des del punt de vista institucional li correspon. També hauria fet servir el “vos” –un recurs de respecte que m’encanta i que defenso aferrissadament– per comptes del “vostè” que en aquesta ocasió utilitzaré. Potser tot plegat li semblaran manies, petites vanitats del llenguatge,