Totxanes, totxos i maons

Divendres, 10 del matí. Surto de fer les compres alimentàries setmanals a la plaça provisional (una provisionalitat que tant de bo que duri uns quants anys més) que ocupa la calçada central del passeig de Sant Joan i enfilo amb la moto cap a Montjuïc perquè vull fer una visita molt breu al MNAC.

La intenció és fer una ullada ràpida a l’exposició de Lluís Borrassà -a les sales del Gòtic– per si cal que li dediquem una visita més detallada (no podem badar, que la treuen el 2 de juliol).

I ja que hi soc, aprofito per treure el nas a les sales del Romànic i veure com ha quedat la imatge de Caïm acabada d’incorporar al costat de l’impressionant Pantocràtor de l’absis de Sant Climent de Taüll (vegeu aquí).

Per indicació dels vigilants de l’entrada del Museu porto la motxilla penjant de la pitrera, no a l’esquena. Això fa que l’adhesiu que m’han donat per circular per les sales i que m’he enganxat a la camisa quedi mig amagat.

En entrar a les sales del Romànic el vigilant que controla la porta d’accés -un noi bastant jove- em pregunta: ‘¿Parleu català o occità?’. Li responc: ‘Català, naturalment. Quan soc al meu país no em poso a la boca cap altra llengua’. Em respon, ‘oc’ i em demana que li ensenyi l’entrada. Aleshores em separo una mica la motxilla, comprova que porto l’adhesiu i em deixa passar.

Després, en arribar a la moto, m’adono que he estat protagonista d’una escena que, tot i la seva senzillesa, dissortadament és molt poc habitual. També penso que, de nois com aquell, ens en calen uns quants centenars (i, sobretot, en feines que impliquin contacte directe amb el públic).

És aleshores quan decideixo explicar-ho aquí.

Perquè quedi constància de les coses que et poden passar un dia qualsevol tot passejant pel MNAC, aquesta meravella (en molts sentits) que els barcelonins tenim tan a l’abast.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!