Totxanes, totxos i maons

Dies estranys. Temps de sentir-se ensopit. Desajustat. I tot per culpa d’un refredat que sembla instal·lat definitivament dintre meu i que no hi ha manera de foragitar. La vida, però, segueix. I els compromisos que, malgrat tot, he d’anar preparant per no fallar a la meva reputació de persona complidora. I alhora el desig (que ara sí que sembla ferm) de no acceptar cap més encàrrec, per molta gràcia que ‘a priori’ em pugui fer. La reserva de temes per a futurs apunts ja l’he esgotada i, en certa manera, sento créixer l’enyorança per una de les poques coses positives que ha tingut la pandèmia: durant els dos anys que ens ha anat fent la guitza, l’ús obligatori i constant de la màscara ha fet que, almenys pel que fa a mi, visqués una treva insòlita en el flux de refredats habituals.

La prova? Una i molt contundent: tot ha estat arraconar la màscara i tornar als mocs, el malestar i els estossecs. Decidit: caldrà recuperar-la…

Temps estranys en tots els àmbits. En la meteorologia, per exemple. El meu bon amic que cada dos divendres publica un article d’opinió al Punt de Girona titula el seu paper d’avui ‘Infausta primavera’. Un encert. Sobretot quan veig que acaba la peça amb una invitació a l’optimisme. Encara que sigui una mica panxacontent. I esmenta el tsar Nicolau II que el 16 de juliol de 1918 va escriure al seu dietari: ‘Avui fa un dia esplèndid; en un dia així no pot passar res dolent’. I tenia raó. Aquell dia, si més no. L’endemà, però, el van pelar amb tota la seva família.

Una situació que m’ha recordat una altra anotació cèlebre en un altre diari personal. Em refereixo a Kafka, que el 2 d’agost de 1914 escrivia: ‘Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar’.

Ja és ben veritat allò que diuen que el dia de la història en el que ens sentim més feliços és la vigília de la revolució…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!