Com que d’uns mesos ençà els diumenges els dedico a destacar algunes citacions i frases cèlebres, avui mantinc la tònica habitual però posant-la al servei del que sens dubte ha estat la notícia musical (i trista) de la setmana: la mort de Franco Battiato. Aquí us deixo, doncs, una tria de frases extretes de les
La stagione dell’amore La stagione dell’amore viene e va, I desideri non invecchiano quasi mai con l’età. Se penso a come ho speso male il mio tempo Che non tornerà, non ritornerà più. La stagione dell’amore viene e va, All’improvviso senza accorgerti, la vivrai, ti sorprenderà. Ne abbiamo avute di occasioni Perdendole; non rimpiangerle, non
Els amics de Vilaweb em varen demanar un article (vegeu-lo aquí) sobre la figura d’Estanislau Torres, mort fa uns dies quan era a punt de complir noranta-cinc anys d’una manera que va passar gairebé desapercebuda de tothom. De mi, el primer. O quasi. Val a dir que no em feia gaire gràcia escriure un article
M’assabento de la mort de Sebastià Sospedra (vegeu aquí), una mort que pel que sembla ha estat sobtada i que li ha arribat als 72 anys. Per a la gent de la meva lleva el nom del Sebas està íntimament lligat a aquella banda potent i desvergonyida -el nom de ‘Los Salvajes’ li esqueia a
S’ha mort Jordi Fàbregas. Un bon amic, un gran músic i una excel·lent persona. Notarem la seva absència sempre. I molt especialment els dilluns a les vuit del vespre a la plaça de la Vila de Gràcia durant l’acte a favor del retorn dels presos, exiliats i represaliats polítics amb la seva guitarra i aquella
Si vaig a mirar no he coincidit tantes vegades amb la valenciana Tina Soler que ens acaba de deixar i, tanmateix, la notícia m’ha entristit perquè, tot i la poca freqüència, el record que en tinc és intens i molt grat. La vaig conèixer un dia de finals d’octubre de 1988. Ara mateix no recordo
‘Live is life’ és una cançó d’un grup austríac de trajectòria llarga però més aviat discreta que es deia (amb perdó) Opus. La varen enregistrar en un concert en directe que es va editar en forma de disc el 1985. Però si aquesta cançó ha passat a la història és gràcies a l’espectacle que Diego
Mentiria si digués que amb la mort de Trini Lopez, el dimarts passat per culpa de la Covid, desapareix un dels referents musicals de la meva vida perquè no és així. Però hi ha un fet que no puc negar: un dels primers discos que varen entrar a casa del pares –l’any 1964– va ser l’EP amb
El meu admirat Gabriele Romagnoli és persona sensible a la música i ho demostra de tant en tant en algun article que, de moment, guardo en un arxiu a part per dedicar-li en el seu moment l’atenció que es mereix. Avui, però, l’actualitat m’empeny a reproduir el seu article de recordatori al compositor Ennio Morricone publicat
Els qui em coneixen saben que la meva població capil·lar ha conegut èpoques molt més pròsperes que l’actual. Vull dir que sense ser calb del tot, els pocs cabells que encara tragino fan pinta de tenir més passat que futur i, a més a més, tinc la impressió que si els deixo créixer gaire el
Pertanyo a una generació que tenim els diaris sacralitzats. Tinc la impressió que ja som els últims i potser és per això que fixem al seu voltant uns quants hàbits i rituals que d’alguna manera ens ajuden a enfortir el fil íntim que ens uneix amb aquelles pàgines que a les poques hores ja seran
Per segona vegada en pocs mesos apareix el nom de Lluís Racionero en aquest Bloc. L’anterior va ser (vegeu aquí) el 26 de juny passat, arran de la mort de Maria Josep Ragué, que havia estat la seva primera muller i amb qui va tenir l’Alexis, el fill al qual li ha tocat presidir tant
Un breu apunt per recordar que avui, dissabte, es compleixen vint-i-cinc anys de la mort del cantautor Guillem d’Efak (vegeu aquí el que hi diu la Viquipèdia). En D’Efak era un gran personatge que potser no va ser comprès del tot pels qui el vàrem conèixer. Badàvem, segurament. O possiblement tot plegat passava massa aviat.
El divendres passat, en el transcurs d’una sortida cultural organitzada pels Amics del MNAC a Poblet i a Montblanc a la qual ens vàrem apuntar l’A. i jo, l’autocar va passar per la vila de Sarral i automàticament en llegir aquest nom em van venir a la memòria uns quants records de fa una pila d’anys que
M’assabento pels diaris de la mort, ahir, de l’actor Omero Antonutti (vegeu aquí) i em fa pena perquè, més enllà de la seva trajectòria cinematogràfica (que desconec), el senyor Antonutti va ser el protagonista d’una pel·lícula que per a mi ha esdevingut inoblidable: “El sur”, de Víctor Erice. D’aquesta meravellosa pel·lícula recordo especialment l’escena del ball