Aquests dies en què, per la proximitat del canvi d’any, intensifico la feina relacionada amb els aniversaris, les efemèrides i les commemoracions de 2025 molts em pregunten d’on és que em ve aquesta dèria classificadora i ordenadora. La resposta és sempre la mateixa: em ve de ma mare. A casa, ja de ben petits, no
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) Us presento el vídeo amb el dotzè -i últim- capítol d’aquesta sèrie que reprodueix els moments més interessants de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021. L’episodi d’avui el podeu veure aquí. De fet, m’adono que aquest capítol hauria
Aquests dies de poc escriure i molt llegir he tingut ben present, en canvi, la figura de dos joves acabats de casar que festegen la seva nova situació passejant per Montserrat. Són els meus pares, que es varen casar a la parròquia barcelonina de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa (precisament el lloc
El 17 d’abril de 1950, vint-i-nou dies després del meu naixement, l’avi Domingo, pare de mon pare, es va morir. Puc dir, doncs, que al meu avi no el vaig conèixer. Ell, en canvi, sí que va tenir consciència plena del meu naixement i en va deixar una meravellosa prova escrita en el seu dietari,
Quan el pare es va morir, el febrer de 2010, mon germà i jo vàrem haver de buidar en un parell de mesos el pis de lloguer on havia viscut des de 1954. Va ser un procés complicat i delicat sobre el qual vaig parlar-ne aquí, aquí i aquí (però si encara voleu més detalls en altres apunts fareu
(L’anterior apunt és aquest) Per preparar aquests apunts que em serveixen per recuperar -amb un elevat marge de vaguetats, prou que me m’adono- la faceta de radioaficionat de mon pare he demanat a mon germà que em passi alguns dels controls que conserva en els seus arxius. (*) Hi trobo certificats de contactes provinents d’Astúries,
Fa uns mesos el diari Ara va publicar una esquela que em va cridar l’atenció: damunt del nom del difunt, en el lloc on sol posar-s’hi la creu, apareixia una combinació de lletres i números que vaig identificar de seguida: era la seva matrícula de radioaficionat. Això em va portar a la memòria una faceta
Fent el tafaner per la FNAC de la plaça de Catalunya retrobo el J.M. ‘No ens véiem des de fa un any’, em diu. Té bona memòria: va ser just el dia de Sant Jordi de l’any passat a la Rambla, davant de la Boqueria. Recordo que em va preguntar quin llibre podria comprar i que li
Llegeixo a “El món d’ahir”: “… a la vida de tothom arriba infal·liblement el moment en què la imatge d’un mateix retroba el propi pare” i l’estremidora claredat d’idees de Stefan Zweig (conjuntament amb l’esplèndida traducció de Joan Fontcoberta) em deixa gairebé sense alè. Cada quatre o cinc anys procuro entrar en el món cada vegada
Durant uns quants anys de la seva vida ma mare va tenir molt clar quin era el seu paradís a la terra: Andorra. El primer viatge de què tinc memòria amb els pares a terres andorranes el situo pels volts de Nadal de 1966. M’ajuda a recordar-ho una dada molt concreta: hi vaig comprar “Blonde on
Avui el noi petit de casa, el Bon Noi, compleix quaranta anys. Cap a finals de 2005 vaig escriure aquí mateix un apunt (aquest) en el qual parlava dels nascuts sota el signe de Capricorn (bona gent) i, més concretament, de com és de meravellós tenir fills sense amagar que, alhora, la paternitat comporta la subscripció
Ja m’he referit en diverses ocasions al projecte que mon germà Francesc, cinc anys més jove que jo, va endegar quan es va veure forçat a deixar la feina per raons mèdiques. Carregat de molta paciència i constància es va proposar investigar l’arbre genealògic de la família i anar fixant en diversos paquets –que ens
És molt possible que l’apunt d’avui faci somriure a més de quatre lectors. Si a fi de comptes és un somrís de comprensió, moltes gràcies; i si és en to burleta o de suficiència, doncs mala sort. Dit això, em fa gràcia deixar constància ara i aquí del retrobament amb un mot que tenia ja
Convivim amb els nostres morts i la majoria de vegades no ens n’adonem. Ahir, a la rehabilitació, va aparèixer una senyora gran que em va recordar enormement ma mare morta aquest agost farà deu anys. La recordo sovint, a la mare. Se’m fa difícil explicar-ho, però diria que la recordo d’una manera especial. Com de
Ja he explicat en diverses ocasions (vegeu, per exemple, aquí i també aquí) la gran feina que mon germà Francesc està fent per endreçar, catalogar i donar a conèixer dintre de la família el llegat documental que ens permet reconstruir la història dels Isern. Un llegat que vàrem heretar fa cinc anys arran de la mort del nostre