Totxanes, totxos i maons

Aquesta tarda es jugarà a l’estadi del Barça l’últim partit abans de la remodelació profunda a què es sotmetrà durant els propers dos anys.

Com que jo vaig ser (amb mon pare, és clar, que jo tenia 7 anys) el dia de fa seixanta-sis anys que es va inaugurar us deixo la crònica que vaig escriure en aquest Bloc l’any 2007 com a recordatori d’aquella jornada.

Espero que us agradi.

Mig segle de Camp Nou (jo hi era).

(Apunt publicat el 24 de setembre de 2007)

Més o menys a la mateixa hora que escric aquest apunt, el dia de la Mare de Déu de la Mercè (*) de 1957 -és a dir, avui fa exactament cinquanta anys- mon pare va fer la fotografia que il·lustra aquest apunt. Correspon a la missa d’inauguració de l’estadi del Barça -el Nou Camp– celebrada pel bisbe Gregorio Modrego sota un sol de justícia. Jo tenia set anys, feia molt poc que mon pare m’havia inscrit com a soci infantil i, lògicament, vaig acompanyar-lo en aquella històrica data.

Aquests dies els diaris han estat generosos a l’hora de dedicar pàgines especials a la commemoració. De tot el que s’ha escrit, però, em quedo amb la magnífica sèrie de cinquanta capítols -un per any- que ha anat publicant des de primers de juliol el diari El 9 i amb el DVD que acompanya el llibre de Josep Maria Casanovas “La catedral del Barça”, editat pel diari Sport.

Tot i que no em considero una persona gaire desmemoriada mentiria si digués que conservo un record fotogràfic de tot el que s’esdevingué aquell dia. Tanmateix em sembla que sí que puc evocar uns quants moments que segurament li podran fer gràcia a algú que tingui la paciència de llegir-los.

Curiosament no recordo res de la impressió que sens dubte em deuria fer la voluminosa arquitectura de l’estadi contemplada des del carrer. En canvi des de molt petit -segurament d’alguna anada al vell camp de Les Corts– m’ha quedat una sensació atàvica que revisc cada vegada que torno a un camp de futbol. Comença amb la remor creixent del públic -que sento però encara no veig- mentre pujo escales camí de la localitat i arriba al màxim quan per primera vegada els meus ulls contemplen la gespa il·luminada pel sol o els focus i encara buida de protagonistes.

Aquell dia el clímax va arribar quan davant dels meus ulls meravellats es desplegava una superfície verda i nova de trinca plena de banderes petites de la ciutat de Barcelona i amb els colors del Barça clavades a la gespa. Després, amb els reportatges que he pogut anar veient, sembla que, de banderes, no n’hi havia tantes com varen captar els meus ulls d’infant, però vaja…

De la missa només recordo l’avorriment, la calor i la curiosa indiferència (comparada amb la devoció de la gent que els diumenges veia a la parròquia de casa) del espectadors que ens envoltaven a la graderia. En acabar el gori-gori del bisbe Gregorio Modrego varen haver els discursos grandiloqüents dels representants del “Jefe del Estado”. Més avorriment…

Acabada la primera part de la jornada recordo que vàrem tornar cap al centre per dinar a Can Misèries, un restaurant situat al carrer Borrell a tocar de la Gran Via que em sembla que encara existeix. Allí se’ns varen afegir ma mare i mon germà, que aleshores tenia dos anys.

Per la tarda el pare i jo vàrem tornar al nou estadi. Quan arribàvem la gespa era plena de balladors de sardanes i pels altaveus sonava música de cobla. Després he sabut que aquella va ser la concentració sardanística més important celebrada a Catalunya des del final de la guerra.

Quan el sol anava ja de baixa va començar el partit inaugural. El rival era un combinat de jugadors de la ciutat de Varsòvia i recordo amb tota nitidesa la jugada del primer gol: una ràpida cursa de Tejada per l’extrem fins dintre de l’àrea, una centrada ben neta i una rematada a empentes i rodolons d’Eulogio Martínez. Va ser contra la porteria que tenia a la meva esquerra, la de Les Corts, i es va marcar molt aviat.

La imatge que tinc clavada al cervell -i que l’endemà reproduirien tots els diaris- va ser la d’Eulogio Martínez enfilat com un mico a la xarxa de la part interior de la porteria cridant d’alegria. Precisament ell va ser també l’autor de l’últim gol que el Barça va marcar al vell camp de Les Corts.

(Per cert, crec recordar que el davanter blaugrana va morir fa uns quants anys d’una manera ben desgraciada: va ser atropellat per un cotxe quan estava aturat al marge de la carretera canviant una roda del vehicle que conduïa que se li havia punxat.)

Mon pare i jo vàrem continuar sent socis del Barça dues o tres temporades més. Això em va permetre veure en acció Kubala i tots els seus històrics companys. Fins que un bon dia, desconec per quines raons, es varen acabar les visites quinzenals al Nou Camp. Després han passat potser vint anys sense tornar-hi i ara m’hi acosto molt de tant en tant.

I ara ja tenim la maqueta del que d’aquí a pocs anys serà el nou Nou Camp, més espaiós, més il·luminat, més impactant. ‘Tempus fugit‘…

——————————————————————————————-

(*) Això de “la Mercè” és un invent dels nostres moderns que, pel que es veu, amb la cort celestial tenen molta familiaritat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!