Totxanes, totxos i maons

Hem estat quatre dies a París. Bé, més exactament hem estat una tarda (la del dilluns 12 de juny, dos dies complets, el 13 i el 14, i el matí del dijous 15 de juny). Tres dies, si fem la suma com cal.

Ha estat la nostra quarta visita a la capital del país veí.

La primera va ser la Setmana Santa de 1987: hi vàrem anar els quatre de casa en un tren nocturn amb lliteres que ens va permetre dormir (si més no, teòricament) la major part del trajecte.

La segona visita la vàrem fer l’A. i jo només; va ser el 1991 i vàrem fer el viatge també de nit però aquesta vegada en un autocar que va sortir de l’Estació de Sants a última hora d’un vespre d’octubre (en autocar, Déu meu…).

La tercera va ser l’abril de 2010 per celebrar els meus 60 anys i, novament, només hi vàrem anar l’A. i jo. En tren.

I ara aquesta que, en part, ha estat el regal que uns bons amics ens varen fer amb motiu del mig segle de casats que vàrem celebrar a finals de l’any passat.

Un bon un amic meu diu -i quan era una mica més jove ho va acomplir- que París és un d’aquests indrets on cal anar-hi uns quants dies cada any per fer-se una idea aproximada de la gran quantitat de facetes variades i canviants que la ciutat aplega. Cal assumir-ho de bon començament, doncs, per evitar frustracions i, per tant, el nostre programa va ser necessàriament limitat i molt realista.

Per situar-nos: el nostre hotel era a tocar del mític Folies Bergère –història pura (vegeu aquí) de les ‘varietés’, del ‘can can’ i, en resum, dels bojos ‘anys vint’— i a menys de dos-cents metres teníem una estació de Metro per on circulaven les línies 8 i 9.

La tarda del dilluns -una mica fatigats pel viatge (que, d’altra banda, va anar com una seda)- ens vàrem acostar fins a la base de la Torre Eiffel com uns perfectes turistes de manual. No feia un sol esclatant, però la calor començava a fer acte de presència. Una calor que no ens va abandonar mentre vàrem ser allí.

L’endemà el pla del matí ens portava al Barri Llatí com a punt central. La nostra primera etapa, però, va ser Notre-Dame, per veure en directe l’impacte de l’incendi del mes d’abril de 2019. La impressió que ens va quedar és que s’hi està treballant amb intensitat, cosa que fa pensar que el termini fixat pel govern francès de reobrir el monument el desembre de 2024 és molt possible que es compleixi. Tot seguit vàrem travessar el Sena per arribar a la zona dels ‘bouquinistes’ (gairebé tots encara tancats a l’hora que hi vàrem passar, quarts d’onze del matí) i fer una ràpida visita a la mítica llibreria Shakespeare and Company (vegeu aquí), pleníssima de turistes.

La passejada va continuar pel Boulevard Saint-Michel, el Panteó, La Contrescarpe, la Rue Mouffetard i trajecte de tornada amb parada per dinar a Mouffetard (jo, per cert, mitja dotzena d’ostres i una copeta de vi senzillament perfectes). A la tarda, després de la migdiada a l’hotel, fent cas dels savis consells de la nostra estimada Céline, instal·lada a París des de fa temps, vàrem passejar per uns quants passatges coberts (vegeu aquí). Uns indrets, aquesta xarxa de passatges, totalment desconeguts fins ara per l’A. i per mi i que ens varen encantar. Espais summament tranquils, amb botigues dedicades a l’artesania, els llibres antics, les joguines ‘vintage’, etc.  Allí vaig comprar un exemplar numerat i facsímil d’una edició de 1925 de les ‘Poésies’ de François Villon a un preu increïble.

L’endemà vàrem complir un dels nostres rituals parisencs: metro fins a Pigalle i tres minuts de passejada fins arribar a la Rue Chaptal i al Museu de la Vida Romàntica. Un ritual que vàrem adoptar fa més de trenta anys quan vaig llegir –i fer-ne la crítica a l’Avui (va sortir publicada el 9 de novembre de 1991)– ‘Vénen a buscar el senyor Jean’, un llibre deliciós del poeta i dramaturg Jean Tardieu (vegeu aquí) en el qual explica records de la seva infantesa. El llibre es va publicar a França el 1990 i, si no m’erro, va ser l’últim que va escriure perquè es va morir poc després.

En català el va editar Tres i Quatre amb una remarcable traducció d’Eduard J. Verger. Ja en el primer capítol Tardieu parla de la Rue Chaptal (el carrer on va néixer i viure gran part de la seva vida) i de l’interior de l’illa de cases (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt): “Curiosament, la principal originalitat d’aquest carrer (…) no se’m va revelar fins recentment: hi ha, en efecte, al costat dels números parells, un passeig plàcid que se n’entra molt, enmig d’una illa de cases, fins a un jardí enjardinat verdejant i lluminós, vorejat per una vella residència antiga on van viure Ernest Renan i Ary Scheffer i on vingué sovint George Sand. Aqueix lloc, desconegut pel públic i durant molt temps ocupat per unes oficines sense ànima, s’ha convertit avui en un encisador museu semiclandestí, dedicat a la vida literària i artística de la fi del romanticisme.”

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!