No estava previst però ara resulta que a la llarga sèrie que vaig escriure el mes passat dedicada a la ciutat de Nàpols –una crònica d’una dotzena d’apunts que comença aquí i s’acaba aquí— encara li mancava un altre capítol que puc escriure avui gràcies a l’amic Josep A. que ara mateix és a la
Aquests dies penso molt en l’estiu de 1974. I no només perquè aleshores érem cinquanta anys més joves. Hi penso per aquest motiu, és clar, i per uns quants més que ara miraré d’explicar. El de 1974 era el nostre segon estiu de casats però, de fet, va ser el primer que l’A. i jo
Un cop refet de la trompada que em vaig fotre un dia que plovia –i que vaig explicar en l’apunt anterior (aquest)– un dels costums que he recuperat aquest mes d’agost ha estat el de caminar cada dia una estona (d’aquesta manera els pesats dels meus metges deixaran de renyar-me). A més a més, des
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Segur que recordareu que el primer apunt d’aquesta sèrie napolitana el vaig il·lustrar amb la imatge del panot de cinc cercles que configuren una flor. El símbol barceloní per excel·lència. L’apunt d’avui, el que tanca la sèrie, l’he volgut il·lustrar amb una fotografia del paviment del carrer
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Ja us avanço que la peculiaritat napolitana de la qual parlaré avui té una dimensió personal meva força significativa. Tant, de significativa, que si no fos per la batalleta particular que de seguida us col·locaré entre pit i esquena potser no hauria merescut un apunt específic. Aquest,
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Una de les impressions més fortes per a qualsevol persona que, vingui d’on vingui, visita Nàpols és la presència constant de la figura de Diego Armando Maradona fins a extrems que no dubto a qualificar de veneració total. Pels carrers, al costat dels petits altars dedicats a
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) No seré pas jo qui li negarà al Vesubi el prestigi que li pertoca dintre del gremi dels volcans. N’hi hauria ben bé prou amb el que va fer l’any 79 de la nostra era (vegeu aquí), quan amb una erupció no pas de lava, que fóra
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) L’apunt d’avui us parla d’una altra icona napolitana: la Cappella Sansevero en l’interior de la qual hi ha el ‘Cristo Velato’, una de les escultures més impressionats que he vist en la meva vida. I no dubto gens a l’hora d’atorgar-li la categoria d’icona ja que el
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) He volgut esperar a tenir penjat l’apunt anterior, dedicat a Luciano De Crescenzo, per parlar d’una altra icona napolitana, si més no de la Nàpols més turística. Em refereixo al ‘posteggiatore’. És a dir, el músic ambulant (que a mi, pel que he vist aquests dies, em
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Fa un parell de mesos, quan preparava el viatge a Nàpols que vàrem fer els darrers dies de juny, vaig parlar en aquest Bloc de Luciano De Crescenzo i, més concretament, del seu llibre ‘Il caffè sospeso’ (vegeu aquí) que era una de les lectures que m’emportava
(Vegeu aquí el capítol inicial) Cap al final de l’apunt anterior ha aparegut en escena un nom il·lustre: el del músic i musicòleg Enric Gispert (1925-1990) i al conjur de la seva figura no se m’acut res millor que exclamar un ‘tothom dempeus!’ en senyal de respecte i admiració per aquest home fonamental per a
Una d’aquestes nits de calor exagerada que et conviden a dormir a la terrassa tot seguint el caient de la Lluna i el pas dels estels, els déus de l’atzar em varen portar a sintonitzar Catalunya Ràdio en el moment que emetien un programa que es diu ‘Dones, flors i violes’ (vegeu aquí i per
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Tot i que Nàpols és una ciutat amb una part subterrània summament recomanable de visitar (vegeu aquí), en aquest apunt parlaré d’un altre tipus de subterraneïtat, també molt napolitana, i referida a unes quantes icones més que també defineixen la ciutat. Tenim, per exemple, Elena Ferrante, una
Avui es compleixen seixanta-cinc anys de la mort de Carles Riba. Una mort que va sacsejar la societat cultural de l’època perquè, en principi, la salut del poeta no feia pensar en un final tan inesperat. Tenia 65 anys. A tall de prova gairebé improvisada (és possible que escorcollant més a fons trobés alguna referència
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Nàpols és un allau d’imatges, sons, olors, colors i personatges que primerament et sorprenen i t’aclaparen per la via de l’acumulació i després, sobretot quan tornes a ser a casa teva lluny de la ciutat, t’adones que se t’han quedat enganxats i que t’acompanyaran durant molt de