Cada any, entre setembre i octubre, el Futbol Club Barcelona celebra l’assemblea de socis, un ritual que per regla general sol durar unes quantes hores en les quals es parla força, tot i que no sempre el que es diu arriba a tenir el gruix suficient per passar a la història. La sessió s’obre amb
Un dia de la setmana passada que em vaig decidir a fer cas als pesats dels meus metges i deixar al pàrquing la moto per caminar una mica vaig pensar que feia molt temps que no m’arribaven notícies d’Adrià Puntí. Ni musicals ni, tampoc, de tipus personal, cosa no gaire engrescadora ateses les seves circumstàncies.
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) ENTITATS D’ÀMBIT CIENTÍFIC I TECNOLÒGIC QUE TENEN SEU A TRIESTE Universita degli studi di Trieste Scuola Internazionale Superiore di Studi Avanzati (SISSA) International Centre for Theoretical Physics (ICTP) Osservatorio Geofisico Sperimentale (OGS) Osservatorio Astronomico di Trieste (OAT) Istituto per l’infanzia “Burlo Garofalo” Laboratorio de Biología Marina (LBM).
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Diego de Henriquez (vegeu aquí) va néixer a Trieste l’any 1909 i va morir a la mateixa ciutat el maig de 1974 en estranyes circumstàncies que encara avui no s’han aclarit del tot. Els seus orígens familiars provenien de la noblesa española amb una tradició de serveis
(La sèrie comença aquí) L’any 1918, quan la Gran Guerra es va acabar, Trieste va passar per primera vegada a pertànyer a Itàlia. Una Itàlia que tot just portava cinquanta anys com a país unificat. Aquesta nova situació no va ser del tot favorable a la ciutat perquè passava de ser un referent portuari cabdal
Avui reprenc el fil dels apunts (vegeu-los aquí) que em va inspirar el viatge que el passat mes d’abril l’A. i jo vàrem fer a la ciutat de Trieste amb uns quants companys del curs sobre la ‘Commedia’ de Dante. El motiu d’aquesta represa és que he començat a organitzar una nova visita pel proper
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Durant la dura postguerra dels anys quaranta el franquisme reprimia severament qualsevol mostra que semblés, ni que fos de lluny, un indici de dissidència o de desviació sobre l’ortodòxia ultra-española i ultra-catòlica que el règim volia implantar. (Bé… de fet, la repressió no es va limitar als
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Si algú us diu que la memòria funciona com les cireres (que quan en tens un munt i n’agafes una cauen automàticament tres o quatre més) feu-li cas perquè la metàfora és exacta. Jo mateix, després d’experimentar-ho personalment, ho he escrit unes quantes vegades en aquestes Totxanes
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) L’any 1962 va irrompre amb força en tots els programes de ràdio (i molt especialment en els de discos sol·licitats) una cançó en forma de diàleg entre una nena de quatre anys i son pare que parlaven de coses relacionades amb Déu Nostre Senyor. El títol era
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Entre 1962 i 1969 –pràcticament tota la dècada dels seixanta, vaja– hi ha un nom que no es pot ometre a l’hora d’explicar molts dels canvis que vàrem viure aquells anys. Em refereixo a Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme (vegeu aquí). Ell va ser el promotor
Els primers dies d’aquest mes d’agost el govern italià ha aprovat finalment la construcció d’un pont penjant –el més llarg del món– que unirà l’illa de Sicília amb el continent (vegeu aquí i també aquí) per l’estret de Messina. Una obra faraònica que, si totes les previsions es compleixen (cosa que, tractant-se d’Itàlia, és molt
(Reproduït del BloQG de Xarxa de Mots: vegeu-lo aquí) “La Mare de Déu d’agost. Sant de la senyora de la casa: de la mamà. Concentració familiar al Canadell. Ha fet un dia de sol rabiós, rutilant, enlluernador. Gregal fresc al matí. Llebeig fresc, impetuós, a la tarda. La sortida d’ofici ha estat molt brillant. Les
Els seguidors d’aquestes Totxanes –que de broma en broma es van acostant als cinc mil apunts escrits de 2004 ençà– coneixen perfectament la meva flaca pel Pavelló d’Alemanya de l’Exposició Internacional de 1929 projectat per Mies van der Rohe i Lilly Reich (vegeu aquí). Un edifici que en tots els tractats d’arquitectura és considerat com
Nàpols mai te l’acabes. No és una frase buida de contingut: aquestes Totxanes en són una prova perquè després de la llarga sèrie d’apunts que l’estiu passat vaig dedicar a la ciutat (vegeu-los aquí) encara em queden coses per explicar. Per exemple, el quart ‘scudetto’ guanyat després d’una dura pugna amb l’Inter de Milà. És
Joan Ballester i Canals: “De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. Article d’Arnau Boix publicat a la secció ‘Tot recordant’ del diari El Punt Avui del diumenge 27 de juliol de 2025. (Podeu llegir-lo també aquí). Tal dia com avui del 1276 moria el rei Jaume, creador sobre el terreny dels Països Catalans.